A l’Estat espanyol, cada persona consumeix una mitjana anual de 95,4 litres de Coca-Cola, el refresc ensucrat més famós del planeta. Una part d’aquest estoc surt de la planta que la companyia té al municipi madrileny de Fuenlabrada, on el febrer de 2014 es va dictar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) que va deixar 253 treballadores al carrer. Entre les persones afectades hi havia el marit de Gema Gil, comercial de 41 anys, que amb altres parelles, filles, mares, àvies i amigues de les persones acomiadades, va impulsar Coca-Cola en Lluita, una plataforma d’espartanes en suport a les demandes laborals. “Ens concentràvem davant dels hotels on es negociava l’ERO perquè els directius s’adonessin que condemnava moltes famílies a l’exclusió”. Després d’una llarga batalla judicial, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem van declarar il·legals els acomiadaments, però Coca-Cola ha incomplert la sentència, cosa que manté Gil i la resta d’espartanes en peu de guerra. Coca-Cola en Lluita ha esdevingut una pedra a la sabata de l’empresa i un altaveu contra el despotisme.
El decret de Coca-Cola, pel qual tancava la factoria de Fuenlabrada i acomiadava els seus empleats, va fer que et mobilitzessis amb altres dones. Com va anar?
Vam veure com els nostres companys, decidits a no acceptar diners a canvi de perdre la feina, començaven a tenir infarts, ictus, depressions, càncer i altres malalties. Davant d’això, vam decidir donar-los suport.
Abans ja havies participat en altres lluites socials?
A Elda, el poble d’Alacant on vaig néixer, havia viscut l’explotació i un desnonament. Després, amb el 15-M, em vaig implicar més, però mai com en les aturades a Coca-Cola i altres empreses on es vulneren els drets laborals.
Quina va ser la reacció de l’empresa quan us vau afegir a la protesta?
No s’ho esperava. De fet, pensava desmantellar la fàbrica aprofitant uns cursos que els treballadors realitzaven fora de les instal·lacions, però va trobar-nos custodiant el campament muntat davant de l’embotelladora durant dues setmanes. D’allà, no en va treure ni un sol caragol.
Des d’aquell moment, què va passar?
No ha parat de desprestigiar-nos a través d’articles on explica que el conflicte està resolt, quan és mentida, o en pàgines de publicitat. L’endemà mateix de la sentència, per exemple, va treure’n una als principals rotatius de l’Estat amb el lema “Avui és el primer dia per un nou futur”.
Heu hagut de suportar molta pressió?
“El gran error de l’empresa ha estat pensar que amb els seus diners ens compraria”
Algunes hem perdut la feina i, psicològicament, ha estat duríssim. Jo mateixa tinc dos fills de 10 i 5 anys, una hipoteca i un sou de només 400 euros. Mai no oblidaré el dia que vam explicar a la filla gran que, si volia veure el seu pare, havia d’anar a la porta de la fàbrica perquè ell i la resta d’empleats s’havien instal·lat per impedir que traguessin la maquinària. Durant dos anys ha estat allà amb nosaltres els caps de setmana.
Per aquesta acampada us demanen 2 anys i 9 mesos de presó. Com ho afronteu?
Amb unitat. I aquest ha estat el gran error de l’empresa: pensar que, amb els seus diners, ens compraria, quan la dignitat no es compra ni es ven.
A hores d’ara, la plantilla reclama que Coca-Cola respecti les condicions que la direcció va prometre i que Fuenlabrada esdevingui un centre logístic capdavanter. Hi ha accedit?
De moment no, perquè veu que obté beneficis cada trimestre. Per tant, no té intenció d’executar la sentència que l’obliga a restituir els empleats en les mateixes funcions d’abans. El meu marit és químic, i d’estar al laboratori, ara l’obliguen a fer de jardiner, mentre altres passen vuit hores davant d’un ordinador que no funciona. Reben un tracte denigrant, però no defalleixen.
És paradoxal lluitar per mantenir dempeus una icona tan rellevant del capitalisme, com és Coca-Cola. No trobes?
Sabem el que representa, i per això des de Coca-Cola en Lluita també denunciem les seves polítiques contra el medi ambient i la vida de les comunitats a l’Amèrica del Sud i altres continents. Creiem que, a força de pressionar-la, podem fer que erradiqui aquestes pràctiques, més enllà que ens agradaria impulsar una cooperativa o un projecte d’economia social més just per a les famílies.
D’entrada us vau agrupar 180 espartanes. Quantes sou actualment?
Cada dia se’n sumen més. Les nostres filles, que s’han fet grans, s’hi apunten amb les seves amigues i col·lectius que han convertit Coca-Cola en Lluita en un veritable conflicte social. Sense elles, els nostres companys ho tindrien difícil, perquè com acostumem a dir: si una dona avança, cap home retrocedeix.
Aquesta experiència ha canviat la teva actitud davant la vida?
Sens dubte. Em sento més identificada en la cura dels altres i apoderada en el compromís per combatre les injustícies. Al capdavall, no estem aquí per votar cada quatre anys; hem de fer-ho cada dia, i personalment intento trobar feina i refer-me de l’esforç, perquè el sacrifici ha sigut molt costós. Amb la resta d’espartanes exigim que Coca-Cola acati les sentències judicials; per això esperarem que es pronunciï el Tribunal Constitucional i, en funció de què passi, potser anirem a Estrasburg. Seguirem fins on faci falta.
Article publicat al número 446 de la ‘Directa’.
