“Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir.” Amb aquestes paraules tancava el monarca emèrit de l’Estat espanyol, Joan Carles I, la seva cacera a Botswana l’any 2012. D’aquell viatge li van quedar, almenys, dos records: una foto amb l’exemplar d’elefant africà abatut i un maluc trencat després d’ensopegar a altes hores de la matinada amb un graó del ressort on s’allotjava. Després de l’accident, l’opinió pública va poder conèixer una mica millor les aficions del cap d’un estat en plena crisi econòmica: matar elefants criats en captivitat a 30.000 euros la peça, pagats per l’empresari saudita d’origen sirià Mohamed Eyad Kayali, representant dels interessos del règim wahhabita a l’Estat espanyol. Uns anys més tard, s’acabaria coneixent que l’amic del rei, Eyad Kayali, figurava com a apoderat en més de quinze societats offshore, després de la filtració dels papers de Panamà.
Els vincles del monarca espanyol amb la caça i les armes són coneguts i vénen de lluny, de la mateixa manera que els seus accidents. L’any 1956, Joan Carles I matava el seu germà –accidentalment, segons la Casa Reial– mentre manipulava un revòlver del calibre 22; amb 11 anys va matar el primer senglar i als 24 va disparar per primer cop al continent africà. Més recentment, l’any 2007, es va fer construir en els terrenys de la Zarzuela un pavelló per valor de 3,4 milions d’euros on poder exhibir els trofeus de les seves caceres. L’import va ser pagat per l’organisme públic Patrimoni Nacional, que depèn del Ministeri espanyol de la Presidència i s’encarrega del manteniment dels béns públics posats a disposició de la monarquia. L’edifici, de 1.000 metres quadrats, compta amb un armer cuirassat de més de 200 metres i una planta baixa amb sostres de deu metres d’alçada per acomodar els trofeus de les batudes reials. Els trofeus són parts dissecades dels cossos dels animals, com poden ser els caps, les banyes o els ullals, que donen prestigi al caçador que els aconsegueix.
Diferències de classe, també a la caça
La caça és una activitat que va suposar, l’any 2013 a l’Estat espanyol, la mort de 21,6 milions d’animals. Són les últimes dades disponibles que ofereix el Ministeri espanyol d’Agricultura, Pesca i Medi Ambient respecte a un sector que aquell any sumava 848.000 llicències.
Tot i ser una activitat amb un fort arrelament en algunes zones rurals de l’Estat espanyol, el nombre de llicències no ha deixat de caure des de l’any 1987, quan es va registrar el màxim històric, amb 1.283.353 llicències expedides. Cal tenir present que la superfície destinada a la caça en el conjunt de l’Estat –siguin privades, esportives o reserves– comprèn el 80% del territori. Als Països Catalans, aquesta superfície arriba al 82% en el cas del País Valencià i al 90% en el de Catalunya.
Tot i ser una activitat amb un fort arrelament en algunes zones rurals de l’Estat espanyol, el nombre de llicències no ha deixat de caure des de l’any 1987, quan es va registrar el màxim històric
Són moltes les entitats ecologistes que denuncien la poca transparència del sector. “Tant des del punt de vista ètic, com de la conservació de la biodiversitat o econòmic es posa en qüestió, i amb raó, una activitat que se sosté únicament en l’apetència d’un limitat col·lectiu de persones que gaudeixen amb el simple fet de matar animals”, expliquen Roberto Oliveros i Miguel Ángel Hernández Soria en l’informe El impacto de la caza en España, publicat ara fa un any per Ecologistes en Acció.
Segons els lobbies del sector, encapçalats per la Real Federació Espanyola de Caça (RFEC) i per l’Oficina Nacional de la Caça (ONC), les activitats cinegètiques tenen un impacte econòmic de més de 3.600 milions d’euros anuals. Així ho recollia l’informe La caza. Sector económico, publicat l’any 2012 per la RFEC i la Fundació per la Defensa de la Natura i la Caça (FEDENCA). Per a entitats com Ecologistes en Acció, aquests informes i aquestes organitzacions tenen una funció clara: “El lobby cinegètic arrossega un bon nombre de caçadors i exerceix una capacitat d’influència a tenir molt en compte. I això explica per què existeix un component econòmic, la caça entesa com un negoci més enllà de l’oci”. Afegeixen que “el gruix del negoci de la caça continua trobant-se, majoritàriament, en mans d’uns pocs grans terratinents que, ja en ple segle XXI, pretenen donar a l’activitat una estructura i un funcionament mercantilista i industrialitzat, amb els impactes que se’n deriven”.
Actualment no existeix gaire informació sobre el perfil sociològic dels caçadors, però en el seu estudi Oliveros i Hernández diferencien els practicants d’aquesta activitat en dos blocs: els que s’enfoquen a la caça menor, que comprèn la captura de mamífers de petita dimensió, com conills o llebres, i aus, i els que ho fan a la caça major, aquella tipologia cinegètica que es fixa en mamífers de gran dimensió, com són els senglars, els cérvols i les cabres munteses.
Els primers són agrupats com “pertanyents al sector agrari i jubilats, sense estudis universitaris, amb menor capacitat adquisitiva i que consideren que el principal interès de la caça és el social”. Els practicants de caça major, per contra, “tenen un major poder adquisitiu, disposen d’estudis universitaris, vénen de professions liberals, industrials o l’empresariat i consideren que el principal interès de la caça és l’econòmic”.
Punteria d’elit
Una mirada als rànquings de trofeus de caça confirma aquesta visió. En els primers llocs de les classificacions, es troben noms vinculats a les grans fortunes espanyoles, sigui quina sigui l’espècie abatuda. Així, al número u de trofeus de cabirols trobem l’empresari Alberto Cortina, íntim amic de Joan Carles I, company de caceres del rei emèrit i un dels principals accionistes d’ACS –una de les constructores espanyoles més importants. El mateix monarca figura en la posició número dos pel que fa a l’arruí, un tipus de cabra muntesa provinent del Nord d’Àfrica introduïda a l’Estat que es considera espècie invasora. En la primera posició del rànquing trobem Jesús Franco Muñoz, propietari de Recreativos Franco i la casa d’apostes Codere, amb una fortuna valorada entre els 150 i els 200 milions d’euros.
Al número u de trofeus de cabirols trobem l’empresari Alberto Cortina, íntim amic de Joan Carles I, company de caceres del rei emèrit i un dels principals accionistes d’ACS
Una altra de les espècies favorites del Borbó és la cabra salvatge ibèrica, de la qual ocupa la primera, tercera, quarta, i cinquena posició del llistat –segons la mesura de les banyes de l’exemplar, entre altres paràmetres fisonòmics. El rei emèrit també ocupa la tercera posició respecte a la llista de cérvols amb més puntuació, un dels trofeus més apreciats pels caçadors. Les dues primeres posicions les ocupen dos coneguts del món de les finances i la construcció: José Recio Lozano i Juan Abelló Gallo. El primer és un constructor andalús, propietari del vedat de caça El Pimpollar, situat al nord de Sevilla. En una entrevista a ABC va declarar que la caça de cérvols “et dona més prestigi que els pisos”. Abelló Gallo, per la seva banda, controla el 60% d’Alcaliber, una empresa farmacèutica que té el monopoli del cultiu i l’explotació de l’opi legal a l’Estat espanyol i que va tancar l’any 2016 amb uns beneficis de 10,3 milions d’euros. Actualment està intentant vendre l’empresa, després d’aconseguir la primera llicència per cultivar cànnabis. Vicepresident del Reial Madrid i propietari d’una extensa col·lecció d’art, va ser assenyalat com el presumpte “blanquejador” del banquer Mario Conde.
El mufló és una altra espècie que va ser introduïda a la península Ibèrica amb finalitats cinegètiques. En la tercera posició de la classificació trobem Alvaro Sainz de Vicuña, hereu del grup cerveser argentí Quilmes, la fortuna del qual està valorada en 300 milions d’euros per la revista Forbes.
Al capdavant de la classificació de caça de daina, un tipus de cérvol més menut que el comú nadiu de les zones mediterrànies, està Javier Corsini Freese. Amic personal de l’actual monarca de l’Estat espanyol, Felip VI, i del gendre de Jose María Aznar, Alejandro Agag. Es dedica a organitzar caceres d’alt nivell, com la que va protagonitzar –un dia després de l’enfonsament del petrolier Prestige en aigües de Galícia– el que era president gallec en aquell moment, Manuel Fraga Iribarne –ministre franquista, fundador d’Alianza Popular i de l’actual Partit Popular.
Ni un animal en la categoria de gairebé amenaçat –segons la Unió Internacional per la Conservació de la Natura–, com és el llop ibèric, està lliure de les ànsies cinegètiques de les oligarquies espanyoles. El rècord de caça d’aquesta espècie l’ostenta José Luis Santos Diez, empresari d’origen càntabre establert a Madrid i copropietari d’Hoteles Santos, una cadena amb dotze hotels a l’Estat espanyol entre els quals figuren el Porta Fira de Barcelona i Les Arenes de València.
Caça prefabricada
Els trofeus, però, no s’aconsegueixen només a l’Estat espanyol, com ja hem vist en el cas de l’excursió de Joan Carles I a Botswana. Segons l’informe Killing for Trophies (matant pels trofeus), de l’organització ecologista International Fund for Animal Welfare (IFAW), l’Estat espanyol ocupa el segon lloc en la importació de trofeus de cacera, només precedit pels Estats Units i a molt poca distància d’Alemanya, dins el període que abraça la dècada 2004-2014. Les 10.334 peces que van arribar de fora de les fronteres espanyoles representen prop d’un 5% de les importacions a escala mundial i queden molt lluny del 70,9% que representa el trànsit estatunidenc. Entre les entrades de cadàvers d’animals a l’Estat, destaquen les de l’antílop negre (1.134), l’elefant africà (1.026), l’hipopòtam (764) i el lleó (685). El preu per matar aquestes espècies oscil·la: posar fi a la vida d’un paquiderm pot costar entre 25.000 i 60.000 dòlars, mentre que el preu per caçar el gran felí va dels 8.500 als 50.000, segons les dades publicades per IFAW l’any 2016. Quasi totes les captures es produeixen en vedats que crien els animals específicament per ser caçats, un fenomen que en anglès és conegut com a canned hunting (caça enllaunada). A l’Estat espanyol també es reprodueix aquesta situació, en els espais que es coneixen com a vedats intensius.
Els 10.334 trofeus de caça de l’Estat espanyol representen un 5% de les importacions mundials i queden molt lluny del 70,9% que representa el trànsit estatunidenc
Segons explica l’organització SEO/Birdlife en un document publicat el 2016, “existeix una tendència creixent, tant en el nostre país com en altres, a la utilització d’animals criats en granja i alliberats posteriorment al medi natural per la seva captura i inclús el desenvolupament d’explotacions cinegètiques basades fonamentalment en aquest tipus d’animals”. Aquests espais cinegètics responen a les demandes d’un tipus de caçador “cada vegada més allunyat de la figura de l’aficionat tradicional”, segons fonts d’Ecologistes en Acció. Aquest fenomen afecta especialment la caça major, que a l’Estat espanyol té una major presència al centre-sud peninsular. Segons les dades publicades per l’organització ecologista en el seu informe El impacto económico de la caza, “actualment existeixen més de 3.000 vedats de caça major tancats a la meitat sud d’Espanya”, que representen un 4% de la superfície de l’Estat.
Una de les fórmules d’explotació més habituals dels vedats intensius són les anomenades munteries. Les munteries s’organitzen com jornades de caça grupals, en les quals els caçadors assisteixen a finques on es crien o s’engreixen animals perquè després siguin més fàcils de matar. Aquesta és una forma de caça molt estesa a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura. L’organització recorda la del “tot inclòs” d’alguns hotels: el preu inclou l’esmorzar, les despeses de transport per les finques, els sous dels guardes i els encarregats dels gossos que formen part de les rehalas. Això sí, les captures es paguen a part. Tot i l’impacte de la crisi en aquesta mena de negoci, les munteries més barates tenen un preu d’entre 250 i 500 euros, però per assegurar-se el trofeu cal pagar entorn els 3.000 euros. Les més elitistes poden arribar als 30.000. Tot val per una bona jornada de caça, fins i tot arribar en jet privat a la munteria: és el cas de la finca La Nava situada a Castellar de Santiago (Ciudad Real), que disposa d’una pista d’aterratge particular. El seu propietari, Javier Médem de la Torriente, va ser condemnat a un any i mig de presó i a pagar 90.000 euros de multa per la mort d’una femella de linx ibèric –una espècie amenaçada– en un parany per predadors.
Tot i això, la cria intensiva també afecta determinades espècies de caça menor. Segons Ecologistes en Acció, l’any 2013 es van matar 1.350.000 perdius roges criades en captivitat, “el que representa un 55,7% de les captures totals”. Per tant, assistim a la criança d’animals amb l’única finalitat de ser abatuts en jornades de cacera, en les quals els caçadors paguen per poder assegurar-se una presa.
Article publicat al número 446 de la ‘Directa’
