“Veiem el crim més terrible contra la dignitat humana, un crim que no es pot posar al costat de cap altre similar en tota la història.” Aquesta frase era gairebé l’única notícia de l’Holocaust que podien tenir els alemanys el 1942. L’esmentava un dels sis pamflets que va distribuir la Rosa Blanca, un dels pocs grups que es van atrevir a dissentir al Tercer Reich. Liderat pels estudiants muniquesos, els germans, Hans i Sophie Scholl i Christoph Probst, que van ser decapitats, comptava amb alguna desena de col·laboradors. Com Franz Josef Müller, empresonat als 19 anys per repartir el segon dels pamflets a Ulm, la seva ciutat. El 1987 Müller va fundar la Fundació Weiße Rose. Als 89 anys la memòria li falla. Però amb l’ajut de la seva muller, Britta, encara dóna testimoni de la seva resistència antifeixista. Müller, nascut l’any 1924 va morir el 2015.
F: Jo anava a les joventuts hitlerianes obligat. Un dia vaig discutir i em van pegar. Des d’aquell moment vaig estar contra els nazis. Vaig veure que no feien allò que predicaven: honestedat, coratge… Només actuaven quan eren molts, quan anaven en grup, i sabien que quedarien impunes. A partir de llavors no vaig fer res més a favor, i alguna cosa en contra del règim. M’escapolia dels serveis de les joventuts…
Fins que un dia va rebre uns pamflets contra el règim…
F: Vaig rebre els pamflets de Hans Hitzel, un company de classe que estava amistançat amb la família Scholl i havia visitat els germans Scholl a Munic. Hans Scholl li va demanar si coneixia algú que pogués distribuir els pamflets. Un vespre ens va donar a llegir un a tres amics. Un d’ells va dir que amb un antic membre de la joventut hitleriana no pensava fer resistència. El segon trobava bé el que posava al paper, però per a ell era massa perillós. I jo vaig dir que estava disposat a participar.
Com el van distribuir?
B: Ell feia d’organista en una església. Rere l’orgue hi havia una petita cambra. Des d’allà van repartir els pamflets que havia portat Sophie Scholl des de Múnic. Hitzel va robar un llistí telefònic a Stuttgart, i hi van buscar adreces. Principalment de multiplicadors: amos de restaurants, perruquers, homes de negocis… i els hi van enviar.
F: Podria haver estat també una trampa de la SS, per veure si entregàvem els pamflets.
Com se li acut a un adolescent de província resistir al Tercer Reich?
F: Estava fortament influenciat pels valors cristians. L’Església era un refugi; els nazis no hi anaven. Hitler sempre va tenir molt de respecte davant de l’Església catòlica perquè estava arreu del món; era omnipresent. Això li imposava, sens dubte.
Per tant la fe va ser una font de resistència?
F: Absolutament. Era l’altre gran poder. Tot i que hi havia resistència per part de cristians, però no hi havia cap resistència organitzada per part de l’Església catòlica. Bé, més que de resistència cal parlar de no participar del règim.
I a l’escola també va trobar fonts de resistència?
B: El mestre de llatí i grec els cercava textos per traduir que, sense dir-ho directament, legitimaven l’assassinat del tirà.
I la família?
F: La meva mare era valenta. No tenia por. El covard era el meu pare. Anava a l’oficina; es preocupava de no fer-se notar; de saludar amb el ‘Heil Hitler’, com feia llavors tothom, o gairebé tothom. No em va visitar ni un cop a la presó, per exemple. Vaig ser condemnat a cinc anys de presó, i ell no va venir ni un cop. La meva mare estava allà cada cop que era possible.
Al segon pamflet esmenten obertament l’Holocaust. Després de la guerra els alemanys del carrer al·legaven que no en tenien ni idea. És cert?
F: Els meus amics i els meus coneguts ho sabíem: jo els ho vaig dir. Però la majoria d’alemanys no ho sabien.
B: El que hom deia després de la guerra, que per sobre d’Alemanya hi havia una olor de cadàvers cremats, però no és cert. De l’eliminació en massa no se’n sabia res a Alemanya. El que se sabia és que, per exemple, hi havia veïns que havien estat detinguts i havien desaparegut, i que el seu habitatge era ocupat per altres persones. Però deien que els enviaven a camps de treball.
“Si nosaltres, els alemanys, o una gran majoria, hagués actuat com jo, hi hauria hagut menys morts, i s’hagués acabat abans la guerra”
I quan vostè ho va llegir, què va pensar?
F: No podia dir si era cert o no, però vaig pensar que era possible que ho fessin. Se sabia això, s’havia escoltat allò… segur no era, però hi havia una alta possibilitat.
B: I era imaginable, el que posava al pamflet. Es parlava de centenars, de milers. No de milions.
Va valdre la pena arriscar-se tant?
F: Hi havia resistència per part de cristians, però no hi havia cap resistència organitzada per part de l’Església catòlica. Bé, més que de resistència cal parlar de no participar del règim. És clar que va valdre la pena arriscar-se. Des d’un punt de vista moral s’ha de dir que, si nosaltres, els alemanys, o una gran majoria, hagués actuat com jo, hi hauria hagut menys morts, i s’hagués acabat abans la guerra. Jo era en el grup correcte. Vaig fer allò correcte. No vaig dubtar-ho mai. Era una bogeria, era sobretot molt perillós, però vaig tenir sort.
Avui és possible una deriva feixista similar?
F: Avui la informació dóna la volta tot el món. No la poden aturar. Hi ha mitjans tècnics completament diferents. I d’aquesta forma els tirans no tenen cap possibilitat de tapar els seus crims. Hi ha massa informació contra ells. Hi ha massa esclariment, hi ha masses possibilitats que la gent s’uneixi contra ells d’una forma intel·ligent, i no participi dels seus règims.
Amb tot, ara a la seva ciutat s’està jutjant una cèl·lula neonazi, l’NSU, que durant una dècada va cometre assassinats racistes impunement…
F: Ja no són perillosos. Es pensen que són perillosos, però ja no ho són. No juguen cap paper.
B: És molt greu que pogués passar això de l’NSU, durant tant de temps, i impunement. És molt trist per a Alemanya que pogués passar, i va passar perquè a la policia hi ha massa gent orientada cap a postures de la dreta radical.
I què cal fer per combatre el neonazisme?
F: No hem de dubtar de posar-nos en contacte amb altres persones que pensen com un mateix, de forma que, si els nazis esdevenen actius, es giri una gran majoria contra ells. Tot i que jo peso que els nazis avui en dia no juguen cap paper.
B: Cap paper important. Però el problema és que comencen en grups petits i aconsegueixen esdevenir amenaçadors per a algunes persones.
Entrevista publicada al número 324 de la ‘Directa’, l’1 de juliol de 2013.
