“Maria!”. De pressa. Cap a l’habitació de la senyora, a buidar-li l’orinal. “Maria!”. No ha acabat de netejar-lo que ja li demana el cafè amb llet. “Maria!”. Galetes, també. “Maria!”. El terra no està prou net, sembla. La Maria frega. La Maria planxa. La Maria cuina. Li cuina, però no seu a la mateixa taula. El seu menjar, explica, se l’ha de comprar i preparar quan treu temps per fer-ho, en una jornada de treball que s’allarga fins entrada la nit. “Maria!, Maria!”. La retribució per donar-hi resposta a qualsevol hora de les 24 del dia: 400 euros en mà i la promesa d’un contracte de treball.
Fa prop de catorze anys que Maria va deixar Nigèria, la mare i els fills. Aquí, remarca, la seva família són les companyes de Sindillar, el sindicat de treballadores de la llar i les cures. Una família en què dones migrades d’una punta del món a l’altra es donen suport i denuncien col·lectivament els abusos que, sovint, travessen les seves experiències laborals, en un sector tant feminitzat com discriminat.
Menys d’un 2,3% de les treballadores ocupades com a internes (residents al domicili de la persona atesa) són autòctones, segons dades de l’Associació de Treballadores de la Llar de Biscaia (ATH-ELE), a partir de les dades recollides entre més de 500 treballadores del sector durant l’any passat.
Set de cada deu internes treballen més de les 60 hores que preveu la llei, i el 82% no cobra el salari mínim
Si bé la majoria de treballadores internes tenen un contracte per escrit, no sol reflectir les condicions de treball reals, denuncia ATH-ELE, entitat referent en la lluita del sector. Set de cada deu internes treballa més de les 60 hores màximes que preveu la llei, i la gran majoria (82,1%) no arriba a cobrar el mínim que li correspondria en relació amb la jornada de treball real. La manca de diferenciació salarial, d’acord amb les competències requerides per les diverses funcions assumides, i la sobrecàrrega de tasques són algunes de les queixes principals entre les treballadores de la llar. La majoria, tant les que treballen com a internes com les que no viuen al domicili on treballen, tenen la funció de proveir cures a persones dependents.
“Et contracten per cuidar l’àvia i acabes cuidant els gats, fent neteja a fons i planxant roba de tota la família. Les quatre hores del contracte es converteixen en set que no et paguen”, denuncia Luana, catalana provinent de Bolívia fa divuit anys. És el principal origen de les dones ocupades en el sector del treball de la llar, al costat d’Hondures, segons el darrer informe de Comissions Obreres (CCOO) sobre la situació laboral de la població estrangera a Catalunya.
“La treballadora de la llar es troba desarrelada de la seva família, de les seves amigues, de casa seva, i és la més mal pagada, la més menyspreada, la ultratjada, la violada… I encara estem agraïdes perquè, estant aquí, els nostres fills tenen una altra oportunitat”, expressa Luana. El percentatge de dones d’origen estranger és vuit vegades superior al de dones de nacionalitat espanyola en aquesta branca d’activitat, en què l’Enquesta de població activa no detecta homes, indica l’informe del sindicat.
A l’Estat espanyol, prop de 700.000 persones s’ocupen com a treballadores de la llar. Més de 9 de cada 10, dones. Alta feminització i gran presència de dones d’origen estranger, són dos trets del sector indestriables del fet que es mantingui subprotegit respecte a tota la resta de sectors laborals, de manera legal i amb estesa connivència social.
Sistema especial de drets negats
Les reformes de 2011 per incorporar les treballadores de la llar al règim general de la Seguretat Social van començar a reconèixer el treball de la llar com a laboral i van incorporar millores significatives en les condicions del sector (com l’obligació de les persones ocupadores de cotitzar per cada hora de treball contractada; l’obligació de retribuir les prestacions per incapacitat temporal, baixa mèdica, accident laboral i maternitat; l’establiment del salari en metàl·lic percebut mínim equivalent al salari mínim interprofessional o l’establiment de períodes de descans i vacances). Tanmateix, el sistema especial dins del règim general de la Seguretat Social en què va situar el col·lectiu de treballadores de la llar manté discriminacions objectives. La més denunciada: negar-los l’accés a la prestació d’atur. Una anomalia que no es troba en cap altre sector laboral.
Mantenir les treballadores de la llar exposades a l’acomiadament per desistiment és una altra particularitat discriminatòria dins del sistema especial de les treballadores de la llar. Aquesta figura permet finalitzar la relació laboral al·legant pèrdua de confiança, sense unes causes fonamentades, i reforça la idea de relació privada, no plenament laboral, que plana damunt del sector.
Les treballadores de la llar també estan excloses del Fons de Garantia Salarial (FOGASA) en cas d’impagament i de la prevenció de riscos laborals. A més, topen amb moltes dificultats per accedir a prestacions contributives, com la jubilació.
El pes de l’economia informal és un dels trets principals del sector, ja sigui per les hores efectives que fan les treballadores o pel fet de no tenir contracte. CCOO estima que la irregularitat laboral en el treball de la llar és vuit vegades superior a la del conjunt de l’activitat econòmica. “És molt difícil accedir a un contracte.
Topen amb moltes dificultats per accedir a prestacions contributives, com la jubilació
A moltes les han acomiadat per demanar-lo i a altres, directament, les han descartat si el demanen”, explica Karina Fulladosa, activista de Sindillar. Per les migrants, comptar amb un contracte laboral és imprescindible per regularitzar la situació administrativa i, posteriorment, per no caure en irregularitat sobrevinguda. És un requisit de la Llei d’estrangeria que les força a suportar condicions abusives per procurar obtenir un contracte.
“Em tractava com una esclava. Però jo callava. Em pagava misèria i m’era igual. Necessitava els papers i la filla de la senyora em va prometre que em faria un contracte”, explica Maria. Durant els nou mesos que va treballar d’interna no va deixar de rebre excuses i llargues per no fer els tràmits, explica entre ràbia i dolor, en recordar-ho. Segons l’estadística d’ATH-ELE, les treballadores en situació irregular (16,3% de les ateses a l’entitat) suporten condicions laborals bastant per sota de la mitjana.
El treball de la llar i les cures és la primera i principal opció laboral per a moltes de les dones migrades que arriben a l’Estat espanyol. Les vulneracions de drets a què són exposades –sobretot les internes i, encara més, en situació irregular– supera el pla dels drets laborals. Fulladosa afirma que les experiències d’assetjament i abús sexual no són aïllades. Norma Vélez, representant de Mujeres Pa’lante, en destaca una xifra: de 80 dones enquestades per l’entitat, 33 han patit assetjament o abús sexual al lloc de feina. “De les quatre que som en aquesta taula, dues”, destaca Vélez, durant la trobada que hem fet amb dones que han treballat al sector.
L’aïllament, factor de vulnerabilitat afegit
L’aïllament del lloc de treball és una particularitat del sector que té, com a conseqüència, unes relacions laborals individualitzades, amb escàs o nul poder de negociació de les treballadores. A més, resten al marge de l’actuació d’inspecció del treball, blindats per la inviolabilitat del domicili.
Malgrat la “pràctica impossibilitat d’entrar als centres de treball” (domicilis), des del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya expliquen que realitzen actuacions en el sector. L’any 2017, 93 actuacions van donar lloc a 11 actes d’infracció per no tenir permís de treball a l’Estat espanyol i a 6 faltes d’alta a la seguretat social.
Davant l’argumentació de dificultats per tenir un paper actiu, dissuadir i frenar abusos laborals al si d’algunes llars ocupadores, Fulladosa emfasitza que “cal generar estratègies d’inspecció de treball que no forcin la treballadora a denunciar, sinó que permetin arribar a les llars sense exposar la part més dèbil de la relació laboral”. Des del Departament de Treball al·leguen que “una possible actuació planificada aleatòria esdevé molt complicada, davant la impossibilitat de conèixer a priori on es produeix treball no declarat”. “Resultaria totalment infructuós anar a cegues pels domicilis particulars a la cerca de treballadores de la llar en situació de treball no declarat”, apunten.
Per Isabel Otxoa, representant d’ATH-ELE, aquesta posició, no limitada a la inspecció de treball catalana, respon a “criteris polítics”. “No volen investigar què passa als domicilis per la raó –molt elemental– que es trobarien irregularitats per totes bandes. Si a una família que resol amb una treballadora de la llar la manca de serveis socials se l’obliga a complir estrictament el Reial decret 1620/2011, que regula el sector, el que farà és exigir a l’Estat solucions alternatives”, planteja.
El nombre de les persones dependents que tenen una treballadora com a principal cuidadora més que triplica el de les que són ateses per serveis socials públics o gestionats per entitats no lucratives (un 8,19% davant d’un 2,37%), segons la darrera Enquesta de discapacitats, autonomia i situacions de dependència.
Alternativa ‘low cost’ d’atenció a la dependència
L’envelliment de la població i la incorporació generalitzada de les dones al mercat de treball són dos processos que, sense desplegar serveis d’atenció a la dependència universals, han situat les treballadores de la llar com una figura central en l’organització de la provisió de cures. No són un recurs propi de famílies amb alta capacitat adquisitiva, sinó utilitzat entre capes de població treballadora amb un nivell de recursos mitjà, inclús baix, com trobem entre persones grans que contracten la seva pròpia cuidadora. Si bé a l’Estat espanyol, en més d’un 88% dels casos, la cuidadora principal de la persona dependent és una familiar, les treballadores de la llar són la principal alternativa per externalitzar la provisió de cures.
Segons dades d’ATH-ELE de l’any passat, al 88,5% de les treballadores internes se les ocupa per cuidar persones en situació de dependència, per edat o malaltia. Majoritàriament, dones que viuen soles amb la treballadora. La majoria de les externes també s’encarreguen de proveir cures (53%). Gairebé un terç es dirigeixen a criatures. “Aquí abaixem moltes vegades el cap i fem coses que al nostre país ni ens ho imaginem. I ho fem amb molt d’amor. Som persones entregades, que agafem afecte a les persones que cuidem. I potser això ens juga en contra”, planteja Luana.
La relació emocional que, sovint, s’estableix entre la treballadora i la persona de qui té cura és una particularitat del sector que tenyeix la relació laboral de certa familiaritat i que reforça l’imaginari que identifica el treball de la llar i les cures remunerat com una extensió del treball històricament desenvolupat per les dones de manera gratuïta en el si de les llars. Així, més que com a professió, es llegeix com una capacitat innata de les dones. Una percepció sexista a la base de considerar-lo una ocupació no qualificada, malgrat requerir, en ocasions, coneixements propis de branques com la infermeria, la cuina o l’assistència geriàtrica.
“Les persones ocupadores confien a les treballadores de la llar el que més estimen, infants i altres familiars. En els fets es reconeix molta importància a la seva feina, però no es tradueix en reconeixement salarial, de drets, de la dignitat d’aquest treball i del valor econòmic i social que representa”, explica Joaquín Nieto, director de l’oficina de l’Organització Internacional del Treball (OIT) a l’Estat espanyol.
Al costat de la feina de fons que suposa promoure el reconeixement social del treball de la llar i les cures, remunerat i no remunerat, les entitats de treballadores del sector detecten dues tecles clau a tocar per transformar l’escenari de vulnerabilitat laboral i social: per una banda, flexibilitzar els requisits per regularitzar la situació administrativa que estableix la Llei d’estrangeria, que, assegura Otxoa, “les obliga a suportar condicions laborals que no acceptarien si no necessitessin anys de residència i una oferta de contracte per aconseguir el permís de treball”. I, en paral·lel, ratificar el Conveni 189 de l’OIT, normativa internacional de mínims per al sector –aprovada el 2011– dirigida a superar la subprotecció que arrosseguen les treballadores de la llar arreu del món.
Les institucions europees han urgit els estats membre a ratificar el Conveni 189. Entre els 25 estats del món que l’han ratificat trobem Alemanya, Bèlgica, Islàndia, Irlanda, Itàlia, Portugal i Suïssa. L’Estat espanyol –al capdamunt dels estats europeus en ocupació de treballadores de la llar– esquiva procedir per equiparar els drets al sector. “Mentre no ratifiqui i apliqui el Conveni 189, hi haurà dèficits en el treball decent de les treballadores de la llar”, adverteix Nieto.
El repte, tanmateix, va més enllà de dignificar les condicions de treball al sector i demana repensar el sistema d’organització social de les cures. “No pot dependre de persones treballant 24 hores, esgotades físicament, psicològicament i emocionalment”, denuncia Fulladosa, que no dubta a definir-ho com a “feudalisme traslladat als temps contemporanis”.
Luana es mira i assenyala cada un dels edificis que ens envolten. “Almenys hi ha una treballadora de la llar per bloc. Imagina’t el sector que som!”, exclama. “Som gent que guanya el mínim i que, si denuncia les condicions en què treballa, el perd. Molts cops vas aguantant per por a no poder enviar diners a casa”, explica, i planteja tot seguit: “Estem desemparades per les lleis, però cada cop estem més organitzades. De 4 a 400, a 4.000. I hem de ser més. Què passaria si féssim vaga?”, es pregunta.
*Article publicat al número 449 de la ‘Directa’
