autoría:Feliu Ventura
"Molt a migjorn del nostre país rar,
aguaita nit un solitari far"
Món d'Antoni Miró. Salvador Espriu
Aquests dies el pintor alcoià Antoni Miró exposa la sèrie Personatges a Xàtiva. És, per a mi, una de les seues sèries significatives, definitòries. Sabem d'ell també a través dels seus referents.
Molt a migjorn del nostre país rar pense que, en aquest 2018, podem establir un mapa de lluites que dibuixaríem en funció de combats geolocalitzats, no són els únics en cada lloc, però sí els principals: la lluita pel territori és ferotge a les Balears, la cultura és senyera al País Valencià, a la Catalunya sud és persistent la lluita per les institucions i les contra-institucions, mentre que l'escola és el cor que fa bategar la Catalunya del nord. A brotxa grossa, és clar.
Per això, en parlar d'un personatge tan important per al País Valencià com Antoni Miró, la reflexió sobre la cultura i el treball en l'art, formen part de la reflexió consubstancial al pintor.
La gent diu que el món d'Antoni Miró són tints amarant-se a fibres microscòpiques que formen un llenç, pintura assecant-se a càmera lenta i colors ocupant el seu espai escombrats per hàbils pinzells. Opinen que és la passió per la transformació de la societat amb el treball propi i la difusió del treball dels altres. La gent diu que el món d'Antoni Miró és un món misteriós, nocturn, de secrets i sigils.
Alguns pensen que el Sopalmo serà l'última fàbrica que tancarà a l'alcoià i que ha mantingut durant dècades una vaga indefinida, consistent en crear obres artístiques incansablement, fins a destruir als amos del món amb l'única eina determinant per a fer-ho: la cultura.
Toni em fa recordar l'anècdota que conten del poeta Joan Brossa. Quan va anar a renovar-se el D"N"I i li van demanar per la seua professió va dir: "Poeta". El funcionari el va corregir: "¿Paleta?, pondremos albañil". Antoni Miró és un paleta de l'art, no només perquè sosté amb el dit polze una paleta cada nit, sinó perquè arriba a la pintura amb la força del seu treball, un ofici diligent, pulcre i ple de dignitat, sense amos, però al servei de tots.
Per a mi el món de Toni és un món de creació, on ell està hi ha un espai de creació. Personalment tinc la sort d'experimentar-ho gràcies al fet que Ausiàs, Sofia i Toni m'acullen intermitentment al Sopalmo com un nàufrag d'interior. A sa casa he fet un llibre i algunes cançons i no sóc l'únic ni seré l'últim, segurament, mentre Toni pinta, en silenci, amb un ritme trepidant i precís alhora. Qualsevol que treballe intentant seguir el seu ritme acabarà passant-se de rosca com Charlot en Temps Moderns. Afortunadament, no hi ha competència entre les nostres seccions de la fàbrica. Als dos ens agrada la pintura i la música perquè ens agrada la cultura i, tot i que no som de missa, entrem a l'espai de l'altre amb un respecte de catedral i mitja.
La seua mirada rebel és un espill i, a l'altra banda, la seua pintura ens interrogarà sempre, ferida d'humanitat. Un embat que hem de saber recollir a dintre nostre en la fundació d'un cor desobedient. La cultura no és l'àmbit d'una regidoria, ni d'una conselleria, ni d'un ministeri. No és l'oci buit de l'obrer per a fer més suportable l'explotació, ni el mecenatge "benèfic" dels amos per rentar la seua consciència. No és una competició intel·lectual classista de les elits, ni la reducció a "indústries" culturals que reprodueix en l'art els sistemes d'explotació dels treballadors. És, fins i tot, molt més que els seus treballadors, perquè mai és unidireccional, no és pública ni privada: és comunitària.
És sobirana, desobedient i sediciosa. Prova d'això la tenim en les condemnes judicials a cantants de rap i a dibuixants de còmics o el fet d'arrencar obscenament amb una radial l'obra 25 d'abril. 1707 d'Antoni Miró a Gandia. A tall de recordatori, amics, la cultura no és la música empresonada en el fil musical d'un ascensor o en una botiga de roba, ni la decoració d'una habitació d'hotel, no és el trofeu dissecat sobre la llar de foc, ni els bunyols urbanístics a les rotondes de les autovies. La cultura és vocació de rebel·lió, insurrecció i desobediència.
Personatges és això, pintura que crea consciència a través de la conscienciació de la mateixa pintura, i ho fa amb la representació de dones i homes que entenen la cultura com un dels martells del pensament. Trobarem a Isabel-Clara Simó com a martell del feminisme a la literatura, Enric Valor com a martell de la tradició narrativa oral. Tindrem a Victor Jara, Lorca o Miguel Hernández com a martells de memòria històrica de l'art represaliat, i escoltarem Raimon, Bonet, Ovidi, Leo Ferré i Pau Casals com a martells de la música i la cançó compromeses. Veurem Dalí i Tàpies com a martells d'avantguarda, llegirem Estellés i Espriu com a martells voluptuosos del llenguatge. I, sense moure'ns ni un mil·límetre, tindrem els martells de Marx, Fuster, Freud. També podem veure el president que va organitzar el tren de la cultura per a difondre-la poble a poble, Salvador Allende, i l'impulsor de la campanya d'alfabetització més gran del segle passat a qui anomenaven Che.
Paraules, formes, sons i colors ens penetren davant de cada obra d'aquesta sèrie i, al final d'aquesta visita, corferits per aquest incendi de llenços amb tota la força expressiva del gra i el soroll, reprenem el camí pensant que sempre mancarà alguna persona en aquesta galeria de personatges. És inevitable, però forma part de l'obra de Miró com a joguina volgudament incompleta que continua colpejant a qui mira, martell de pensament, després de la contemplació.
Dit això, m'atrevisc a pintar ara a Antoni Miró en la meua galeria de personatges: referent, impulsor i divulgador de totes les arts. Arts, en plural, però al remat: llanterners, encofradors i fusters estem junts a peu d'obra construint cultura.
Un dia vaig escriure que "la vida d'un no cap en la vida d'un sinó en la vida de molts" i això és també el món de Toni: és el que ell ha fet, tot allò que ens ha fet fer i el què ens farà fer.
