L’economia capitalista es desenvolupa passant per crisis que destrueixen valors i riqueses i augmenten el nombre d’aturats (i l’exèrcit industrial de reserva) deixant-los sense la seva font principal d’ingressos. D’altra banda, entre crisis i crisis, l’evolució “normal” del capitalisme genera i manté una distribució de la renda i la riquesa, basada en l’explotació del treball assalariat pel capital, cada vegada més desigual.
En el capitalisme, les crisis, que li són consubstancials, es produeixen, bàsicament, perquè hi ha una tendència a la disminució de la taxa mitjana de benefici. Aquesta és la seva causa essencial. La introducció de noves tecnologies en el procés de producció capitalista, per a incrementar la seva eficiència, dóna lloc a un augment de la composició orgànica del capital, és a dir de la relació capital/treball, amb la consegüent substitució del treball pel capital, i això fa disminuir la taxa de benefici. Per a augmentar els seus beneficis, els capitalistes han de fer créixer la productivitat del treball i això implica la introducció de nous mitjans de producció. Tendencialment, el nombre de treballadors per unitat de capital invertit disminueix i, per tant, la composició orgànica del capital augmenta.
Tanmateix, hi poden haver tendències contràries que poden evitar o revertir, almenys temporalment, la tendència a la disminució de la taxa de benefici. Entre aquestes tendències contràries es poden destacar: una intensitat creixent de l’explotació del treball que farà augmentar la taxa d’explotació (relació entre la plusvàlua/treball excedent i la inversió en força de treball/capital variable); l’abaratiment relatiu dels mitjans de producció (capital constant); la desviació de la taxa de salari en relació al valor de la força de treball dels assalariats; l’existència i l’augment d’un exèrcit industrial de reserva; l’abaratiment dels béns de capital i de consum a partir de les importacions. Cal considerar el paper del crèdit que pot augmentar la velocitat de rotació de les transaccions i de la plusvàlua i, per tant, fer créixer els beneficis i la taxa mitjana de benefici. Però igualment, en un moment de crisi el crèdit disminueix, cau la velocitat de rotació i això contribuirà a reduir els beneficis i la taxa mitjana de benefici.
La competència entre capitalistes dóna lloc a un excés en l’acumulació de capital i la consegüent acceleració de la producció que acaba produint una disminució de la taxa de benefici i de la quantitat de beneficis i de nou valor
És a dir, a mesura que el capitalisme es desenvolupa, com que la quantitat de mitjans de producció (capital constant) creix en relació a la força de treball (capital variable) -que és l’única part del capital que produeix nou valor i, per tant, plusvàlua-, la quantitat de la plusvàlua (benefici) disminueix en relació al capital invertit. Per tant, la taxa de benefici tendeix a disminuir, a no ser que hi hagi un creixement superior de la taxa d’explotació, o bé que actuï alguna altra de les tendències contràries.
L’existència i les relacions entre la tendència i les tendències contràries és el que explica que apareguin de forma recurrent i periòdica els cicles econòmics, que fonamentalment es caracteritzen per tenir una fase d’expansió a la qual segueix una de contracció i així successivament. La competència entre capitalistes dóna lloc a un excés en l’acumulació de capital i la consegüent acceleració de la producció que acaben produint una disminució de la taxa de benefici i de la quantitat de beneficis i de nou valor. I això col·lapsa la producció, la inversió, l’ocupació i el consum, i sovint dóna lloc a l’especulació financera i a l’aparició de bombolles financeres i/o immobiliàries. La crisi provoca la destrucció d’empreses (financeres i no financeres) i la disminució dels costos del treball (amb l’atur i l’augment de l’exèrcit industrial de reserva), el que ofereix noves oportunitats al capital que queda per a recuperar els beneficis i augmentar la taxa de benefici. I això impulsa de nou les inversions/acumulació de capital, l’augment de la producció i l’ocupació i un nou període de creixement. Fins que torni la baixada de la taxa de beneficis i els beneficis i es torni a reproduir el cicle.
Quan es parla de les crisis del capitalisme és important distingir entre la seva causa essencial -la tendència a la disminució de la taxa de benefici- i els detonants que, en un moment donat, les desencadenin, almenys aparentment. Per exemple, el detonant de la gran recessió el 2008 va ser la gran expansió del capital financer i del crèdit que finalment van col·lapsar quan ja no van poder ser sustentats per l’expansió del valor real a l’economia, quan la renda de les famílies ja no va ser capaç de fer front als preus dels seus habitatges i el crèdit es va frenar en sec. Aquesta crisi es pot considerar una crisi a l’àmbit mundial, on encara existeixen tarifes duaneres per algunes mercaderies i barreres al moviment dels treballadors però, en canvi, el capital financer pot moure’s pràcticament sense cap limitació, i la producció no capitalista ha quedat reduïda a algunes zones de l’Àfrica i a petites bosses en altres continents.
Fins i tot els anomenats ‘keynesians-marxistes’ o ‘marxistes-keynesians’ han apostat per les teories ‘subconsumistes’ o basades en la manca de demanda agregada a l’economia
Les dades empíriques (es poden veure els treballs antics de Tinbergen, Mitchell i Burns o els més recents de Tapia, Roberts o Carchedi, per exemple) sustenten aquesta explicació de les crisis capitalistes. La disminució dels beneficis empresarials es dóna uns quants trimestres abans que la caiguda de la inversió (interrupció de l’acumulació o conversió del capital-diner en capital industrial). És la caiguda de la taxa mitjana de benefici la que desencadena la ruptura del procés que dóna més valor al capital i provoca la disminució subsegüent dels beneficis de les empreses, de la inversió, de la demanda, i, finalment, de l’activitat econòmica. Això dóna lloc a la destrucció d’empreses/capital i a l’augment de l’atur i l’exèrcit industrial de reserva que suposen una disminució dels salaris i, per tant, una reducció dels costos pels empresaris/capitalistes. Així s’aconsegueix que es recuperi la taxa de benefici i els beneficis i que es torni a mobilitzar el capital-diner cap a les inversions productives. Fins que tornen a disminuir els beneficis empresarials i la taxa mitjana de benefici.
No tothom coincideix amb aquesta visió marxista de les crisis capitalistes (ara que fa 200 anys del naixement de Marx). La visió predominant és que el capitalisme és estable i que tendeix per si mateix (marginalistes) o convenientment regulat (keynesians) a produir “la riquesa i el creixement que ens beneficien a tots”. Fins i tot els anomenats keynesians-marxistes o marxistes-keynesians han apostat per les teories subconsumistes o basades en la manca de demanda agregada a l’economia.
