Durant les darreres setmanes hem vist com tot ha canviat a les nostres vides. Situació d’alarma, confinament, perill sobre la nostra pròpia vida i la de les nostres veïnes. La supervivència quotidiana, que per a moltes ja era suficientment difícil, s’ha complicat molt més en qüestió d’uns dies. Totes vivim el nostre confinament esperant que siga breu, que tot torne a la normalitat i que prompte oblidem tota aquesta situació. Però i per a aquelles que el confinament va començar fa molt i mai acaba?
I és que ara mateix, tot i la situació d’emergència i les promeses de les institucions, continuen havent-hi persones confinades als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE). Ens plantegem realment quin tipus de pensament pot permetre aquesta situació, no entenem com en un context com l’actual es duguen a terme accions que compliquen encara més la situació de les persones internades. Sembla que el racisme institucional està per damunt de tot, inclús de la lògica i la racionalitat durant una situació d’emergència.
Sabem del cert que a Sapadors i a la resta de CIE de l’Estat ens trobem amb un espai denunciat com inhumà pels mateixos interns, que assenyalen que no hi ha assegurada una higiene mínima per a poder afrontar una epidèmia
Raons no ens falten per demanar el tancament del CIE i una prioritària mai seria la situació d’aquests espais, ja que és imperatiu que es tanque per sempre, no que es milloren. Per al tancament definitiu ens sobra com raonament apel·lar a la humanitat i el fi del racisme institucional. No cap en una democràcia que s’empresone a persones pel fet de ser migrants, privant-les de la seua llibertat sense haver comés cap delicte, pel simple fet de la seua procedència i situació administrativa. Però és que a més sabem del cert que a Sapadors (València) i a la resta de CIE de l’Estat ens trobem amb un espai denunciat com inhumà pels mateixos interns, que assenyalen que no hi ha assegurada una higiene mínima per a poder afrontar una epidèmia.
Les condicions, que van des de la falta d’aigua al confinament massiu, la manca d’una alimentació bona i equilibrada o de vestimenta neta i desinfectada, fan que siga totalment impensable que aquest espai puga assegurar la salut de les persones internes. Mostra de tot això va ser un cas de tuberculosi detectat a principis de febrer a Sapadors, que demostra com els CIE ja eren un perill per a la salut de les persones internes abans de la situació actual. Tot i l’anunci de l’aturada de detencions i expulsions, no entenem que hui encara hi haja persones als CIE de l’Estat Espanyol, contradient les mateixes recomanacions del Defensor del Poble que demana el seu alliberament.
A tot això hem d’afegir que des del 14 de març s’han realitzat expulsions des dels CIE, en paral·lel a les peticions per part de l’Estat de confinament i no circulació de la població eren aquestes mateixes institucions les que obligaven a desenes de persones a anar a un altre territori –en contra de la seua voluntat– amb tot el problema per a la salut pública que aquest trasllat pot haver suposat per als països de destí d’aquestes deportacions. Mentre demanaven no viatjar a la població expulsaven a persones a tercers països, pensant que les regles per evitar una major propagació no valien quan es tracta d’expulsar persones estrangeres.
Des del 14 de març s’han realitzat expulsions des dels CIE, en paral·lel a les peticions de confinament i no circulació de la població eren aquestes mateixes institucions les que obligaven a desenes de persones a anar a un altre territori en contra de la seua voluntat
I és que la situació actual no és única, no totes estem sofrint igual. En un entorn dur les persones en situacions de vulnerabilitat sofreixen molt més que la resta. Sabem que el masclisme que hi havia dins del domicili s’ha pogut multiplicar en la situació actual i s’han reduït molt les eixides per les dones que sofreixen aquest tipus de violències, o que les persones que no tenen accés a un habitatge digne han pogut tindre moltes dificultats per poder salvaguardar la seua salut en un moment com aquest.
Les persones migrants també ho han sofrit més, ho veiem als CIE, però també ho hem vist amb moltes i molts temporers que en la durada del seu treball a aquesta terra no tenen unes condicions mínimes assegurades, o en tantes i tantes cuidadores i persones encarregades de la neteja que per la seua situació administrativa aquests dies s’han quedat sense treball, però també sense ERTE, sense ajudes i sense cap font d’ingressos.
Com a societat queda preguntar-nos on està el límit. Ja hem comprovat que no està en la violència ni en l’explotació sexual o laboral, tampoc en fer del racisme i xenofòbia una violència institucional més, ni ho està a llevar la dignitat a altres éssers humans, per descomptat tampoc està en la mort, com malauradament sabem a València pel cas del jove Marouane Abouobaida, que mai oblidarem. Voldríem saber on està el límit, què més cal per a despertar un mínim d’empatia, solidaritat i humanitat. No veiem el fi en aquesta crueltat.
