Arran de la consciència creixent per l’adquisició i el consum responsable d’aliments, no és gens estranya la defensa de l’horta d’autoconsum davant les restriccions arran de la crisi de la COVID-19. El reial decret publicat el 14 de març pel govern espanyol especificava que el desplaçament de persones per adquirir aliments i productes bàsics estava permès i que l’abastiment de productes alimentaris es considerava una activitat essencial. Quedava molt clar que l’activitat agrícola es podia seguir desenvolupant amb normalitat, però no què passava amb els horts particulars. Així doncs, cada govern autonòmic va fer-ne la seva interpretació i va establir les seves pròpies regulacions. En el territori català, per exemple, el Centre d’Emergències de Catalunya va comunicar la prohibició de desplaçar-se als horts d’autoconsum el dia 20 de març, restricció que no es va produir a la resta de l’Estat espanyol.
En conèixer la prohibició, un grup d’entitats del moviment agroecològic de Catalunya (Arran de Terra, L’Aresta, L’Ortiga, L’Arada i Ramaderes de Catalunya) va impulsar un manifest en defensa dels horts d’autoconsum que volia, segons Anaïs Sastre, d’Arran de Terra, “canalitzar les demandes i el malestar que estava aflorant al territori”. En tan sols tres dies van aconseguir més de 23.000 adhesions, sobrepassant totes les expectatives. L’ampli suport evidenciava, subratllen Aitana Martín-Aragón i Dulos Cruset, de l’Ortiga Cooperativa, que els horts d’autoconsum són una realitat “molt més gran del que ens pensem i que cada cop va creixent més”.
La resposta de l’administració catalana davant del malestar per les restriccions no va fer-se esperar. El 5 d’abril, el Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) aixecava la prohibició i comunicava que estava permès el desplaçament als horts on es recollien aliments per a l’autoabastiment. Una petita victòria que tant particulars com organitzacions implicades han celebrat, malgrat ser ambigua i suscitar molts dubtes, sobretot pel que fa a les activitats que s’hi poden realitzar. Aprofitant el gir a Catalunya, en alguns altres territoris on també s’ha restringit l’accés als horts –les Illes, l’Aragó, el País Basc o el País Valencià–, les entitats ecologistes, de defensa de la pagesia i per la sobirania alimentària han iniciat campanyes similars.
Més enllà de l’autoabastiment
La gestió de la situació ha estat diversa. Les restriccions s’han interpretat segons la realitat i la capacitat de resposta de cada territori i cada projecte: mentre en alguns s’han elaborat recomanacions que permeten a les persones usuàries accedir als horts de manera segura, seguint les normes d’higiene i distanciament corresponents, d’altres han preferit tancar-los i mantenir la prohibició.
A l’Hort de la Sínia, finca agroecològica i centre d’educació ambiental situada a les hortes de Tamarit, Joan Vives, responsable del projecte, explica que primer varen prendre “mesures més dràstiques” i després han començat a recomanar que s’hi anés “de manera individual i organitzada” i han precintat els espais comuns. En la mateixa línia, algunes entitats com CERAI i L’Animeta, juntament amb altres del País Valencià, APAEMA a les Illes i L’Ortiga a Catalunya, estan elaborant documents de suport i guies de bones pràctiques per garantir l’accés als horts. El repartiment dels excedents, la compra o l’elaboració conjunta de planter o la realització de píndoles formatives en xarxa són algunes de les moltes propostes.
El fet que l’hort no és només una font d’alimentació és un altre dels aspectes que destaquen les entitats que han presentat el manifest a Catalunya, que defensen l’accés a horts comunitaris i socials no només per la importància que tenen en l’abastiment de producte, sinó també pels beneficis que comporta a les persones usuàries. “Hi ha famílies que depenen molt de la collita que treuen dels horts, i ara encara més, quan ens hem adonat que molta gent s’està quedant a l’atur o l’han fet fora de la feina i necessita el que produeixen els horts per alimentar-se. També hem vist que l’hort representa un espai de benestar, de contacte amb la terra, una manera de trencar la solitud del confinament i de fugir de la seva realitat quotidiana, i això a vegades és potser més important que el producte que en treuen”, exposen Martín-Aragón i Cruset, de L’Ortiga.
Les entitats també reivindiquen l’hort com a pràctica habitual al món rural, uns territoris que sovint es col·loquen a la perifèria de les decisions polítiques. “Necessitem que s’incloguin els territoris rurals en el disseny de les polítiques públiques. Representen menys població però són una gran part del territori i hi ha necessitats diferents, tenim problemes diferents i reptes diferents que els de la ciutat”, subratlla Sastre.
També a la Terra Alta i al Matarranya s’han alçat les veus que han aprofitat la controvèrsia dels horts per visibilitzar el món rural: “Han oblidat que aquí hi ha horts que alimenten la gent, donen salut i reactiven l’economia local. Ens diuen que volen frenar el despoblament i no veiem enlloc cap mesura pensada des de i per al món rural. Inclús tot el contrari, s’ha privilegiat les grans superfícies i indústries enfront dels petits horts, ramaders i productors”, denuncia Clémentine Bonneau, membre de l’Ateneu Popular la Pastora, d’Horta de Sant Joan.
Una peça clau de la sobirania alimentària
L’accés als horts i a totes aquelles activitats que s’hi desenvolupen és només una de les parts de la campanya, però la reivindicació va més enllà. Es tracta de posar les activitats d’autoconsum com a peça clau en la construcció de la sobirania alimentària, tant durant la crisi actual de la COVID-19 com després, tenint en compte que són un valuós baluard del patrimoni i la biodiversitat agrícola local i una pràctica complementària a la tasca que realitza la pagesia professional en la producció local. Sastre recorda que a Catalunya “només un 1,6% de la població es dedica a la producció d’aliments” i que, per tant, el sistema alimentari és “molt dependent d’altres països”. Anar als horts, conclou, “és una responsabilitat social”.
La situació actual posa de manifest la fragilitat i vulnerabilitat dels sistemes alimentaris globalitzats, marcats per dècades de polítiques que han beneficiat l’agronegoci
La situació actual posa de manifest la fragilitat i vulnerabilitat dels sistemes alimentaris globalitzats, marcats per dècades de polítiques públiques que han beneficiat l’agronegoci i l’acaparament de poder per part de grans empreses agroindustrials i de distribució, arraconant la petita pagesia i precaritzant-la de manera progressiva. Experts com Rob Wallace o Gustavo Duch sostenen que l’actual model és un dels causants de l’actual crisi sanitària. Per tot això, diverses entitats reclamen que es repensi la manera d’alimentar-se i proposen que es construeixin alternatives més territorialitzades, amb què es defensi la tasca dels petits productors i productores, les xarxes de consum local i la sobirania alimentària.
Així doncs, en aquests moments de canvis, l’hort esdevé un element de cabdal importància tant per viure el present com per plantejar el futur. Per Anaïs Sastre, cal generar polítiques “cap a la sobirania alimentària” que “posin al centre les necessitats i el suport a la pagesia del territori i facin possible l’accés de tota la població a una alimentació de qualitat, ecològica, nutritiva i adequada”. Després d’aquesta crisi, espera que romanguin les xarxes que s’han creat: “Els vincles amb la pagesia, amb els grups de consum, amb el petit comerç”. Caldrà veure les llavors que se sembren a partir d’aleshores.
