Enguany és el centenari de la publicació en premsa de Luces de Bohemia de Ramón María del Valle Inclán. La revista España va publicar l’obra per entregues, el 1920. Dotze escenes en una estructura circular que mostren la misèria d’un país opressor i decadent on la premsa era servil, la monarquia corrupta, l’Església una institució mesquina, la política un acudit i la bohèmia una drecera de mandrosos. Amb aquesta obra, l’autor gallec, que es va traslladar a Madrid perquè era el lloc on passaven les coses, va desplegar l’esperpent i va assentar una de les frases més icòniques de la seva producció literària: “En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo.”
Es tracta d’una obra que està escrita en el context dels anys 20, quan a l’Estat espanyol convivien les lluites obreres, el pistolerisme i l’auge de la vida bohèmia. Aquesta bohèmia, plena d’artistes, escriptors i creadors, inundava els carrers de Barcelona i Madrid, on van néixer i van créixer moviments literaris als cafès i cantines, com l’Ultraisme. Luces de Bohemia ens mostra el Madrid bohemi més sòrdid de la mà del poeta Max Estrella, pobre i desesperat, que ha sigut acomiadat d’un diari i intenta vendre la seva novel·la de la mà del seu amic Don Latino de Hispalís, un xarlatà i un mentider.
Valle Inclán va observar un món grotesc amb la finalització de la Primera Guerra Mundial i es va inspirar en autors obscurs amb una forta càrrega política i social: el Greco i Goya
A través de l’obra, que transcorre durant 24 h pel centre de Madrid, descobrim la peripècia del poeta Max Estrella per reclamar els diners de la publicació de la seva obra i, mentrestant, coneixem l’esperpent: “el gènere literari que es caracteritza per la representació d’una realitat deformada i grotesca i la degradació dels valors consagrats en un a situació ridícula”. Segons Pedro Salinas, el gènere es va inaugurar amb aquesta obra, que n’és un dels màxims exponents, però ja estava formulat literàriament a La pipa de Kif, publicada el 1919.
Valle Inclán va observar un món grotesc amb la finalització de la Primera Guerra Mundial i es va inspirar en autors obscurs amb una forta càrrega política i social: el Greco, pintor que invoca allò diví, i Goya, autor tenebrós i crític social. Va ser un home d’una cultura immesurable, un fet que es plasma en la seva obra, on hi ha des de referències culturals fins a referències espirituals. Diuen que l’itinerari del protagonista Max Estrella és comparable al Via Crucis de Crist. Cec, sord, i boig, deambula pel Madrid bohemi dels anys 20, uns suburbis on presencia l’engany i la decadència fins a la seva visió final, la mort.
Personatges d’inspiració real
L’univers de Valle Inclán, i del Modernisme i les seves influències, està latent i s’hi poden endevinar unes quantes biografies reals. Partim del personatge principal, Max Estrella, basat en el poeta andalús Alejandro Sawa, que va morir pobre i sol com el protagonista. La seva dona, Madame Collet està inspirada en Jeanne Poitier -la mateixa dona d’Alejandro Sawa. Francesa i part del galleguisme i cultisme, Poitier utilitza moltes paraules francòfones quan parla. Diuen que ressaltava per ser una dona humil i amb molta paciència, doncs aguantava aquell home “desorbitat”, explicava Rubén Darío. Ella també va ser qui va encomanar el pròleg de Iluminaciones en la sombra al poeta modernista.
Entre el repartiment de personatges representatius de l’època, trobem Dorio de Gàdex, l’epígon del parnàs modernista natural de Cadis, també conegut a la vida real com Antonio Rey Moliné, poeta i escriptor, seguidor de tota l’elit modernista d’aleshores. El personatge es presenta a l’obra com un home grotesc i ridícul, Inclán no el deixa en un bon lloc al relat, i malauradament, la publicació va coincidir amb la seva mort real: “Dório de Gàdex, feo, burlesco y chepudo”, descriu a l’escena quarta.
Molts joves poetes freqüentaven la llibreria de Gregorio Pueyo, natural de Panticosa, que va ser representat en nombroses obres del moment: Zaratustra per a Valle Inclán o Gregorio Argüeyo per a Emilio Carrere. Un altre dels personatges importants és Basilio Soulinake, el pseudometge que diagnostica la defunció de Max Estrella, “hombre alto, abotonado, escueto, grandes barbas rojas de judío anarquista y ojos envidiosos, bajo de testuz de bisonte obstinada”.
Segons l’article “Itinerario periodístico de Ernesto Bark, aquel Soulinake valleinclanesc” de Dolores Thion, Soulinake -tal com van corroborar els estudis d’Alonso Zamora Vicente i Allen W. Phillips- és, sens dubte, Ernesto Bark. Va ser un anarquista jueu rus que es va instal·lar a l’Estat espanyol l’any 1885, va treballar com a corresponsal de La Gaceta de Colonia i va col·laborar amb nombroses publicacions: La Lucha (1898, 1901 y 1904), El Progreso (1899), El Pandemónium (1901), Fuerza (1893), El Radical (1910-16), Nuestro tiempo (1906), El Mundo (1907-1908).
Un dels personatges més importants de l’obra que demostra la injustícia i la brutalitat de l’època és el pres català, inspirat en l’anarquista Mateo Morral, apressat i assassinat per, suposadament, posar una bomba contra Alfons XIII
Un dels personatges més importants de l’obra que demostra la injustícia i la brutalitat de l’època és el pres català inspirat en l’anarquista Mateo Morral, apressat i assassinat per, suposadament, posar una bomba contra Alfons XIII. Valle Inclán no només es va limitar a involucrar personatges propers a la seva figura en la novel·la, també va referenciar personatges famosos de l’època com Pastora Imperio, bailaora gitana d’èxit mundial, que cita La lunares a la desena escena. També va incloure-hi personatges ficticis de creació pròpia, com el Marqués de Bradomín conversant amb Rubén Darío a l’escena catorze. També podem trobar-ne de satiritzats, com Miguel de Unamuno o cites de Calderón de la Barca i Herny Ibsen.
Tres escenes incorporades anys després
La versió definitiva de Luces de Bohemia es va publicar el 1924 amb l’ampliació de tres noves escenes: la segona, la sisena i l’onzena. En total, el llibre compta amb quinze escenes, que van des de la casa de Max Estrella fins a la Taberna de Pica Lagartos.
L’escena segona ens endinsa a la llibreria de Zaratustra que fa referència a llibreria de Gregorio Pueyo que, migrat d’Osca a Madrid, va ser un dels editors del moviment modernista. Valle escull anomenar així el llibreter, basant-se en el llibre de Frederich Nietzsche Així parlà Zaratustra, que va inspirar molts escriptors de l’època. Durant aquesta escena, veiem una crítica voraç a la Guerra de Cuba, al nacionalisme exacerbat i a l’Església catòlica. Per primera vegada, apareix un dels personatges claus -que ja s’ha comentat abans-: el pres català lligat de mans.
Potser, aquestes escenes són les que més contingut conflictiu contenien per a l’època. L’escena sisena introdueix la història del pres català en el calabós, i Valle expressa el seu amor i admiració per la Barcelona a través d’Estrella, alhora que denuncia la violència indiscriminada de la policia contra els obrers. El pres català fa els al·legats més polítics de tota l’obra. A l’escena onzena, trobem un dels temes transversals de l’obra: la misèria i la violència contra el poble; una dona sosté en braços el seu fill mort a trets per la policia.
Una obra censurada durant el franquisme
El 1941, es van presentar desenes de textos de Valle Inclán davant la Junta de Censura d’Obres Teatrals Franquista. El que molestava als censors de l’època era un llenguatge amb paraulotes, la crítica social i política, i sobretot la crítica a l’Església. Com no podia ser d’una altra manera, Luces de Bohemia es va censurar i, anys més tard, va ser autoritzada però amb talls al text.
El 1941, es van presentar desenes de textos de Valle Inclán davant la Junta de Censura d’Obres Teatrals Franquista. El que molestava als censors era un llenguatge amb paraulotes, la crítica social i política, i sobretot la crítica a l’Església
Segons l’expedient 214/57: ““Muchos y algunos de calibre son los inconvenientes morales de esta comedia. Pero […] no son solamente de índole moral, sino que existen otros muchos de carácter político-social”. No va ser fins al 1962, quan es va autoritzar el text per representar-lo de manera comercial, però també amb múltiples talls. José María Escudero, director General de Cinematografia i Teatre, ja es va oposar a l’obra abans que passés pel censor i Manuel Fraga Iribarne va ser qui va suprimir l’escena de l’anarquista a la Direcció de Seguridad.
El 1968, José Tamayo, director de teatre, i Carlos Valle Inclán, fill del dramaturg, van intentar que l’obra es representés íntegra sense èxit. Segons diuen, la primera representació íntegra clandestina va ser a Sabadell durant el febrer de 1968, a càrrec del grup Palestra. Per fi, el 1970, es va estrenar de manera oficial, sense censura, al Teatre Principal de València.
Un home indefinible
És difícil definir Valle Inclán amb un adjectiu però el que sabem amb certesa és que s’autoproclamava carlista i va pertànyer durant uns anys al partit. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, es definia com a aliadòfil, al contrari que els carlistes, i durant aquesta època, es veu eclipsat per la revolució russa i s’apropa al marxisme.
Va criticar fortament la dictadura de Primo de Rivera i això li va suposar multes, persecucions i inclús va ser empresonat a la presó Model de Barcelona
Va criticar fortament la dictadura de Primo de Rivera i això li va suposar multes, persecucions i inclús va ser empresonat a la presó Model de Barcelona. Aleshores, va fer un gir de 180 graus: després d’una estada a Itàlia, va admirar el feixisme de Mussolini, però a la vegada admirava el comunisme. Una de les persones que més sap de Valle Inclán és la professora Margarita Santos Zas, impulsora del seu arxiu digital. L’experta assegura que l’obra de Valle, en concret Tirano Banderas, ha servit d’inspiració a escriptors com García Márquez o Roa Bastos. Santos Zas coincideix amb Joaquín del Valle Inclán, net de l’autor, que la bohèmia atribuïda a l’escriptor era irreal i que va ser un treballador incansable, molt metòdic i entregat a la literatura.
Valle Inclán va morir el 5 de gener de 1936 en un sanatori de Santiago d’un càncer de veixiga.
