Les retallades no van en totes direccions. Aquest 2019 s’ha viscut un nou rècord pel que fa a la despesa de la indústria militar a escala mundial, que ha registrat l’increment més gran de l’última dècada assolint els 1,92 bilions de dòlars. Després d’haver augmentat per quart any consecutiu, la xifra representa 95.000 milions de dòlars més d’inversió respecte del 2018 i un creixement del 2,3% al 3,6% en termes reals. Les noves dades, publicades per l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, per les sigles en anglès), indiquen també el desglossament per països, on els EUA segueix al capdavant de la carrera armamentista, seguit de la Xina, l’Índia, Rússia i l’Aràbia Saudita. Aquest top 5 representa el 62% de la despesa total i s’hi destaca especialment que, per primera vegada, dos països asiàtics es trobin entre els primers tres de la llista. Així i tot, el bloc militar occidental liderat per l’OTAN segueix dominant l’escenari internacional sense treva, amb uns estats membres militarment forts que sumen el 54% de la despesa militar mundial – de la qual els Estats Units representen el 38%. El resultat no és casual tenint en compte que des de fa anys l’aliança militar intergovernamental, sota directrius del Pentàgon, pressiona els seus membres perquè augmentin les inversions en militarisme, exigint-los assolir per 2024 el 2% del PIB com a xifra òptima.
El bloc militar Occidental liderat per l’OTAN segueix dominant l’escenari internacional sense treva, amb uns estats membres militarment forts que sumen el 54% de la despesa militar mundial
L’Estat espanyol ocupa el 2019 la dissetena posició al rànquing del SIPRI, amb una despesa militar de 17.200 milions d’euros que dibuixa un creixement d’un 0,9% respecte del 2018. La xifra seria encara superior segons càlculs del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, que la situa als 20.050 milions d’euros. En altres paraules, 55 milions d’euros diaris. La variació en les dades s’explica per diversos motius. D’una banda, s’està afegint la diferència entre les partides inicialment aprovades i les liquidacions finals, que acostumen a augmentar considerablement. D’altra banda, hi ha activitats militars que no figuren als pressupostos de Defensa perquè es desvien i reparteixen en altres ministeris. Hi ha partides per produir nous armaments computats com a R+D dins el Ministeri d’Indústria, el qual dedica aproximadament el 10% del total de l’R+D a la producció d’armament; també es computen missions militars a l’exterior des del Fons de Contingència destinat a despeses imprevistes de qualsevol organisme de l’Administració; les mútues i seguretat social dels militars, les despeses a l’OTAN, els programes militars de la mà de l’ONU, el CNI o la mateixa Guàrdia Civil, que segueix sent un cos militar, tampoc es financen des del ministeri de Defensa. Amb totes aquestes activitats militars fragmentades i diluïdes en partides d’altres competències, la xifra publicada al Ministeri de Defensa acaba representant només una part reduïda de la inversió real, que moltes vegades arriba a duplicar-se.
En l’anàlisi de la despesa militar espanyola, una partida destacable pel gruix econòmic que suposa i pel dèficit públic que genera és la dels programes especials d’armament (PEA). Els PEA són una sèrie de programes d’adquisició d’armes que es van aprovar per primera vegada el 1997 sota l’executiu del PP. Per justificar la seva implementació, es va apel·lar a l’impuls de l’economia productiva del país, a la cooperació militar amb altres països europeus per a la fabricació conjunta d’algunes de les armes i a la necessitat d’ajustar les forces armades espanyoles al nivell dels membres de l’OTAN. L’Estat va acordar finançar amb una copiosa suma les empreses armamentistes a través de crèdits extraordinaris en concepte d’R+D des del Ministeri d’Indústria. Per fer-nos una idea, el 1999 el 54% dels recursos en R+D van anar a la branca militar i no civil. Així, el finançament per al desenvolupament d’aquestes noves armes es duria a terme per part de l’Estat, el qual es convertiria alhora en el seu comprador. En altres paraules, l’Estat alimentaria la indústria militar per partida doble: a través del finançament en crèdits i de la compra. Per poder pagar els PEA, cada any s’aprovava un crèdit extraordinari que no passava pels Pressupostos Generals de l’Estat i que, per tant, eludia el consentiment del Parlament espanyol amb una opacitat implacable; uns crèdits que van ser negociats amb un interès del 0% i a retornar en el termini de vint anys. En la transacció de la compra, s’hauria de descomptar l’equivalent al crèdit i reintegrar-lo al Tresor Públic per saldar així el deute establert amb R+D, però no va ser així en tots els casos. Com a resultat, el deute públic es va anar acumulant i actualment ronda els 15.000 milions d’euros.
El 2016 una sentència del Tribunal Constitucional declarava irregulars els crèdits extraordinaris de sis programes especials d’armament aprovats pel govern espanyol
Aquesta falta de transparència en els procediments va fer que el 2016 i després d’analitzar sis PEA, el Tribunal Constitucional dictaminés una sentència en la qual declarava irregulars els crèdits extraordinaris d’aquests programes d’armament i instava que s’afegissin als Pressupostos Generals. En aquest sentit, els costos de compra inicials han anat creixent a mesura que s’han aprovat nous PEA i avui dia se situen per sobre dels 42.000 milions d’euros. Actualment el Ministeri de Defensa és incapaç tant de fer front als pagaments dels PEA com de retornar dels crèdits en R+D. Tot això no ha impedit que l’executiu socialista aprovés set nous programes durant el segon semestre de 2018 amb el pretext de millorar els models defectuosos o obsolets. Segons aquest nou paquet, es destinaran 13.000 milions d’euros en els pròxims deu anys per a modernitzar l’avió de combat Eurofighter, un submarí S-80, cinc fragates F-110, 348 vehicles de combat sobre rodes (VCR) i 23 helicòpters NH-90. Amb tot, el deute va augmentant any rere any sense que se sàpiga com sortir d’aquest forat negre o bombolla armamentista que ha conduït el ministeri de Defensa al col·lapse financer i a un greu endeutament amb els comptes públics. Ja el 2011, el llavors secretari d’Estat de Defensa, Constantino Méndez, va afirmar que “no hauríem d’haver adquirit sistemes que no utilitzarem, per escenaris de confrontació que no existeixen i amb diners que no teníem ni llavors ni ara”.
La campanya dedicada als Dies d’Acció Global sobre la Despesa Militar (GDAMS, per les sigles en anglès) de l’International Peace Bureau (IPB) a Barcelona, coordinada pel Centre Delàs, va fer pública la setmana passada la incòmoda comparativa entre la despesa que suposen aquestes armes i els costos de personal i equipament sanitaris a què equivaldrien. Es calcula, per exemple, que amb el nou PEA per a la modernització de l’Eurofigther es podrien mantenir 25 hospitals durant un any. Així mateix, amb el pressupost per a l’Helicòpter NH-90 es podrien instal·lar 990.712 llits a les UCI. Tenint en compte les retallades d’entre 15.000 i 21.000 milions d’euros aplicades a la sanitat pública entre 2009 i 2018, el qüestionament de l’existència i utilitat dels PEA pren encara més força. En aquest sentit, el Centre Delàs i la Campanya de l’IPB en el marc del GDAMS han reclamat la cancel·lació d’aquests nous PEA aprovats el 2018 i d’aquells programes del passat encara pendents de desenvolupar-se. Es demana que aquests diners siguin reorientats cap al sector sanitari i altres sectors civils que es requereixen per fer front a la crisi.
Des de diferents col·lectius que promouen l’objecció fiscal a la despesa militar (OFDM) es reivindica, un any més, que no es normalitzi el consentiment a les partides destinades al militarisme a través dels impostos en l’exercici de la declaració de la renda. Aquest any s’observa com les diferents campanyes antimilitaristes d’OFDM estan posant especial èmfasi en la inutilitat que ha suposat la inversió en militarisme davant la crisi sanitària de la COVID-19. Es defensa que si s’hagués destinat part d’aquest pressupost militar a la sanitat i a l’R+D civil, probablement s’haurien pogut salvar més vides.
Des de diferents col·lectius que promouen l’objecció fiscal a la despesa militar es reivindica que no es normalitzi el consentiment a les partides destinades al militarisme a través dels impostos en l’exercici de la declaració de la renda
La gestió del coronavirus s’ha relatat amb l’èpica de la guerra i ha desplegat militars i banderes pels carrers però, des de la seva posició, en cap cas ha proporcionat una resposta ajustada a les necessitats socials reals: han faltat llits, mascaretes, respiradors i d’altres equipaments, personal sanitari i horaris dignes, polítiques socials de protecció i de cures. A tall d’exemple, sota el lema “Ara, més que mai, ni un cèntim a l’armament”, la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida denuncia en la seva campanya d’OFDM com la inversió en armes s’ha demostrat estèril a l’hora de fer front a la crisi sanitària i d’aturar la inseguretat humana que se n’ha derivat. En aquest sentit, creu necessària l’eliminació de la despesa militar perquè els recursos es destinin a polítiques que posin les persones al centre. En altres paraules, canviar la Seguretat Armada per la Seguretat Humana. Deixa entreveure també la hipocresia d’Estat, el qual diu haver destinat la mobilització més gran de recursos públics de la història a la crisi de la COVID-19 (117.000 milions d’euros), obviant que el rescat bancari de la crisi econòmica va suposar 220.114 milions d’euros a les arques de l’Estat.
Per altra banda, Xema Moya, portaveu del Servei d’Informació de l’Objecció Fiscal a la Despesa Militar (SIOF), explica que s’ha llançat la campanya “Per 1 €, o 5 € o 10 €, fes objecció fiscal i denuncia la despesa militar”, com a proposta oberta a tota la població per tal que mostri la seva disconformitat amb la despesa militar actual de l’estat Espanyol, i reclama el canvi a un model de distribució d’impostos que reverteixi realment en la societat i no en el militarisme. Amb tot, si bé la suma que l’OFAM permet desviar cap a projectes socials no és molt elevada, la seva pràctica s’està consolidant com a eina de resistència fiscal no-violenta, és activa del 1984 i permet passar comptes amb l’Estat anualment tot dient “no” a la despesa militar.
