Colòmbia va tancar 2019 amb el fúnebre títol de “país amb més assassinats de defensors de drets humans”. Van ser 250 assassinats aquest passat any, segons el recompte del Instituto de Estudios para el Desarrollo y la Paz (Indepaz), un dels més sagnants des dels Acords de Pau a l’Havana del 2016. Una pau signada, però mai efectiva, que aquest 2020 està encara més en dubte.
Abans que el món es paralitzés per un virus que assola tots els continents, la defensa de la vida, el territori, la memòria històrica, el llegat cultural i el benestar comú a Colòmbia tenia una reguera de sang que no acabava d’assecar-se abans que s’hi afegissin nous afluents. A la fi de febrer, es comptabilitzaben 56 assassinats a líders i defensores en aquest estat de l’Abya Yala. Per maig, ja sumen 85 morts violentes de persones que van posar el cos en la protecció de drets civils, mediambientals, de gènere, territorials… A aquesta xifra, s’hi pot sumar la de 24 excombatents de les FARC que, en procés de reincorporació a la vida civil, han estat assassinats enguany. En total, 109 assassinats en només quatre mesos.
La Taula Catalana per Colòmbia i l’Observatori per l’Autonomia i els Drets dels Pobles Indígenes a Colòmbia (OADPI) han denunciat l’enduriment del conflicte armat en plena situació de crisi humanitària
Ni tan sols la pandèmia ha frenat les amenaces, assetjaments i violències contra defensors i lideresses a Colòmbia. La Taula Catalana per Colòmbia i l’Observatori per l’Autonomia i els Drets dels Pobles Indígenes a Colòmbia (OADPI) han denunciat l’enduriment del conflicte armat en plena situació de crisi humanitària. Totes dues organitzacions, a més de diversos Programes de Protecció a Persones Defensores de Drets Humans en l’estat espanyol, sol·liciten amb caràcter urgent una resposta nacional i internacional, i assenyalen que un dels col·lectius més assotats per aquesta violència és el del centenar de pobles originaris de Colòmbia. Per això, des de l’OADPI i el Col·lectiu Maloka s’ha iniciat una campanya de solidaritat internacional amb els pobles awá i nasa, greument afectats per aquesta guerra que no cessa.
El 2020, les poblacions indígenes han perdut almenys una vintena de companyes a mans d’agents armats. Per tota la geografia colombiana es troben en foc creuat entre grups il·lícits, paramilitars, Exèrcit, cossos policials i mercenaris contractats per empreses transnacionals i nacionals que es lucren amb l’extractivisme. No és casualitat que hi hagi múltiples mirades cobejant els seus territoris ancestrals, terriblement rics en recursos naturals i molt fèrtils. Enfront d’aquesta miríada d’armes de foc, pobles sencers mantenen una defensa pacífica i acèrrima de la vida, les tradicions, la Mare Terra i els béns comuns.
La frontera transandina entre Colòmbia i l’Equador, un dels focus d’entrada
De sobte, al tauler de joc s’hi ha afegit un component nou. El wisca, el mal vingut de fora, com l’han nomenat els awá. Aquest poble binacional que no entén de fronteres habita majoritàriament a la zona andina, en muntanyes selvàtiques fredes i humides als departaments de Nariño i Putumayo. Segons els mapes, estan dividits entre Colòmbia i l’Equador. Segons les mateixes comunitats, són una gran família de 21.000 persones, sense línies imaginàries dibuixades a ratlles sobre la frondositat del bosc.
El wisca els està envoltant en un cercle complex. L’Equador és un dels països que més contagis ha patit a l’Amèrica Llatina, molts a causa del turisme globalitzat. Per part seva, Nariño i Putumayo són rutes de pas continuades entre tots dos estats i per tota l’espina dorsal andina. A la carretera panamericana que travessa el sud-oest de Colòmbia se sumen passants lícits i il·lícits, i tot allò que no pugui creuar per allà, se les enginya per a saltar fronteres a l’empara de les serralades i el seu gruix.
“Abans del tancament de fronteres pel confinament, hi va haver molt moviment. Nosaltres estimem 300 passos il·legals a terra awá“, conta Yuri Acosta, membre d’Unidad Indígena del Pueblo Awá
“Abans del tancament de fronteres pel confinament, hi va haver molt moviment. Nosaltres estimem 300 passos il·legals a terra awá“, conta Yuri Acosta, membre de l’equip professional de l’organització de Unidad Indígena del Pueblo Awá (UNIPA). Aquest territori porós també ha vist fugir cap al sud moltes famílies, en desplaçaments forçosos pel conflicte armat que ha viscut Colòmbia durant més de sis dècades. “És una frontera viva”, descriu Acosta.
A la guerra, s’hi van sumar les migracions causades per les hisendes palmicultores, l’extracció de petroli, la mineria il·legal d’or, la tala furtiva de fusta i el cultiu il·lícit de coca. Tots aquests negocis extractivistes han esquarterat la selva amb carreteres. Danyen la natura, vulneren els drets territorials del poble awá i posen en risc la salut de les comunitats.
Especialment, dificulten l’accés a l’aigua potable, ja que és habitual l’abocament de cru del gran oleoducte transandí que passa per aquestes terres, els residus miners de mercuri o l’efecte del glifosat de les fumigacions estatals contra els cultius il·lícits. “A gairebé totes les 2.500 hectàrees de resguards de la UNIPA hi ha problemes per accedir a aigua neta i és molt severa la desnutrició infantil”, explica Acosta. Els preocupa molt aquesta nova malaltia infecciosa, altament contagiosa. “A les comunitats hi ha moltes malalties respiratòries”, sumades a la diabetis, la hipertensió i la tuberculosi. El clima fred i extremadament humit, amb moltíssima pluja, permet que la flora creixi exuberant. També condiciona els pulmons awá, deixant-los encara més exposats.
Malgrat que la població està molt escampada i aïllada, el risc més gran és el contagi provocat pels múltiples actors que creuen el territori awá, colombià i equatorià. Per fer-se una idea, els assentaments més allunyats tenen trajectes a peu d’entre sis i dotze hores per camins muntanyencs; quan arribin a una població més densa, allí els esperaran altres vuit hores de viatge amb cotxe fins a trobar una ciutat amb hospitals que disposin UCI. “I les de Nariño estan al 80% de la seva capacitat”, apunta Acosta, de manera que no hi hauria possibilitats d’atendre els casos que hi arribessin.
“El que hem estat fent, és amb les ungles, perquè el govern colombià no ha fet res”, denúncia Yuri Acosta. Hi ha quarantenes estrictes al costat equatorià i la Guàrdia Indígena awá ha establert punts de control per a gestionar els accessos i sortides dels resguards, a més de patrullar a l’interior, “però no tenim mascaretes, ni alcohol, ni guants, ni gels desinfectants. La nostra guàrdia s’exposa mentre fa les tasques de control”, explica la integrant de la UNIPA.
Els catorze grups armats que es disputen el territori awá han establert tocs de queda i encerclaments a la zona per la pandèmia. Denuncien que han amenaçat de matar a qui estigui contagiat
Hi ha almenys tres focus més d’inquietud. El primer, els divuit casos positius confirmats a la fi d’abril entre efectius de les Forces Armades colombianes destinades a Ipiales, Nariño. Els militars sovint patrullen sense mascaretes i sense permís en terra awá, escenari de conteses i batusses entre grups armats. En segon lloc, que les grans empreses extractivistes han seguit la seva activitat. Tant les legals com les il·legals, van parar alguns dies, però totes van reprendre aviat les rutines, sense atendre prevencions sanitàries per a evitar contagis entre els seus jornalers.
“Allà no hi ha autoritat que valgui, més que els grups armats”, es lamenta Acosta. Lliga això amb la tercera inquietud. Els catorze grups armats que es disputen el territori awá han establert tocs de queda i encerclaments a la zona per la pandèmia. Acosta explica que han amenaçat de matar a qui creguin que estigui contagiat. Una amenaça confirmada: el 4 d’abril van atacar un vehicle particular que transportava una dona malalta, assassinant-la juntament amb el conductor. Les seves morts se sumen a altres dos assassinats a Barbacoas, Nariño. A l’abril i a principis de maig, grups armats il·legals han matat dos joves que formaven part dels resguardos indígenes awá.
Una de les respostes a la conjuntura és reforçar la medicina intercultural, que uneix els coneixements mèdics occidentals amb la saviesa ancestral awá, arrelada en allò que la naturalesa ofereix. Encara que és complicat respondre “a un mal que no prové de la selva” amb uns cultius assetjats: l’extractivisme ocupa terres que abans eren per a plantes medicinals i les que creixen, es veuen afectades per la contaminació i el canvi climàtic.
Una ‘minga’ cap endins per a resistir al Cauca
Creuant Nariño, s’arriba al Cauca. Al nord del departament es troba la Cxhab Wala Kiwe nasa, “el territori del gran poble”, entre la zona plana i el contrafort occidental de la serralada central colombiana. Els resguardos que conformen l’Asociación de Cabildos Indígenas del Norte del Cauca (ACIN) sumen unes 115.000 persones. “Els pobles indígenes sempre hem estat en resistència, aquesta no és l’única desharmonia que ha arribat”, afirma Gloria Yonda, infermera i coordinadora del Tejido Salud de l’ACIN. Parla del Wee Wala, “la malaltia d’aquests temps”, apel·latiu que li han donat les persones grans d’aquest poble. Usar el nom d’aquesta malaltia estranya al territori és convocar-la, així que s’eludeix, en un exercici de medicina intercultural similar a l’awá.
Gloria Yonda és part activa de la salut intercultural, que uneix sabers ancestrals amb medicina occidental per atendre holísticament els trencaments en l’harmonia de cossos, ments, famílies i comunitats. S’està aplicant tant a les llars, com al centenar de punts de control territorial establerts per la Guàrdia Indígena nasa. S’han desplegat 2.760 d’aquestes Kiwe Thegnas, un cos pacífic de labor humanitària i defensa dels drets humans.
Als controls també hi ha personal sanitari del Tejido Salud. “El nostre objectiu és salvaguardar la vida de les comunitats. Hem fet un treball preventiu, tancant el territori, intentant evitar que entri ningú sense permís. Allà es fan desinfeccions, sahumerios amb plantes medicinals, donem informació i expliquem quines precaucions s’han de prendre. Enfortim la salut mental, que està sent molt afectada, amb un augment de l’ansietat o de la depressió”, explica Yonda. “A diferència d’anys enrere, tenim un sistema de salut propi indígena intercultural i comptem amb personal professional sanitari, a més d’altres capacitats”, afirma aquesta dona nasa.
L’Organizació Nacional Indígena de Colòmbia (ONIC) denunciava que el govern d’Iván Duque ha incomplert els acords amb les comunitats indígenes per afrontar la situació d’urgència sanitària
“Es fan treballs espirituals per a reforçar l’harmonia i espantar el Wee Wala. Veiem de grat que, en aquests moments, no tenim cap cas”, comenta Yonda, tot i que a les zones limítrofes hi ha hagut positius. A més, “s’està elaborant un remei natural que ens serveixi en la prevenció i per si ens arriba a afectar aquesta desharmonia. S’estan fent proves amb els majors per a un ús local”, explica.
D’altra banda, Yonda explica que “l’Estat no fa inversió econòmica ni en equipaments”. Aquest 5 de maig, l’Organizació Nacional Indígena de Colòmbia (ONIC) denunciava que el govern d’Iván Duque incomplia els acords amb les comunitats indígenes per afrontar la situació d’urgència sanitària. “Els materials per a l’abordatge d’aquesta desharmonia han apujat preus: una caixa de mascaretes ara val quatre vegades més. Això ha desbordat el nostre pressupost de materials preventius, necessaris tant per a personal sanitari com en control territorial. A més, estem preparant espais per a atendre quarantenes o contagis, ja que les cases no estan condicionades per a aïllar les afectades; són petites, hi ha amuntegament i no tenen ventilació. Per tot això, estem sol·licitant molt suport i solidaritat, perquè l’Estat no està fent res”, detalla Gloria Yonda.
Aquest ‘mal vingut de fora’ té un component terrible per a nasa i awá: la seva alta mortalitat en persones grans, que posa en risc la transmissió de sabers ancestrals
Alhora, explica que el confinament i les restriccions fan més difícil l’organització política. “Ha canviat les nostres dinàmiques. Els pobles indígenes tenim el costum de reunir-nos, fer assemblees”, resumeix. Des d’aquesta atomització a un poble que treballa en minga –en col·lectiu per al benefici comunitari– la Guàrdia manté una altra tasca imprescindible: el monitoratge de les vulneracions de drets humans. “Amb més ganes que materials, com sempre”, explica Mauricio Capaz, coordinador del Tejido de Defensa de la Vida y los Derechos Humanos, amb el mandat comunal d’una protecció integral del territori, les persones que l’habiten i la naturalesa. “Només durant el confinament, hem registrat dinou combats entre Exèrcit i grups armats en els nostres resguards. Fa una setmana, va morir un nen de catorze anys per una bala creuada. Temem l’ús de la pandèmia per a ocultar què ocorre. El Govern està prioritzant situacions de tipus econòmic”, afirma, enfront de la necessitat humanitària. I posa un exemple: la indústria de la canya, amb extenses plantacions a la plana caucana, només va parar vuit dies. Com al territori awá, segueixen la mineria, el monocultiu del pi i el narcotràfic al Cauca.
Capaz explica que venien d’un 2019 sagnant, amb múltiples assassinats, massacres i assetjaments al poble nasa. “Demanem als actors armats que declarin cessament al foc. És fonamental que s’escoltin els clams de la societat civil”, afirma, per a resistir a la urgència conjuntural del Wee Wala i continuar resistint al context de risc i amenaça per a les comunitats. A més, aquest mal vingut de fora té un component terrible per a nasa i awá: la seva alta mortalitat en persones grans, que posa en risc la transmissió de sabers ancestrals. “Són els nostres llibres vivents”, diu Mauricio Capaz, “és vital protegir-los”.
“Encara que acostumem a fer moltes coses en col·lectiu, ara no estem de braços plegats. Fem una minga cap endins, enfortint allò propi: la nostra saviesa ancestral, l’economia, els horts (tul), la capacitat política i organitzativa… Ens enfortim per a resistir. I continuem fent minga cap enfora. Es canvia d’estratègia, però es continua lluitant. Protestant contra aquest govern, que privilegia a les grans empreses i no als processos que hi ha als pobles”, afirma Gloria Yonda. Ni tan sols en temps de pandèmia.
Article publicat originalment a El Salto.
