Aïllament, silenci, la vida en pausa, la incertesa. Veure reduïdes les possibilitats i encabir el món sencer entre quatre parets. En major o menor mesura, cadascuna de nosaltres, travessades pels nostres privilegis i opressions, hem experimentat aquests mesos la pèrdua de llibertat de la qual gaudíem, atenuada per la temporalitat de la situació. Tanmateix, el confinament viscut aquests darrers mesos no ha estat sinó una mostra irrisòria del que aquesta pèrdua implica. Què passaria si la temporalitat desaparegués? Si la pèrdua de llibertat fos crònica? Si el confinament durés un any, dos, tres, o per sempre?
Imaginem també que l’escenari d’aquestes restriccions no fos la nostra llar, amb el nostre espai, privacitat i accés a internet; sinó un lloc on viuen més persones de les que hi caben, un espai on fos impossible mantenir les condicions higienicosanitàries bàsiques per a la nostra seguretat i salut. Aquest petit exercici d’imaginació ens apropa a la vivència de moltes persones que estan confinades de forma permanent, no per la COVID-19, sinó pel simple fet de ser refugiades o migrades. Persones per les quals la falta de llibertat i mobilitat és diària i la incertesa, la norma.
Actualment, a les illes del mar Egeu, es troben atrapades 40.000 persones, repartides en cinc camps amb capacitat per a 5.400. I a la Grècia continental hi ha 70.000 persones més en diverses instal·lacions
Aquest és el cas de les persones que es troben als camps de refugiats, CETI, CIE i assentaments informals, tots ells espais de confinament que proliferen amb la creixent fortificació de les fronteres europees, intensificada des de l’anomenada “crisi” migratòria de 2015. Grècia s’ha convertit en els últims anys en el cas paradigmàtic d’aquest règim d’immobilització de les persones que intenten arribar a territori europeu i de totes les vulneracions de drets que suposa, les quals s’han vist agreujades per la COVID-19. Actualment, a les illes del mar Egeu, es troben atrapades 40.000 persones, repartides en cinc camps amb capacitat per a 5.400. I a la Grècia continental hi ha 70.000 persones més en diverses instal·lacions.
Només al camp de Mòria (Lesbos), un espai amb capacitat per a 3.000 persones, n’hi conviuen 20.000. Això es tradueix en compartir una aixeta d’aigua entre 1.300 persones i que famílies de cinc membres visquin en tendes de tan sols setze metres quadrats. La falta d’accés a aigua potable, sabó i material sanitari, així com l’amuntegament, han fet impossible el compliment de les mesures de distanciament social i higiene necessàries durant la pandèmia. A més a més, com en la majoria de camps, a Mòria no existeix cobertura sanitària suficient per afrontar un possible brot del virus. Per aquest motiu, Legal Center Lesbos i altres organitzacions declaren la urgència d’evacuació d’aquestes persones i la seva reubicació en entorns més segurs.
Però la pandèmia de la COVID-19 no només ha posat de manifest les condicions d’insalubritat dels camps grecs, sinó que el risc de contagi s’ha utilitzat perversament per justificar i legitimar polítiques d’aïllament i restricció de moviment, convertint els camps en veritables centres de detenció. Mentre que el confinament general a Grècia va finalitzar el 4 de maig i els aeroports s’obrien el 15 de juny al turisme, el confinament als camps s’ha allargat per quarta vegada, fins al 4 de juliol, sense dades de casos que ho justifiquin.
La COVID-19 no només ha posat de manifest les condicions d’insalubritat dels camps grecs, sinó que el risc de contagi s’ha utilitzat perversament per justificar i legitimar polítiques d’aïllament i restricció de moviment, convertint els camps en veritables centres de detenció
Aquest discurs de crisi sanitària per legitimar polítiques migratòries contràries al dret internacional no és exclusiu de Grècia, sinó que el trobem present en tot l’escenari Mediterrani. El vaixell de rescat humanitari Sea Watch 3 ha estat paralitzat durant tres mesos a Sicília en nom de les mesures d’emergència sanitària; el mes d’abril, tant Itàlia com Malta es van declarar ports no segurs per al desembarcament de persones rescatades també per la COVID-19, i no va ser fins al 10 de juny, després de setmanes atrapades en ferris, que 400 persones rescatades van desembarcar a Malta, amb previ acord de reubicació a altres països europeus.
Com veiem, no es tracta de casos aïllats, però tampoc d’una realitat nova, ja que l’única novetat del confinament als camps, les prohibicions de desembarcament, la paralització dels vaixells de rescat i les restriccions al dret a l’asil durant la pandèmia, és que ara es duen a terme en nom de la salut pública. Aquestes pràctiques tenen un llarg recorregut perquè són fruit d’un sistema discriminatori que converteix la llibertat de moviment en privilegi. Es tracta d’un veritable sistema d’apartheid a la mobilitat que es nodreix del bagatge colonial i racista europeu, i que serveix als interessos corporatius de la indústria de la defensa i la seguretat, arribant al punt d’hipocresia que les grans beneficiàries de la securitització de les fronteres siguin les mateixes empreses que venen armament a les regions en conflicte.
Les polítiques de mort són una elecció i, per tant, evitables. L’alternativa és posar els drets de les persones al centre, amb polítiques migratòries de vida com són les vies legals i segures (VLiS)
Però reconegut o no, el dret a la mobilitat s’exerceix. En moure’s, les persones refugiades i migrants “desafien” aquest sistema de valors tot assenyalant l’apartheid. La il·legalitat, per tant, s’ha d’entendre com una construcció que busca deslegitimar la mobilitat: una estructura que a través de polítiques i lleis defensa a tota costa el sistema de privilegis. I només així s’entén també que, de la mà de la criminalització de l’agència i capacitat de decisió de les persones refugiades i migrants, tingui lloc la persecució, per part d’institucions i estats europeus, de totes aquelles persones que també posen en dubte el sistema.
En definitiva, la COVID-19 ha servit per justificar unes polítiques de mort que en realitat s’han estat implementant des de fa anys al Mediterrani, de nou reforçant l’excepció i la vulneració de drets com una “normalitat” al nostre mar. Cal trencar amb l’acceptació d’aquesta “normalitat”, perquè les polítiques de mort són una elecció i, per tant, evitables. L’alternativa és posar els drets de les persones al centre, amb polítiques migratòries de vida com són les vies legals i segures (VLiS).
La inseguretat no ve per mar ni ve de fora, la inseguretat sorgeix quan un estat és capaç de vulnerar sistemàticament els drets de les persones que s’exclouen del sistema deliberadament i totes aquelles que el qüestionen
Les VLiS permeten reconèixer la mobilitat com un dret i fan possible que les persones que migren o es veuen obligades a desplaçar-se no hagin d’arriscar la vida ni sotmetre’s a la violència fronterera per accedir als seus drets. Existeixen múltiples VLiS reconegudes jurídicament, tant en el dret nacional com internacional, així com precedents, que fan que el que separa les VLiS de ser una realitat sigui la falta de voluntat política.
Sense anar més lluny, el col·lapse que es viu avui als camps grecs no és sinó conseqüència d’un sistema temporal de reubicació europeu fallit per falta de voluntat dels estats. Espanya va acollir menys del 7% de les persones que s’havia compromès a reubicar i, quan el Tribunal Suprem va dictar que havia de complir amb la quota, l’Estat va al·legar que no quedaven persones “reubicables” a Grècia. Mentrestant, altres estats europeus –Alemanya, Luxemburg, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Finlàndia, França, Irlanda, Lituània i Portugal– ja han posat en marxa la reubicació de 1.600 infants no acompanyats dels 6.000 que es troben atrapats a Grècia. Malgrat tractar-se més d’un gest que d’una veritable solució, aquestes accions marquen el camí de la reubicació voluntària com una VLiS possible davant l’emergència. A més, podria ser l’empenta necessària perquè un sistema europeu de reubicació permanent faci sostenible en el temps l’arribada de persones, compartint responsabilitats. Podria convertir-se, fins i tot, en un primer pas per avançar cap a una política migratòria basada en els drets humans.
Tanmateix, aquest seria un primer pas de molts, ja que no estem parlant de canviar unes polítiques per unes altres, sinó d’una transformació molt més profunda. Si ens topem amb tanta reticència a l’hora d’aplicar les VLiS, és perquè hi ha un interès a construir “l’altre”, en aquest cas les persones migrades i refugiades, com a criminal, per crear la impressió que la inseguretat és un fenomen extern. Però la inseguretat no ve per mar ni ve de fora, la inseguretat sorgeix quan un estat és capaç de vulnerar sistemàticament els drets de les persones que s’exclouen del sistema deliberadament i totes aquelles que el qüestionen.
