Deien que el coronavirus no feia distincions entre persones riques o pobres, homes o dones, blanques o negres, països centrals o perifèrics. Però la societat en la qual s’ha difós sí que en fa; per això ha creat aquestes categories. Les nostres societats són plans inclinats, com els de les velles màquines del milió (pinballs), i les crisis són com les seves boles, poden descriure mil trajectòries impredictibles però al final sempre acaben al mateix lloc: al forat de baix.
Des de diferents sectors i moviments socials s’aixequen veus que reclamen mesures de xoc social, econòmic i ecològic que ajudin realment a compensar el pla inclinat d’aquesta crisi. Consideren que les mesures de rescat social i de defensa d’allò públic per al bé comú preses fins ara han estat superficials, curtes i ineficaces, i que, mentrestant, es privilegia el rescat de les empreses i els sectors de la part de dalt del taulell.
Ara mateix, mentre una dona treballadora de la llar immigrant intenta sobreviure enmig d’un laberint despietat, mentre milers de treballadores i treballadors d’empreses –famoses i anònimes– tenen problemes per dormir, mentre milers de joves estavellen les seves expectatives de vida en un mur anomenat futur, hi ha un reduït i selecte grup de gent que s’afanya en una causa ben diferent.
Són gabinets d’advocats d’alt nivell especialitzats a tramitar demandes contra els estats en nom de grans empreses multinacionals a través dels tribunals d’arbitratge de diferències estat-inversor (coneguts com a ISDS), previstos en els tractats de comerç i inversió. Tal com assenyala un article recent de Pia Eberhardt publicat pel Corporate Europe Observatory i el Transnational Institute, “en comunicacions escrites i en línia, els bufets d’advocats estan informant els seus clients multinacionals de les àmplies proteccions que els acords d’inversió els ofereixen […] per sol·licitar una reparació i/o indemnització per les pèrdues provocades per les mesures adoptades pels estats [per fer front a la Covid-19]”. És a dir, aquelles mateixes mesures que tanta gent considera superficials, curtes i ineficaces.
No tenen res personal contra ningú, ni tan sols contra cap govern. Segurament no els preocupa si aquestes mesures són justes o convenients, només reclamen “allò que és seu”: els beneficis que han deixat d’obtenir. Que s’han hagut d’impedir talls de subministraments d’aigua o llum a famílies? Que s’han hagut de suspendre pagaments de lloguers? Que s’ha hagut de recórrer al control d’alguns serveis sanitaris o hotelers privats per donar resposta a l’emergència? Que s’ha hagut de procurar l’accés general a alguns medicaments? Tot té solució: una demanda en aquests tribunals, indemnització milionària i tan amics. Sense rancúnies…
No és només una qüestió de diners, és una qüestió de qui mana i de qui estableix les regles del joc
El que sí que volen deixar clar a tothom, per no crear precedents perillosos, és que la legítima aspiració d’aquestes empreses a l’afany de lucre és intocable i que cap altra consideració sobre drets humans o justícia global hi pot passar per sobre. L’alternativa seria donar per bones expropiacions dels seus beneficis, i tothom sap que això és inconcebible en una societat civilitzada com la nostra. Justament per això es van inventar i estendre per tot el món milers de tractats o acords de comerç i inversió, que al principi quasi ningú sabíem de què anaven i pensàvem que eren coses d’economistes.
L’atenció i la sensibilització de l’opinió publica sobre tot el que ha passat aquestes setmanes anirà baixant. Fins i tot, encara que es visquin rebrots de la pandèmia, hi anirem convivint i ens hi anirem acostumant. Tanmateix, el paisatge social, econòmic i ecològic resultant de tot això serà un espai cada cop més en disputa. Arribaran els ajuts europeus, però també arribaran les factures del deute econòmic, social i ambiental a pagar. Arribaran els ajustos fiscals, és a dir, les retallades. I enmig de tot això, també arribaran les demandes d’indemnitzacions d’aquestes multinacionals. No sortiran en cap primera plana. Però, si no hi estem al cas, seran indemnitzacions que s’hauran de pagar amb els diners de tothom, diners que no es podran utilitzar en les innombrables inversions d’interès públic per a una vida digna (sanitat, educació, pensions, transició econòmica i ecològica, renda bàsica, etc.).
I com dèiem, no és només una qüestió de diners, és una qüestió de qui mana, de qui estableix les regles del joc, de qui marca el terreny d’allò que és possible i allò que no: de si seguim acceptant jugar sobre un taulell inclinat en contra nostra.
