Fins a quin punt és legítim ficcionar una vida? Què suposa escriure sobre la vida dels altres? Aquestes preguntes sorgeixen mentre llegim la novel·la d’Àlex Chico, Los nombres impares. Chico ens relata la història de Damián Gallego, un escriptor del grup dels infrarrealistes mexicans dels anys setanta, ancià i desmemoriat, que viu al barri barceloní de Vallcarca, a un pis ple de capses de records, d’art parisenc i paraules. Amb el seu amic cineasta Tomàs Acosta i Ida, Chico pretén fer-ne un documental, i descobrir qui és en realitat i com ha sigut la seva vida. El narrador està convençut que Gallego és en realitat Darío Galicia, un poeta salvatge, com va dir Ana Clavel, que va inspirar el personatge d’Ernesto San Epifanio a Los detectives salvajes de Roberto Bolaño (1998). Amb una pulsió obsessiva, ens desvela la seva identitat, la seva obra i els seus meravellosos escrits i versos d’obres com La ciencia de la tristeza (1994) o Historias cinematográficas (1987).
L’autor ens parla del preu del desig i de l’apropiació de la vida dels altres, qüestions no banals, si ens atrevim a inventar-nos o ficcionar la vida. També ens planteja l’autenticitat dels escrits, quan avui en dia, tot està inventat, tot és una còpia
El llibre és un joc, un immens relat de referències, de personatges que oscil·len entre el fet real i el fet fictici. La cerca de la identitat del poeta, al més pur estil benjaminià, ens perd per la ciutat de Barcelona, carrerons de Vallcarca i places de Poble-sec, i ens obre tres dimensions sobre les quals llegir: la identitat, la memòria i la literatura. En aquesta última disciplina, ens dispara moltes preguntes i dicotomies que travessen la narració. L’autor ens parla del preu del desig i de l’apropiació de la vida dels altres, qüestions no banals, si ens atrevim a inventar-nos o ficcionar la vida d’un poeta. També ens planteja l’autenticitat dels escrits, quan avui en dia, tot està inventat, tot és una còpia. Però què si no és escriure? “El mateix llenguatge porta implícit l’engany. Si la mateixa escriptura és ja un artifici i, per tant, una ficció sense concessions”, reflexiona l’autor.
Per últim, hem d’agrair l’exercici constant per considerar les seves lectores éssers intel·ligents i àvids de més lectures. Així, Los nombres impares ens comparteix una història bolanyesca, amb més racons literaris, per abstraure’ns en tardes d’hivern pandèmiques com aquesta.
