Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

A temps incert, pensament convuls

Dos de setembre i ja és una realitat la carrera del nou curs que comença. Aquesta cursa de fons que just s’enceta després de les vacances d’estiu es conjuga amb les conclusions del darrer any, forçades, inesperades i sobrevingudes, tot tenint en compte les esperances i els desitjos posats en aquest curs al qual ens endinsem.

Setembre sempre és un mes de tornada, d’avís, de conjur, d’oracle, d’assimilació i d’esperança i, amb tot això, també s’encomana la melangia. Ens és inevitable, qui més qui menys, mirar un moment cap enrere i caure en l’enyor dels temps passats amb la família i els amics, als ritmes lliures de cadascú, durant les estimades vacances. És inevitable caure en aquesta nostàlgia, perquè veiem que amb aquestes vivències una part de nosaltres ha crescut, ha madurat i, si més no, ha apreciat més que mai aquesta volguda companyia.

Hem passat pel vertigen i l’ansietat de Kierkegaard enfront de la llibertat, per l’existencialisme de Nietzsche, pel pessimisme de Schopenhauer, per l’empirisme de Hume i, amb l’arribada de l’estiu, se’ns ha il·luminat l’esperança d’Aristòtil i l’afecte de la vida dedicada al plaer, com a Epicur

Arran de la crisi de la COVID-19, les tesis de pensadores i pensadors de la història, filòsofs i filòsofes, han cobrat més vida que mai i han despertat dins nostre. Com a éssers socials i reflexius, ens ha sigut inevitable no pensar, hem reflexionat més sovint del que acostumàvem i, amb el confinament, la trobada cap a un mateix i cap al nucli intern amb qui compartíem la casa i la vida d’eixos dies ha sigut més intensa i desperta, més conscient. Després, amb la sort de l’escalonada eixida per fases, les primeres trobades van començar a ser possibles i, amb les vacances d’estiu, hem de reconéixer que hem pogut gaudir de la companyia d’aquells qui tanta falta ens feien. Tota aquesta crisi, aquesta realitat que ens va caure com una allau de la nit al dia, no va ser fàcil de gestionar, i encara ara, malgrat que amb més experiència, ens costa trobar el camí correcte en aquesta mar encara poc navegada i desconeguda. Ha sigut, tal com ho conte, tota una muntanya russa, o no, molt millor, tot un parc d’atraccions sencer on mai sabies certament quan acabava una atracció i quan començava l’altra. I amb tot això, amb tot aquest pes que ens va vindre a sobre i que encara digerim, és com ens ha sigut inevitable, com a éssers racionals, no compartir –segurament sense saber-ho– les tesis dels i les pensadores més puntals de la història de la humanitat.

Hem passat pel vertigen i l’ansietat de Kierkegaard enfront de la llibertat, per l’existencialisme de Nietzsche, pel pessimisme de Schopenhauer, per l’empirisme de Hume i, amb l’arribada de l’estiu, se’ns ha il·luminat l’esperança d’Aristòtil i l’afecte de la vida dedicada al plaer, com a Epicur. Sí, és cert que tots ells són homes, i que la visió que compartien respecte de les dones era nefasta, però deixant de banda aquest punt de vista per uns instants –mai sense deixar de dur les ulleres morades, ja inserides de per vida en la retina– i respectant la seua tesi de pensament, les màximes comentades i totes aquelles que m’he deixat de mencionar, és fàcil reconéixer que és cert que som éssers racionals, socials i reflexius. És quelcom que no podem negar. Hi ha qui és idealista i estima fortament el món de les idees; hi ha qui es basa en les seues experiències, en l’empirisme; qui es planteja la pròpia existència a partir i amb el que coneix de si mateixa; hi ha qui serà provocador i reaccionari, cínic, com Hipàrquia, o qui conduïsca els seus pensaments i accions segons allò que considere una bona màxima universal, compartint l’imperatiu categòric de Kant, per exemple. Hi ha tantes tesis com persones puguen haver-hi, tants punts de vista i perspectives com pensaments i conclusions. La qüestió i la base és que hi siguen, que les tinguem i ens escoltem com a punt de suport.

Com deia Aristòtil, l’esperança és el somni dels desperts. Sobretot, això sí, mai deixant de qüestionar-se i de pensar-hi. Seguint la seua tesi, la felicitat, com el pensament, és un camí, una activitat a la qual jugar i dedicar-s’hi

Ha sigut un temps de convulsions i de batecs fora de lloc, un temps de sorolls estridents i de silencis solitaris, un temps que ens ha posat a prova i que encara ara està reptant-nos. No sabem cap on ens condueix, cap on va, ni tampoc sabem gaire cap on anem nosaltres mateixos; sols intuïm que el sol eixirà demà, com tots els dies, i que, com de costum i oblidant l’experiència dels mesos passats, esperem que el que ocorrerà no serà d’una magnitud i sorpresa com la que ja vam viure. Ara més que mai, cal desprendre’s del pessimisme de Schopenhauer i separar-se de la manera de veure el món de Hume, tot entenent-lo, i recordar que, com deia Aristòtil, l’esperança és el somni dels desperts. Sobretot, això sí, mai deixant de qüestionar-se i de pensar-hi. Seguint la seua tesi, la felicitat, com el pensament, és un camí, una activitat a la qual jugar i dedicar-s’hi.

Bona sort, llavors, amb la partida que juguem, amb aquesta tornada de vacances i aquest inici esperançat i incert. Que la paraula sempre ens acompanye.