Les traves i dificultats administratives perquè la població sahrauí puga aconseguir la nacionalitat tenen origen en el conflicte polític existent en el Sàhara Occidental, on l’Estat espanyol continua sent la potència administradora. Els sahrauís foren espanyols de ple dret durant la dictadura franquista, quan el Sàhara Occidental es va incorporar com a la província número 53. Per tant, “deixaren de ser súbdits, o un poble colonitzat per a ser espanyols amb igualtat de condicions”, recorda Manuel Jesús López Baroni, doctor en Filosofia i Dret per la Universitat de Sevilla i secretari de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona. En 1974, l’Estat espanyol va acceptar les exigències de les Nacions Unides i es va comprometre a celebrar un referèndum d’independència en el Sàhara. Tanmateix, aquesta consulta no s’ha arribat a dur a terme, ja que, l’Estat espanyol va entregar el territori a Marroc i Mauritània mitjançant els Acords de Madrid de 1975.
En l’actualitat, els sahrauís han de residir deu anys en l’Estat espanyol per poder accedir a la nacionalitat, el que suposa un clar desavantatge respecte a altres pobles que també foren colònies espanyoles. Tal com explica Baroni, “els iberoamericans són nacionals d’estats reconeguts per Espanya que poden gaudir de la doble nacionalitat; o els sefardites, a qui se’ls reconeix la nacionalitat espanyola amb requisits molt laxos”.
En l’actualitat, els sahrauís han de residir deu anys en l’Estat espanyol per poder accedir a la nacionalitat, el que suposa un clar desavantatge respecte a altres pobles que també foren colònies espanyoles
Tesh Sidi, de 27 anys, ha estudiat Enginyeria a la Universitat d’Alacant i ha cursat un màster en Madrid, on viu des que va acabar els seus estudis. Activista pels drets del seu poble, presideix l’Associació Sahrauí de la Comunitat de Madrid. Quan tenia 8 anys, ella i el seu germà bessó, Mamuni, arribaren a Banyeres de Mariola (l’Alcoià), un poble de l’interior d’Alacant, en el marc del programa Vacances en Pau, una iniciativa per treure als xiquets i xiquetes dels campaments de refugiats sahrauís a Tindouf, Algèria, durant els mesos d’estiu. En complir 12 anys, però, ja no podien continuar participant d’aquesta iniciativa. Aleshores, decidiren quedar-se a Banyeres de Mariola i començar a estudiar l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), gràcies a la bona relació entre la família d’acollida i la direcció de l’escola. “Aquestes coses passen a pobles xicotets, perquè a una ciutat com Madrid, per exemple, seria impossible”, explica Sidi.
Van haver de passar tres anys perquè Sidi poguera adquirir la residència legal. Durant aquest temps, sol·licitaren el passaport algerià, un document especial que s’expedeix per raons humanitàries a les refugiades sahrauís perquè es puguen desplaçar i les documenta com a refugiades dins d’Algèria, però no els dona la nacionalitat. També demanaren la reunificació familiar, gràcies al fet que el seu pare biològic residia a l’Estat espanyol i comptava amb documentació espanyola de quan el Sàhara Occidental fou la província 53 de l’Estat espanyol. “En ser menor, i tenir un progenitor que viu i treballa a l’Estat espanyol aconsegueixes la residència, així i tot, tens una residència espanyola, un passaport algerià i una partida de naixement de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), una mescla de papers que sempre comporta molts problemes”, assegura Tesh Sidi.
En el cas de Sidi, després de jurar la nacionalitat, quan va arribar el moment d’inscriure’s al registre civil d’Alcoi, la funcionària li va denegar la inscripció, perquè la seua partida de naixement està expedida per la RASD
L’any 2015, Tesh Sidi i el seu germà iniciaren els tràmits per a sol·licitar la nacionalitat espanyola. En eixe moment, els registres encara no estaven digitalitzats, i els tràmits no es podien fer telemàticament. “A vegades es perdien papers teus en l’administració. En el meu cas, un administratiu va escriure Tislim, en lloc de Teslem, i vaig haver de començar de nou tot el procediment”, recorda. En el 2017 inicien per segona vegada els tràmits de la nacionalitat mitjançant el tràmit de la residència, amb què s’han d’acreditar deu anys de residència continuada a l’Estat espanyol. Aquest procés, en el cas de Sidi, no es va resoldre fins a setembre de 2021, tot i que, legalment, l’administració pública té un any per resoldre aquesta sol·licitud.
Amb la nacionalitat acceptada, cal dur a terme el procediment de la jura de la nacionalitat i la inscripció en el registre civil. En el cas de Sidi, després de jurar la nacionalitat, quan va arribar el moment d’inscriure’s al registre civil d’Alcoi, la funcionària li va denegar la inscripció, perquè la seua partida de naixement està expedida per la RASD. “És poc comú que aparega el Sàhara Occidental en aquests documents, perquè generalment el Ministeri de Justícia prefereix ometre’l. Pot aparèixer ‘campaments de refugiats de Tindouf’, però no ha sigut el meu cas. Per tant, a efectes legals soc espanyola, no obstant això, no puc sol·licitar ni passaport ni DNI”, explica Sidi.
En efecte, un dels obstacles més comú és que sovint l’administració espanyola no els reconeix la partida de naixement de la República Àrab Sahrauí Democràtica, perquè està expedida per un govern no reconegut per l’Estat espanyol, tot i que, realment, la RASD és l’únic govern legítim per a certificar partides de naixement i certificats d’antecedents penals. Aquesta situació, que compromet a milers de sahrauís, es va resoldre l’any 2016 en l’Audiència Nacional espanyola, que va donar la raó a les advocades sahrauís que ho denunciaven en nàixer en els campaments de refugiats de Tindouf.
Una setmana més tard, la mateixa funcionària va telefonar a Tesh Sidi per a demanar-li una prova forense per tal de determinar la seua edat, així com que els seus pares biològics acudiren al registre per a acreditar el seu naixement. “Vaig demanar que m’enviés per escrit eixes peticions, perquè sabia el Registre Civil no podia fer eixes peticions, i em va cridar per dir-me que jo faria el que ella em diguera”, conta.
Un dels obstacles més comú és que sovint l’administració espanyola no els reconeix la partida de naixement de la República Àrab Sahrauí Democràtica, perquè està expedida per un govern no reconegut per l’Estat espanyol
Amb l’ajuda d’una advocada sahrauí especialitzada en aquests casos, han presentat un recurs contenciós administratiu per denunciar l’arbitrarietat amb la qual haurien actuat des de l’oficina d’Alcoi, així com la manca de criteris comuns entre les diferents administracions territorials que tracten casos semblants. Per a Sidi, és “inadmissible” que “al País Basc o a Andalusia siga més fàcil tramitar la nacionalitat que al País Valencià”. I afegeix: “Fa vint anys que pregue per la nacionalitat d’un país que m’ha robat la meua i hi ha una manca d’empatia brutal”. El seu germà Mamuni, en la mateixa situació, ha optat per cridar cada dia al Registre Civil d’Alcoi per a preguntar com avancen els tràmits. “L’únic que ens queda és molestar fins que es resolga aquesta situació”, conclou Tesh Sidi.
La suposada manca d’integració, una trava més
Un altre cas d’arbitrarietat administrativa és el de Loueila Mint El Mamy, advocada especialitzada en estrangeria. Nascuda també als campaments de refugiades de Tindouf, va arribar a les Illes Canàries l’any 1999, també a través del programa Vacances en Pau, i s’hi va quedar. Després d’estudiar Dret i cursar un màster per exercir d’advocada, començaren els seus problemes. Es va adonar que sense tramitar la nacionalitat espanyola no podia exercir com advocada en el sistema públic.
L’any 2017 començà a tramitar la nacionalitat mitjançant la residència, complint tots els requisits, però no es presentà als exàmens per obtenir-la, perquè mitjançant el títol de la llicenciatura en Dret estava exempta de realitzar aquestes proves. A la fi dels seus estudis, per poder exercir com a advocada, va decidir col·legiar-se, i per això, va haver de sol·licitar una dispensa de la nacionalitat. “La primera resposta que vaig rebre de l’administració foren els passos a seguir per a l’homologació del títol universitari. Ningú havia llegit la meua sol·licitud”, relata. Després de cinc mesos, va aconseguir la dispensa. “Va ser molt frustrant, perquè evidenciava que sense la nacionalitat estava un pas per darrere dels meus companys.
Després d’estudiar Dret i cursar un màster per exercir d’advocada, començaren els seus problemes: Loueila Mint El Mamy es va adonar que sense tramitar la nacionalitat espanyola no podia exercir com advocada en el sistema públic.
Arribats a aquest punt, El Mamy considerava que se li resoldria prompte el seu expedient de nacionalitat espanyola, donat que ja tenia la dispensa, però no fou així. Després de tres anys sense cap notícia al voltant de la seua sol·licitud va haver de presentar un recurs contenciós administratiu. “Amb aquest procés, que vaig fer per mi, he pogut agilitzar les sol·licituds de moltes clientes. Tanmateix, a aquest recurs em van respondre amb un ‘copiar i enganxar’, que deia que no complia els requisits de permanència legal ni un suficient grau d’integració a l’Estat espanyol. Fou molt violent”, lamenta l’advocada, qui, en aquell moment, feia vint anys que vivia a l’Estat.
Sis mesos després de rebre aquesta resposta, el seu expedient de nacionalitat està en mans del Ministeri de Justícia espanyol, que durant aquest temps podria haver-li’l resolt favorablement, així i tot, encara no ho ha fet. Des de la seua posició d’advocada, El Mamy denuncia que haver nascut en els territoris ocupats del Sàhara Occidental, així com el fet d’haver nascut en els campaments de refugiades de Tindouf no tenen les mateixes implicacions legals. “Malgrat ser totes sahrauís, en la pràctica tindre documentació expedida pel Marroc et dona unes facilitats, que no tens quan l’expedeix la RASD o Algèria”.
Més requisits que compliquen la sol·licitud
L’any 2000, quan només tenia 8 anys, Huyta Garcia va arribar a València amb son pare, qui tenia la nacionalitat mauritana i portava inscrites les seues filles en el seu passaport. “Quan mon pare va morir, d’un dia per l’altre, va començar tota una odissea amb els papers”, recorda.
Gràcies a la seua família d’acollida va poder tramitar el passaport algerià, que documenta Garcia com a refugiada sahrauí, però no li concedeix la nacionalitat. I amb aquest document sol·licità la residència. No obstant això, per a tramitar la nacionalitat espanyola, li demanen una partida de naixement dels camps de refugiats de Tindouf, que no té; i un certificat d’antecedents penals, del qual tampoc disposa. Per tant, els tràmits són més complicats, malgrat que els seus iaios i les seues iaies biològiques, tant per part de pare com de mare, comptaven amb la nacionalitat espanyola. “Amb 16 anys em vaig posar a treballar i ara en tinc 30. Pague els impostos des de fa catorze anys; de debò no soc espanyola?”, es pregunta Garcia indignada. De la mateixa manera, quan es va assabentar dels exàmens que havia de realitzar per obtenir la nacionalitat, també es va sorprendre.
L’Institut Cervantes duu a terme els exàmens per a l’obtenció de la nacionalitat espanyola. La primera prova és la de coneixements constitucionals i socioculturals de l’Estat espanyol (CCSE). La segona prova és un examen per acreditar un nivell A2 de castellà, coneguda com a DELE. “He de fer un examen de castellà, quan és l’únic idioma que sé parlar, perquè vaig arribar ací amb 8 anys, em sembla ridícul”, manifesta. Però, a més no són proves accessibles a tot el món, a causa del preu de les taxes. “En total, he de pagar 280 euros, perquè una prova val 100 euros i l’altra 180”, denuncia Garcia. “Em genera molta impotència i ràbia haver de passar per tot açò. Tanmateix, ho necessite, perquè en 2027 em caduca el passaport algerià, i si no aconseguisc la nacionalitat abans, tindré un greu problema per a renovar-lo, i sense ell tampoc podria renovar la residència”, postil·la.
Deu anys d’apatrídia
A un curs de finalitzar el grau de Magisteri, Nama Ahmed troba que no podrà exercir com a mestre en el sistema públic d’educació perquè no té la nacionalitat espanyola, així i tot, viu legalment a l’Estat espanyol des dels dotze anys. “Sempre he tingut molt clar a què em volia dedicar i he fet tot allò que tenia a la mà per aconseguir-ho, però ara estic molt desmotivat”, confessa.
Ahmed és un jove de 21 anys que viu a Almeria. Va arribar-hi mitjançant el programa de Vacances en Pau quan tenia 8 anys, i amb 12 es va instal·lar amb la seua família d’acollida a Almeria per començar els seus estudis. Fins al moment ha pogut estudiar en la universitat mitjançant una targeta d’estudiant estranger. L’any 2020, va sol·licitar acollir-se a l’estatut d’apàtrida perquè d’aquesta manera podia accedir al mercat laboral. Segons Baroni, “jurídicament un apàtrida és la persona que no és reconeguda per cap estat i alhora no està protegida sota cap cobertura de les Nacions Unides”. Però, malgrat això, el reconeixement de l’apatrídia comporta certs beneficis, com ara el reconeixement d’una identitat, la no expulsió del país que te la concedeix, l’accés al sistema sanitari, o l’accés a la nacionalitat del país d’acollida.
Ara, després d’haver estat vivint quasi una dècada a l’Estat espanyol —temps suficient per demanar la nacionalitat—, informen Ahmed que no pot tramitar aquesta acreditant la residència amb la targeta d’estranger estudiant, sinó que ha d’acreditar deu anys d’apatrídia
Ara, després d’haver estat vivint quasi una dècada a l’Estat espanyol —temps suficient per demanar la nacionalitat—, informen Ahmed que no pot tramitar aquesta acreditant la residència amb la targeta d’estranger estudiant, sinó que ha d’acreditar deu anys d’apatrídia. Tot això, malgrat que son pare comptava amb la nacionalitat espanyola, treballava per a l’Exèrcit espanyol, i va cobrar pensió de l’Estat quan es va retirar. Així i tot, a Ahmed no li tramiten la nacionalitat per descendència. En 2019, 1.691 persones van sol·licitar acollir-se a l’Estatut d’Apàtrida a l’Estat espanyol. El 94% d’aquestes eren sahrauís.
Aquest fet ha truncat totes les expectatives a curt i mitjà termini d’Ahmed, que si no pot resoldre la seua situació abans, haurà d’esperar fins al 2034 per a dedicar-se a la seua vocació. “Trobe que m’han robat el futur”, sentencia. “Algun dia Europa, inclosa Espanya, haurà de fer front al seu passat colonial i a totes les persones que ha deixat abandonades en els llimbs jurídic i polític”, defensa Baroni. I conclou: “L’objectiu és que la justícia reconega que les sahrauís mai van perdre la nacionalitat espanyola, i que els descendents continuen sent espanyols. Açò seria compatible amb el fet que un dia tinguen el seu propi estat, reconegut per la comunitat internacional, perquè per això està la doble nacionalitat”.
