Roman Krznaric (Sidney, 1971) és un filòsof amb una àmplia obra centrada en el poder de les idees per canviar la societat. Al seu darrer llibre, History for tomorrow, recentment traduït al castellà per l’editorial Capitan Swing, identifica deu dels principals problemes que afronta el món, sovint definits com a intractables, i busca exemples en la història que puguin inspirar possibles solucions.
Creu que la nostra societat dona prou importància a la història?
“La idea d’aprendre sobre la història no és nova, però se sol dir que hem d’aprendre dels errors, no dels encerts”
Jo veig la història com una saviesa oculta a la qual no parem prou atenció. La idea d’aprendre sobre la història no és nova, però se sol dir que hem d’aprendre dels errors, no dels encerts que ens poden ajudar a resoldre problemes actuals. Hi hauria d’haver una assignatura a les escoles que fos “història aplicada”. Per això he escrit aquest llibre.
Sembla que cada generació té un record del que va passar a la generació immediatament anterior, però no més enllà …
Exacte, cal un parell de generacions per oblidar lliçons del passat. Només cal veure com què està passant amb l’ascens l’ultranacionalisme i l’extrema dreta, ignorant què va passar a la Segona Guerra Mundial. Això és el que ara està en joc a Europa. És frustrant veure com els polítics estan atrapats al present, o confien massa en la tecnologia per abordar els problemes. No sembla una bona idea conduir un cotxe sense mirar al retrovisor, sobretot si el temps és inestable. Si estudiem el passat ens adonarem que aquest present no és inevitable. I no parlo d’inspirar-se en una utopia marxista, sinó en situacions i problemes molt complicats del passat als quals la humanitat va donar solució.
El llibre està escrit abans de la reelecció de Trump. Com ho percep des d’un punt de vista històric?
“Trump fa servir la història, des de la nostàlgia. Romantitzar el passat és una eina habitual de qui és al poder”
Trump fa servir la història, des de la nostàlgia. Romantitzar el passat és una eina habitual de qui és al poder. De fet, no tot allò que fa Trump és tan únic. Per exemple, els EUA han intervingut a Amèrica Llatina en múltiples ocasions, i el que ha passat a Veneçuela no és una raresa històrica. Potser el que és nou és el caràcter impredictible de Trump.
Com definiries Donald Trump?
Podríem definir-lo a partir de tres característiques. En primer lloc, és un feixista, ja que compleix tots els requisits tradicionals d’aquesta ideologia: és racista, demonitza els seus enemics i fa servir forces paramilitars. Els agents d’ICE són com les camises marrons de Hitler. En segon lloc, actua com un capo mafiós que vol generar por. I finalment, és un constructor immobiliari que vol aconseguir l’expansió territorial més gran del país. Aquesta darrera característica és important, perquè els constructors no guanyen cada batalla. I després d’una batalla, de seguida passen a una altra cosa.
Per tant, com podem fer-hi front?
El més important és forjar un front unit, la Unió Europea ha de ser una roca. No cal tenir por del mafiós. Cal replicar amb una pujada dels aranzels als Estats Units, un moviment inflacionari que el pot preocupar davant les eleccions. Però també cal que els moviments d’oposició al carrer als Estats Units continuïn.
De tots els problemes que aborda al llibre, quin et sembla el més urgent?
“La democràcia representativa va ser creada per donar resposta als problemes d’una altra era, de les societats monàrquiques”
Reinventar la democràcia. És fonamental perquè és la clau per solucionar altres problemes. La democràcia representativa és nova, té uns 200 anys i està fracassant. No és capaç de resoldre el problema de les emissions de gasos contaminants, de proporcionar habitatge, de regular les companyies tecnològiques… I això dona ales a l’extrema dreta. La democràcia representativa va ser creada per donar resposta als problemes d’una altra era, de les societats monàrquiques.
I quina és la solució?
Hi ha dos possibles models alternatius: les dictadures benèvoles, com a Singapur, o l’aprofundiment en la democràcia. És a dir, donar a la gent un poder de decisió més gran, una democràcia més directa. Un exemple són les assemblees municipals de ciutadans. Els experiments més interessants en aquesta línia els veiem a escala municipal i regional. És aquí on s’està repensant la democràcia, i n’hi ha centenars d’exemples, des de Copenhaguen a Cali. No tinc fe als Estats. Crec que hauríem d’anar a un model més descentralitzat, unitats més petites, com les ciutats del Renaixement. A banda de la democràcia directa, hi ha altres idees com les assemblees ciutadanes triades a través de sorteig. Per exemple, al Regne Unit, en lloc de tenir la Cambra dels Lords, podrien tenir-hi una assemblea ciutadana d’aquesta mena.
Al teu llibre molts exemples no són de la història occidental. Hem de parar més atenció a altres continents?
“Edo va ser una ciutat japonesa que al segle XVIII tenia un milió d’habitants i va aconseguir crear una economia totalment circular”
He intentat incloure històries més enllà d’occident, que el llibre tingui una perspectiva tan global com sigui possible. Així, recullo exemples com el d’Edo, una ciutat japonesa que al segle XVIII tenia un milió d’habitants i va aconseguir crear una economia totalment circular, en què no es llençava res i hi havia un racionament del principal recurs finit que tenien, la fusta. Una cosa semblant va aconseguir fa segles Hawaii. Però fins i tot a la mateixa història europea hi ha moltes experiències desconegudes per al gran públic, com la convivència entre religions a al-Àndalus.
El problema més intractable sembla el canvi climàtic per la seva naturalesa global.
La gran pregunta és com aconseguir una acció col·lectiva a escala global en aquest àmbit? Hi ha alguns exemples, com ara el Protocol de Mont-real que va limitar l’emissió de gasos que destruïen l’ozó. Es necessita l’acord d’uns quants actors claus en el sistema internacional i que exerceixin de líders que arrosseguin la resta. Per això, cal que es convencin que una transició ecològica està en el seu propi interès nacional. Però no sembla fàcil amb líders com Trump o Putin.
