El dubte és:
Baix, dins, o fora.
Si baix, arrecerat.
Si dins, cot, aclotat, encauat.
I si fora, perplex, renegat, assilvestrat.
(Gràcies, Marta…)
Si després de l’impacte del primer dia m’haguera amagat a fer un retir social a qualsevol cau i tornara avui, no crec que poguera percebre cap anomalia. La novetat més destacada podria ser aquesta: una gossa podenca que fa un parell de setmanes que ve cada nit a sopar i a festejar el meu gos, Txispa. Aquesta nit, en tornar al mas, ja fosc, m’ha bordat, ja se sent a casa, borda uns altres gossos que rondinen i els veïns que s’acosten a tirar el fem al contenidor. Ella no ho sap, però està a punt de fer un pas transcendental. Nosaltres, els Homo sapiens, el vam fer fa uns onze mil anys i va suposar el començament del compte enrere. La posada en marxa de l’accelerador de partícules destructores pel nostre hàbitat: ens vam assentar, vam començar a construir murades, a invertir més esforços a mantindre que a buscar. A supeditar l’existència de moltes espècies d’animals a la nostra voluntat, a agafar malalties derivades de la nostra convivència amb ells; a treballar la terra per a tindre sempre aliment al nostre abast. En fi, vam tindre la il·lusió de deixar d’adaptar-nos al medi per a adaptar-lo a nosaltres.
Quatre milions d’anys des dels primers homínids, dos milions dels primers homos, dos-cents mil anys del primer humà anatòmicament modern i només onze mil anys dels sapiens modelant la terra segons la nostra capacitat i voluntat. Som o no som els més eficients acceleradors de destrucció?
Quatre milions d’anys des dels primers homínids, dos milions dels primers homos, dos-cents mil anys del primer humà anatòmicament modern i només onze mil anys dels sapiens modelant la terra segons la nostra capacitat i voluntat. Al ritme que portem, poc ens queda de tibar més la corda. Som o no som els més eficients acceleradors de destrucció? Ella —la gossa, dic— que no ho sap, està encantada. Porta collar, ja ha tingut experiència “en amo” —com les antigues masoveres que anaven a la ciutat a fer de criades—, ara està en un bon moment. Va, ve, torna, roda, caça, dorm allà on veu un bon jaç. El que ella no sap és que ja fa dies que està en l’espiell de tots els veïns. De nit, ronda les cases i fa bojos els pobres gossos lligats, escampa el que troba i li fa goig; travessa la carretera per on vol i quan vol, no sap de vedes, de respectar catxaps ni perdiuetes… I després de tot això, de nit, ve i sopa. Té tota l’adrenalina de la llibertat, a més, no té predadors —les escopetes dormen fins al Pilar— i té la seguretat d’un plat de pinso cada nit, a la vora de Txispa, qui –de dins de la reixa– somia segurament que no va fer el pas que el va canviar de banda. La melangia dura només l’instant que triga a arribar el perfum de femella i, llavors, udola desesperadament, mort de gelosia i d’amor no permès. Em sap greu, però crec que jo seré l’element que domesticarà la pobra gossa; com el blat va ser qui ens va domesticar a nosaltres. No m’agrada; però si no l’agafe jo, l’agafaran els de la gossera…
El mateix camí, fet en sentit contrari: “cimarrons” anomenaven els negres esclaus que aconseguien escapar i fundaven les seues palenques o quilombos a Haití, Cuba, Colòmbia, Panamà… Van ser els primers negres lliures –i fugitius, això sí– que van viure a les Índies Occidentals, a les Amèriques. “Mústangs” i “broncos“: els cavalls indòmits que cavalquen les praderies i tenen el mateix origen que els esclaus. Jo ja m’hi veig entravessat, assilvestrat i, fins i tot, feral; fent paret i llaurant amb l’egua —m’acceptaran ací, a la Directa, les columnes a llapis?— Si puc resoldre uns poquets entrebancs amb els quals estic a punt d’entropessar, estic prou decidit a portar el seny i la consciència arran de terra, lluny ja de les tauletes de nit i els festivals literaris. Em serà complicat convèncer la meua companya que els viatges a cavall són segurs i confortables, els meus fills que poden tornar a viure sense la tele i el router, als companys de la Seguretat Social caldrà que els explique que no puc pagar la quota i als amics del banc els haurem d’entabanar, amb ullets llastimosos, que no els fa cap falta una altra propietat al medi rural, tan buit i mancat de serveis com està… Jugueu, jugueu. Jo, sent autònom i del gremi hostaler, poc tinc per a fer la travessa.
Divendres, 13 (Osti! És veritat!) ens preparàvem per a un dels mesos —si no el que més– de més feina a la nostra casa. Entre la gent que fuig de les Falles i la Magdalena, els clients estrangers que s’apropen a les seues segones residències una vegada passat el pitjor de l’hivern, la Pasqua i tot el moviment que comporta… En això estàvem quan de sobte ens vam quedar tan desorientats com una formiga que perd la que li va al davant. Per primera vegada en la meua vida, la impotència no és només mental: res del que feia fins ara puc fer en aquests moments per generar negoci directe per a la meua família. Puc aprofitar per a formar-me, per a escandallar, per a polir pressupostos. La veritat és que ha estat tan gran la tabalada que em costa d’allò més abstreure’m de la situació, si no és amb una ferramenta a la mà o un animal del ramal. Em criden, no tindria un germà llaurador o ramader, el Jack London? Em criden fort.
No és estrany que dubtem, que ens tornem a qüestionar si paga la pena. Una vegada més seré demagog, però és que, una vegada més, no és just. No. No ho és! Els autònoms no som massa, cadascú som d’una mare i d’un pare. No tenim un cos fort i, en conseqüència, ens dissolem com els terrossos. No tenim temps per anar a manifestacions. Ens vau dir: Plegueu! ara ens dieu: Pagueu! doncs ja ho veurem, quants no pleguem de debò. No ens agrada ser ramat, així que pareix que a ningú l’importa que ens tirem a la muntanya, a rosegar bordissos.
Potser em cal dir que, per solidaritat, estem tancats dins de casa, que a les nits obrim les finestres i toquem instruments o fem palmes per a agrair l’esforç que fan els professionals de la salut, els transportistes o els guardians de l’ordre públic. Però no, la veritat és que no
Si oblidem els diners, com ja deia abans, la vida ací al camp, als masos de la Plana de l’Arc, als del Maestrat, als dels Ports, no és massa diferent aquests dies. Potser em cal dir que, per solidaritat, estem tancats dins de casa, que a les nits obrim les finestres i toquem instruments o fem palmes per a agrair l’esforç que fan els professionals de la salut, els transportistes o els guardians de l’ordre públic. Però no, la veritat és que no. Jo aprofite per a fer les soques de tots els arbrets que tinc per la finca, per a arrabassar un tros de coscoll i fer un altre hortet on sembrar el panís (eco, clar) que Clara i Pau m’han fet arribar des de Huerto, al Somontano aragonés. També per a aprendre a pasturar les cabres que Cristina i Benedicto em van bescanviar per un dinar. Per a preparar amb mon pare, que enguany —si Déu i el coronavirus (o la grip, o el motoret) volen— farà vuitanta-set anys, tots els ullastres de la malesa per empeltar-los a la dormidora, la lluna vella del juliol (la coneixeu?).
Normalment, associem els períodes d’aturada o d’alentiment de creixement en les plantes amb l’hivern; però també per a èpoques de sequera les plantes s’aturen i mesuren els seus esforços. També aprofite per a fer adobats, com el raïm de pastor o conserves d’espàrrecs i conillets. Per a desbrossar totes les ortigues que puc i per a podar magraners, oliveres i ametlers. Si algú m’ha llegit amb atenció, veurà que en la frase anterior hi ha una incongruència amb el que he dit en altres columnes; però sempre queden millors les enumeracions senars que les parelles. No em pregunteu per què ni tampoc, si més enllà de la corca es nota en la fusta Selena. També casualment, va ser en divendres quan es van posar dues lloques (segons la gent gran, el millor perquè nasca el nombre més gran de pollets és que es posen en divendres a covar i sempre un nombre senar). Mai no havia tingut temps per a cuidar-les i contemplar-les com enguany. Treballe en la meua xarxa social com mai, sense haver d’encendre l’ordinador i quasi sense veure a ningú. És lleig dir-ho, però si per mi fora, ens podem quedar així un parell d’anys.
Parlem per no callar, estem venuts quasi tots. Sabem, notem, que alguna cosa no quadra, la gatera està plena de pèls. Però, ai! ai! Qui li posa l’esquellot al gat? Fins on som capaços d’arriscar? Qui no té alguna persona gran a qui cuidar? Que tinguem sort i en passar, serem uns altres. Almenys durant un temps, confiem que sapiguem agafar altres camins. Com m’ha agradat la pintada que m’ha ensenyat la Fina: “No podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Assilvestrem-nos!
