Volto per Alcarràs, no pas per l’èxit de la pel·lícula ni per la bellesa dels fruiters florits sinó pel xàfec de línies aèries elèctriques que els pot caure a sobre si no hi ha alguna mà sensata que ho aturi. Problemes antics, els de la mitjana pagesia que, amb l’esforç familiar de sempre, resisteix els embats de les grans estructures empresarials i governamentals, les quals continuen fent la vida impossible a la gent de l’agre de la terra, entre l’encariment dels preus del cost de producció, els baixos preus percebuts, les burocràcies interminables, les importacions de productes, la falta de relleus generacionals i, en fi, el despoblament.
A més, les agressions que històricament han patit: autopistes, ramals de gas, centres energètics i industrials (nuclears, tèrmiques o petroquímiques) o urbanismes descontrolats, afectant camps en rendiment o bé boscos.
A causa de l’anomenada “transició energètica”, els dirigents no paren els peus a tot l’entramat oligopolístic que va sorgir els anys vuitanta (governant el PSOE, i aquí CiU), a causa de l’entrada en l’economia globalitzada, que va permetre privatitzar totes les esferes de l’economia, consolidant pelotazos, apropiacions indegudes, generant el deute que avui coneixem i contribuint a l’empobriment social, econòmic i ecològic.
Grans empreses s’apunten també al festí de les subvencions a les renovables, però amb el mateix destí final, el del gran consum
A les terres de Lleida torna una renovada ofensiva de tota aquesta trama de poder (bancari, industrial, energètic i mediàtic), disposada –argumentant ara la “transició energètica”– a continuar trinxant el país, a base d’enormes instal·lacions de línies de molt alta tensió (MAT) que, sortint d’Aragó (on s’ha establert un ampli dispositiu de plantes eòliques i solars, amb les consegüents estacions elèctriques), travessaran tot Catalunya amb recorreguts horitzontals i verticals, afectant moltes propietats agràries i dispersant en l’aire radiacions electromagnètiques de greus conseqüències per a la salut com científics responsables ja han advertit.
A les terres de Lleida ja s’ha organitzat l’oposició, reunida en la Plataforma contra els macroprojectes energètics de Ponent (el Segrià, les Garrigues, la Noguera, el Pallars i l’Alta Ribagorça), que, com ha fet el sindicat Unió de Pagesos, ha presentat al·legacions als ajuntaments pels termes amb els quals es tracen les línies, amb un total d’un miler de torres que estendran 400 quilòmetres de línies elèctriques aèries a Catalunya.
M’ho imagino entre els camps florits de pomeres i presseguers, d’ametllers i pereres i m’ho confirmen els membres de la plataforma Defensem la nostra terra, d’Alcarràs, alguns dels quals productors d’aquests fruiters en considerables extensions de conreu ben treballat.
“Mos venen barats”, em diu Josep-Ramon, quan va saber per una carta de les empreses –fa poques setmanes, sense previ avís, sense debat públic i sense informació disponible ni municipal ni de la Generalitat– l’expropiació de terres, tot declarant aquests projectes d’“utilitat pública”. El mateix procediment que en temps de Franco. Una llarga història d’amor a la terra pot quedar esquarterada per unes empreses –en el cas d’aquesta línia Solaria i Ignis– ben situades en l’Ibex-35 dels actuals mamuts de les finances. Unes empreses que, al costat de les grans (Naturgy, Iberdrola, Endesa) –que fa cinquanta anys van invertir llargament en nuclears, amb diners d’altres– s’apunten també al festí de les subvencions a les renovables, al “tot elèctric” pintat de verd. Tanmateix, ho fan amb el mateix destí final, el del gran consum urbà, industrial i automobilístic, altament concentrat a Catalunya, deixant la resta del país –amb una agricultura en dificultats– en estat d’indefensió.
“Estem tractats com a delinqüents”, em va dient Josep-Ramon, i remarca el que costa moure la gent. “Si fas una manifestació per la independència, hi van tots, però protestes pels preus de la fruita, en som quatre. No ens deixarem vèncer i estendrem la nostra lluita, perquè lo treball de tantes generacions no es pot perdre per l’especulació. Aquí també tenim especuladors, però això ve de Madrid i no crec que la Generalitat actual aprovi la massacre d’estos camps, perquè una part important de la riquesa agroalimentària de Catalunya surt de les planes de Lleida”. Li recordo que dos exconsellers de Pujol, ben coneguts, han anat fent la ronda municipal tractant de “facilitar” les relacions dels ajuntaments amb les empreses (o sigui, “qüestió de butxaca”, com va dir un d’ells), talment portes giratòries domèstiques.
Llavors, salta la Carme, viva com una alosa estepària, i remata: “Aquí ja no van passar l’1 d’octubre del 2017, tampoc passaran ara”. La pel·lícula pot estar molt bé, però Alcarràs és molt més que uns metres de cel·luloide.
