“L’Estat mai ha vist l’extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora.” (Xavier Vinader)
Cada dia, una passa més cap al penya-segat. I alguns dies, una gran gambada. Ja fa massa temps que anem acumulant osques de deriva autoritària, ferides obertes d’impunitat repressiva i degradacions continuades que recorden, solemnement, que tot pot anar a pitjor. No tenim temps de refer-nos i entendre la darrera salvatjada, que arriba la següent bajanada. I n’hem perdut el compte. La setmana passada, com aquesta, deixa un altre torrent de fets, conseqüències en cadena i una altra onada. Tots explicarien, per si sols i contextualitzats, el perquè de tot plegat o la gravetat de tot el que es cou. Però n’haig de triar un. Perquè escriure és també escollir. Tàcitament.
Lapsus revelador, subconscient delator o adhesió ideològica, algú va escriure Volkov en un comunicat oficial de la Guàrdia Civil per donar compte de l’operació que ha detingut 21 persones i ha investigat durant catorze mesos la vida dels altres –i només de retruc, els negocis d’alguns. Inusual en sociologia policial, el bateig va ser titllat ràpidament d’error pel mateix cos armat. I ves a saber on para ja la veritat de debò. Inquietant i vergonyant en si mateix, més avergonyeix i inquieta la resposta tèbia i borda del ministre Marlaska, que es va limitar a dir que, en cas de confirmar-se, no ho hauria trobat “adequat”. Minimització governamental i banalització oficial del fet que un agent benemèrit rebategi un operatiu amb sobrenoms nazis. Tan sols li sembla inadequat. D’acord. Sort que és el govern més progressista de la història.
Banalització oficial del fet que un agent benemèrit rebategi un operatiu amb sobrenoms nazis. A Marlaska tan sols li sembla inadequat. D’acord. Sort que és ‘el govern més progressista de la història’
Perplexitat sense ingenuïtat, tampoc no és d’estranyar: vivim en un context polític on, fa a penes deu mesos, LaLiga de futbol suspenia un partit perquè se li va dir nazi a un jugador que ha professat indubtablement les seves simpaties feixistes. La broma macabra –què pot sortir malament?– és que rere dècades d’esforços compartits i col·lectius contra els recurrents insults xenòfobs i reiterades agressions racistes entorn del futbol, ha acabat passant que el primer partit que s’ha suspès és per dir-li nazi a un nazi. El món al revés fet llei. El comunicat de l’LFP, desembre de 2019, era de traca antològica: “Desde LaLiga seguimos trabajando para erradicar la violencia, el racismo y la xenofobia en los estadios del fútbol profesional español”. Per dir-li nazi a un nazi, equiparant-ho a una kafkiana i impossible forma de racisme. Welcome, 1984. Newspoken. Ministeri de la Veritat. I malgrat tot, gràcies, Vallecas.
Tot pot anar –i està anant– a pitjor. Fa dues dècades, la inclusió dels anomenats delictes d’odi a l’article 510 del Codi Penal pretenia cobrir un buit per als operadors jurídics i rescabalar discriminacions estructurals insuportables: l’absoluta impunitat i lenitat amb la qual quedaven les motivacions –racistes, sexistes, classistes– de desenes d’agressions i considerar-les com agreujants. Es va formular nítidament per a la defensa de col·lectius socials històricament perseguits, criminalitzats, segregats o vulnerables. Mai em va convèncer del tot la tipificació de l’odi com a delicte, en la mesura que l’odi és un sentiment. Allò delictiu, en tot cas, són les seves funestes, nefastes i irreparables conseqüències –agressions, discriminacions, amenaces o els cent assassinats que ja documenta Crimenesdeodio.info. Complicat dir-ho en un temps i un espai on el Tribunal Constitucional, l’any 2007, va declarar(se) en favor de la neonazi Llibreria Europa, titllant d’inconstitucional la persecució de la negació de l’holocaust i prioritzant la defensa de la llibertat d’expressió. D’acord. Hat jemand bitte Merkels Telefonnummer?
Perversió, retorsió i capgirada, ho han acabat aplicant, xim-pum de la xistera, a l’empara dels nazis i la defensa de policies i militars. Paradoxa hispànica, Spain is different, la llei que havia de protegir els agredits s’ha acabat capgirant per protegir els agressors. Un pas endavant i cent enrere, un jutge i un fiscal acaben de demanar l’arxivament de la denúncia contra Joan Coma per delicte d’odi ‘contra els militars’, perquè la llei ni preveu ni inclou les forces armades com a col·lectiu marginat històricament. Històricament, no em facin aclarir el paper de l’exèrcit. Però mentre això passava, el jovent de Pego responia a la provocació ultradretana d’un petit grup neofeixista mobilitzant-se espontàniament. Conseqüència: un detingut l’endemà. L’encerten. No dels ultres, sinó dels que protestaven. Acusat de “delicte d’odi” per denunciar la presència xulesca i macarrona del feixisme barroer als nostres barris. I malgrat tot, gràcies, Pego.
Vivim en un país i sota un Estat on odiar el nazisme ja és qualificat de delicte, mentre a mi em sembla –bon dia, fiscalia– un deure civil, una obligació ètica
Tot resum d’un moment serà sempre parcial i subjectiu, certament. Però si hagués de reduir-ho tot a un únic cas, si hagués de condensar l’estat de les coses en un sol fet, diria que vivim en un país i sota un Estat on odiar el nazisme ja és qualificat de delicte, mentre a mi em sembla –bon dia, fiscalia– un deure civil, una obligació ètica i un reclam imprescriptible de la memòria. L’odi al nazisme com a delicte no és una simple frase feta o ben trobada. La veritat és concreta, deia Brecht. La frase que ho acredita, també. És una directiva oficial no revocada que porta data de fa un any i escaig i duu la inequívoca signatura de la fiscal general més progressista de la història –María José Segarra. Està escrita en fulls amb capçalera oficial de la Fiscalia General de l’Estat. És de maig de 2019. Circular 7/2019, sobre pautas para interpretar los delitos de odio tipificados en el art. 510 C. I allà es llegeix en timbre d’Estat: “Una agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos”. El Centre Simon Whisental va escriure a Pedro Sánchez el mateix dia que es commemorava el 75è aniversari de l’alliberament d’Auswichtz, qualificant la directiva de “broma malalta” i “bufetada als supervivents”. El documental “12-O: cultura de l’odi i legítima defensa” viatja al fons de la qüestió. Però la directiva, ara mateix, continua vigent.
A conseqüència seva –i no és la primera vegada, desgraciadament–, fa tres setmanes tres joves de Benimaclet van ser denunciats per “delicte d’odi” per protestar contra la provocació ultradretana, xenòfoba i racista al barri el 12 d’octubre. Vivim en un món ciclotímic on el llenguatge hipòcrita del poder escup cinisme. Tots aquests discursos oficials contra l’ou de la serp i les reiterades crides institucionals a la lluita contra la intolerància s’acaben estavellant frontalment amb circulars fiscals que mai quadraran el cercle. Hiperrealitat celtibèrica: en nom de la lluita contra els delictes d’odi, acaben investigant joves per odiar el nazisme. Que algú truqui a la Merkel i li expliqui, bitte.
PS. Ara que l’hivern pinta llarg, passin per Sabrem com morirem (Tigre de Paper, 2020), de Paco Ignacio Taibo II i amb pròleg imprescindible de Xavier Antich, sobre la resistència, que encara perdura, del gueto de Varsòvia. I encara més. Arrecerin-se de tanta intempèrie amb Imposible, d’Erri de Luca (Seix Barral, 2020, i en català a Bromera, amb traducció d’Albert Pejó): amb poc es pot dir tot. Cent seixanta pàgines d’un llarg interrogatori judicial a un detingut que s’entrecreua amb les cartes a casa que escriu mentre roman en aïllament. Erri, que mai erra, escala les arestes del precipici de la vida, desbrossa altre cop la condició humana, salda comptes amb la memòria i ens recorda que impossible només és allò que encara no ha succeït. I que, en el fons del pou de la tragicomèdia universal, hi ha derrotes que són victòries i viceversa. Lucidesa i tendresa, resistència i humanitat, memòria i camí: tot alhora. Que és allò que més ens cal.
