Aquesta setmana a Barcelona vam tenir l’oportunitat d’escoltar referents importants de moviments anticolonials de Palestina i el Kurdistan. Sozdar Dêrik, integrant de la Comandància General de les YPJ, va parlar sobre la lluita i l’organització de les dones kurdes enfront de l’anomenat Estat Islàmic, de l’alliberament de Rojava i els atacs de l’estat Turc. D’altra banda, les activistes palestines Rita Ammar, Raya Ziada, Tahreer Araj i Jyssarah Abdallah Vargas van parlar de les resistències feministes a l’apartheid i el colonialisme israelià.
Malgrat les diferències que existeixen en cada context, coincidien a denunciar l’intent extermini que enfronten els seus pobles, les connexions colonials d’aquests projectes i la importància de l’organització de les dones contra aquests sistemes de mort. Les palestines, des de les seves experiències d’organització enfront de la violència extrema exercida per Israel, van posar l’accent en els intents del sistema per separar les lluites i resistències per afeblir-les. Un tema sobre el qual també les zapatistes van parlar durant la seva visita a aquestes terres, en assenyalar que els responsables de les violències que enfrontem estan a dalt.
Em pregunto com podem des de la panxa del monstre desarticular un sistema que sembla invencible
En aquest context, sorgeix la pregunta de com apuntar a les estructures que generen aquestes violències sense invisibilitzar les diferències que existeixen, sense reduir-les ni banalitzar-les. Sense apel·lar a un discurs d’unitat que reprodueixi la lògica dominant de la igualtat o dels grans relats monolítics que, des de perspectives antiracistes, se li han qüestionat a l’esquerra o al feminisme blanc hegemònic.
Enfront de la generositat de les kurdes, les palestines i les zapatistes de prendre’s el temps per a escoltar les nostres experiències de (des)organització i dir-nos “companyes”, em pregunto com podem des de la panxa del monstre desarticular un sistema que sembla invencible. Com prendre de debò les seves paraules quan ens diuen que estem en les mateixes lluites? Com fer-ho quan són elles i els seus pobles els que posen el cos enfront de l’imperialisme, el neoliberalisme i l’experimentació militar despietada?
L’amor pot guiar les nostres accions polítiques per a transformar el present en mons millors
I, una altra vegada, tornen les paraules de les zapatistes a Madrid, que ens deien que cadascuna té un dolor que li marca, una ràbia que li mou. I que aquests dolors i aquestes ràbies, no són en va, són aquí. Però que hi ha una amenaça més gran que és la que pot fer que ens posem d’acord per a dirigir-la més amunt. No ens fan una crida a la falsa unitat o a la desaparició de les nostres diferències. No ens demanen que abandonem les nostres conviccions i lluites. Si no al contrari, ens conviden a aprofundir-les i radicalitzar-les perquè fins que no destruïm el cor de l’hidra, els seus caps es continuaran reproduint.
En acomiadar-se, les companyes palestines deien que se sentien acompanyades sabent que aquí també existeixen reivindicacions i moviments antiracistes i anticolonials. Creien que des d’occident es podria aprendre de les lluites i resistències del sud. També Sozdar Dêrik tancava la seva entrevista dient que estava tranquil·la perquè confiava en les seves companyes, que estaven preparades i que creia en la victòria. Parlava de l’amor que es troba en les companyes, en les comunitats i en la lluita. L’amor revolucionari, diria Chela Sandoval. Aquest amor que pot guiar les nostres accions polítiques per a transformar el present en mons millors. Aquells mons que les palestines, les kurdes i les zapatistes fa anys que lluiten per crear i que són el nostre horitzó.
