El 21 de juny del 2020, Donald Trump tenia en el seu calendari de la campanya electoral, en plena postpandèmia, un acte públic a Tulsa (Oklahoma, els EUA). Algunes dades interessants respecte a la tria de lloc i data: el 1921, Tulsa va ser l’escenari d’un dels episodis més greus de violència racista al país, quan una multitud va assaltar els barris on vivia majoritàriament la població negra i va causar incendis i 36 morts. Molt poc abans del míting de Trump, el maig de 2020, la policia estatunidenca havia asfixiat fins a la mort a George Floyd, a la via pública a Minneapolis, a plena llum del dia. I també coincidia amb l’efemèride anual del Juneteenth, el Dia de l’Alliberament, que commemora el final de l’esclavatge i denuncia les opressions sistèmiques encara vigents per motiu racial. En ple auge de la covid-19, les entrades volaven i la mateixa organització es vantava per Twitter que tenien un milió d’assistents registrades. Però aquest milió va fer ghosting a Trump.
Malgrat el pronòstic d’un bany de masses messiànic per al portabandera del supremacisme blanc, a l’hora de la veritat sols van aparèixer 6.200 simpatitzants del magnat-agressor-neocon-evasor fiscal-personatge mediàtic que aleshores presidia els Estats Units. Les fotografies d’aquell dia mostren un estadi buit, amb una presència paupèrrima d’assistents que lluien marxandatge MAGA (el lema Make America Great Again, associat a Trump) dispersades aïlladament entre les 19.000 localitats. On havien anat a parar totes les reserves de tiquets? La covid-19 havia forçat el trumpisme a abandonar el seu negacionisme? No, la resposta es trobava a internet, i en particular, en els espais digitals de congregació de la comunitat transnacional K-pop.
Les K-poppers són fans de la música pop coreana que ha esdevingut un fenomen de culte des de principis del segle XXI, estenent-se pels països veïns i després trepitjant fort arreu del món. Actualment, hi ha stans (seguidores incondicionals) d’aquest gènere de totes les edats i procedències. Malgrat que sovint s’associa la música popular amb gent jove desmobilitzada i amb desafecció política, la comunitat admiradora del K-pop ha posat a disposició de diversos moviments socials els seus coneixements en els entorns digitals. En particular, el savoir faire a l’hora d’aconseguir entrades per als cobejats concerts o esdeveniments dels seus grups preferits, i l’expertesa per convertir quelcom en tendència inundant les xarxes amb continguts vinculats
a uns hashtags concrets.
K-poppers i antifeixistes es van registrar massivament com a assistents al míting de Trump. Van impedir que es materialitzés la provocació del supremacisme blanc a Tulsa i van boicotejar-ne l’impacte dins i fora de les xarxes. El trolleig al president es va estendre en una estratègia d’antifeixisme digital. De fet, no era la primera ni l’última vegada que s’organitzaven a TikTok, Twitter o Instagram per fer accions més enllà de les seves passions comunes.
La comunitat ‘k-popper’, fans del pop coreà, va reservar massivament localitats d’un míting de trump perquè quedés buit
A Myanmar, arran del cop d’estat de l’any 2021, part de les adscrites a la comunitat K-pop van usar Telegram i Signal com a canals més segurs per difondre informació, desmentir notícies falses i organitzar protestes. També van recollir fons per donar suport a les mobilitzacions als carrers o per sostenir econòmicament la defensa jurídica de les represaliades, igual que havien fet a Tailàndia l’any 2020. Al Perú, aquell mateix any, van respondre a la repressió de les protestes contra el breu govern de Manuel Merino, que va causar ferides a més de cent persones i dues morts: la comunitat K-popper va apropiar-se de l’etiqueta #TerrorismoNuncaMás, que volia deslegitimar les manifestants.
De nou als EUA, van forçar la policia de Dallas a retirar una app de denúncies ciutadanes, pensada per recollir vídeos amb “activitats il·legals” en el marc de les protestes impulsades pel moviment Black Lives Matter. L’aplicació va morir d’èxit, segons com es miri: va rebre una allau de vídeos, però en comptes de ser gravacions de les manifestants, eren fragments de videoclips i actuacions dels grups K-pop que idolatren les fans del gènere. També van ofegar discursos d’odi a Twitter, com quan van arraconar les etiquetes reaccionàries #WhiteLivesMatter o #AllLivesMatter publicant amb aquest hashtag milers de continguts sobre ídols musicals i difonent missatges que donaven consells per garantir la seguretat de les participants en les protestes als carrers.
I és que la capacitat d’abast digital de les K-poppers és certament aclaparadora: només l’any 2021, van generar gairebé vuit bilions de tuits relacionats amb la seva comunitat. En moltes ocasions han demostrat el seu coneixement de les mecàniques i les lògiques capritxoses dels algorismes, fent-les servir a favor seu. I entremig del seu tsunami d’afecció pels referents musicals, aquesta legió global ha demostrat que es poden posar a disposició del bé comú de forma massiva unes eines copades pel capitalisme i per la ultradreta.
Es tracta d’una militància voluntària, activa i que requereix moltíssima dedicació, de monitoratge constant de les xarxes socials per identificar focus de lluites polítiques que necessiten suport o erupcions de discursos d’odi enfront dels quals s’interposa una barricada digital. Però a més, és un activisme on l’humor és columna vertebral, que reprodueix l’essència de la cultura memètica d’internet i que trenca amb l’estereotip de l’antifeixisme: masculinitzat, blanc, heterosexual i violent.
Ofegar els discursos d’odi
“Hem destruït els ingressos d’un mitjà d’extrema dreta. Això és rellevant”, resumeix Kilian Cuerda, president d’És País Valencià, quan li preguntem sobre la seva campanya “No finances l’odi”. Aquesta associació cultural vol ser una factoria d’idees, formació i activisme des de les esquerres valencianistes, amb independència de partits polítics, per construir una hegemonia cultural alternativa al sistema capitalista i els valors estructurals que el sostenen. Aturar els discursos d’odi és part de la seva militància.
“El trumpisme el coneixem perfectament: l’hem patit a casa, abans que ningú, fa vint o vint-i-cinc anys. Aquesta gent la sap llarga, només cal veure què estan fent. Si t’hi fixes, en Hazte Oír funcionen d’una forma bastant autònoma, amb una quantitat de diners enorme, que nosaltres no podem ni olorar… S’articulen en plataformes com CitizenGo, que no són ni d’esquerres ni de dretes, suposadament, i de sobte te’ls trobes generant un paradigma cultural, formació, activisme, provocació… per a influir en les dretes de tota Europa. Vox n’és punta de llança. És una batalla cultural per trencar els consensos socials de drets humans i de les llibertats. Però més enllà de Vox, el que els interessa a aquests grups no és fer-los més fatxes del que ja són, sinó arrossegar la resta cap allí”, reflexiona Cuerda.
Aquest activista i les seves companyes defensen que, per contrarestar l’actual ofensiva global de l’extrema dreta que naturalitza els discursos d’odi, calen eines flexibles i des de la capil·laritat. “Al final, la ultradreta fa això mateix. Et marquen agenda, i fins i tot quan ho combats, s’acaba legitimant perquè entres a debatre. No hi ha cap debat possible amb el feixisme”, apunta. Per tot plegat, van idear una estratègia d’eixam de fàcil accés per a una àmplia part de la població i que anés al moll de l’os per debilitar altaveus de discriminacions, de manera similar a les accions senzilles i efectives de les K-popers.
“No finances l’odi” ha permès bloquejar el finançament a través de la publicitat del portal Meditérraneo Digital. Autodenominat com a mitjà de comunicació i escudat rere els adjectius “políticamente incorrecto” i “sin censura”, el seu vocabulari habitual inclou termes racistes, sexistes o capacitistes, entre altres. Des del 2010, difon continguts xenòfobs, criminalitza la població d’origen estranger o la comunitat gitana; també contribueix a la difusió de fake news, com el de les denúncies falses per violència masclistes, o incita a cometre violències contra les persones trans, per citar-ne alguns exemples.
L’estratègia de “No finances l’odi” és simple: enviar a les empreses anunciants una recopilació de captures de pantalla o enllaços dels continguts discriminadors. Per idear-la, l’entitat va mirar què estava passant a l’altra banda de l’Atlàntic. Cuerda defensa que és molt important l’estratègia internacionalista, perquè les ideologies ultres funcionen així. “Importen les línies d’actuació o els corrents ideològics, encara que sigui amb uns mesos de retard. Comparteixen assessors, centres d’opinió, experiències… Hi ha una coordinació entre l’extrema dreta dels EUA i la de l’Estat espanyol i Europa. Per això ens preguntem què s’està fent allà en resposta. Ens fixem en Sleeping Giants, i contactem una de les seves fundadores, Nandini Jammi, per assessorar-nos”.
La campanya “No finances l’odi” envia a les anunciants captures de pantalla o enllaços de mitjans amb continguts discriminadors
Cuerda es refereix a una organització d’activisme digital que l’any 2016, amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, va activar una campanya de pressió als anunciants del mitjà d’extrema dreta i conspiranoic Breitbart News –descrit per l’ideòleg del trumpisme, Steve Bannon, com “la plataforma de l’alt-right”. Amb la iniciativa van aconseguir que més de 2.000 organitzacions en retiressin la publicitat. Al Canadà, a Austràlia, a l’Estat Francès i al Brasil s’han activat campanyes similars sota el mateix paraigua.
Abans, però, hi havia hagut altres iniciatives, com “Stop Funding Hate”, al Regne Unit, que l’any 2015 es va organitzar per contrarestar l’augment dels atacs contra migrades o refugiades per part de mitjans com The Sun, el Daily Mail o la plataforma audiovisual GB News. L’estratègia els ha forçat a moderar el to dels seus continguts o a apartar alguna de les seves firmes més extremistes.
Nandini Jammi va fer d’enllaç entre És País Valencià i l’institut Check My Ads, tallafoc digital contra l’epidèmia global de desinformació impulsada per l’extrema dreta. Anant a l’arrel de les notícies falses, aquest organisme planteja construir uns estàndards de publicitat digital que garanteixin el respecte pels drets humans. “Estan treballant per desmantellar l’ingrés publicitari de Fox News, són paraules majors”, assenyala Cuerda. Enguany, ha aconseguit fer caure de la graella el programa d’entrevistes Tucker Carlson Tonight, apologeta durant anys del supremacisme blanc.
Diverses expertes són conscients de la importància de desarticular les veus propagadores d’odi. Talia Lavin, periodista estatunidenca especialitzada en extrema dreta, escriu al seu llibre La cultura del odio (Capitán Swing, 2022) que “l’odi sempre fa metàstasi. El que passa en canals que durant 24 hores al dia no deixen de pregonar la violència més estocàstica –com megàfons plens de testosterona assedegats de sang– és que, més tard o més d’hora, algú prendrà el relleu […]. La difusió constant de propaganda assassina deixa un rastre de sang”.
Ampliar la caixa d’eines de l’antifeixisme digital
Amb el canvi radical de l’ecosistema mediàtic arran de l’auge digital, que ha fet créixer exponencialment la quantitat de portals de notícies i de capçaleres de dubtosa rigorositat i clickbait fàcil, el que no ha canviat és el desig de les empreses d’arribar a com més ulls, millor. Aquí entra en joc la radicalització dels continguts per aconseguir més visites: no és cap secret que els algorismes promouen continguts d’extrema dreta, generant l’efecte de la canonada de l’odi, que facilita un adoctrinament en ideologies reaccionàries i la seva propagació més enllà de les xarxes socials.
Actualment, la majoria d’empreses opten per l’externalització de la gestió de la seva publicitat. Aquí pren el timó la publicitat programàtica, és a dir, una trama embolicada de gestores d’anuncis i marques –com ara Google, Tabula, AdRoll, Magnite…– que es guien pel criteri del volum de visites d’una adreça web i no pas pel tipus de contingut que aquesta promogui.
Parlem de llistes amb milers d’URL, que s’ofereixen en catàleg a les empreses anunciants, sense que aquestes comprovin una per una on apareixeran els seus anuncis. Els webs que allotgen els inserts publicitaris signen contractes amb línies vermelles ètiques imposades per les gestores de publicitat programàtica, però no es fa una fiscalització activa del seu compliment i manca una regulació que combati els discursos d’odi. La major part de les vegades, les multinacionals no saben on tenen la publicitat ni amb qui estan compartint espai.
El pas a pas d’aquestes campanyes antiodi és molt simple: només cal fer una captura de pantalla amb el titular discriminatori i l’anunci de l’empresa de torn, per després contactar-hi a través d’un e-mail o d’un tuit explicant-los amablement que els seus productes s’anuncien a pàgines obertament homòfobes, racistes o sexistes.
“‘Sap vostè que el seu anunci apareix en un portal que promou l’odi?’. I clar, aquesta empresa descobreix que la seva marca comparteix pantalla amb un contingut trànsfob, per exemple, i pensa ‘quina mala imatge em dona això’. S’emporten sorpreses molt desagradables. A partir d’aquest moment, pot avisar al seu proveïdor de publicitat i dir-li que ja no contracti aquell servei”, resumeix Kilian Cuerda. Així ho han fet amb IKEA, Filmin, Bimbo, Batiste, Ford… però també amb institucions públiques, com la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya. L’estratègia de deplatforming, de desmuntar el capitalisme de plataforma, crea un efecte dominó a mesura que més i més empreses retiren la seva publicitat: en trucar a la següent porta fent emergir els discursos d’odi que acompanyen els seus anuncis, la campanya té més legitimitat acumulada gràcies a les multinacionals o institucions que prèviament han abandonat aquell web.
Portals disseminadors d’odi com Mediterráneo Digital depenen desesperadament de la publicitat. Des del març de 2022, “No finances l’odi” ha aconseguit desterrar gairebé tots els seus anunciants. Ara només s’hi troben cases d’apostes, inserts d’àmbit sexual o de Vox, i ha traslladat la seva seu fiscal a Malta per pal·liar la manca d’ingressos. “És una batalla llarga. Estem demostrant que la majoria de la societat i l’estructura productiva i econòmica no toleren ni accepten aquests discursos. No apel·lem a l’ètica dels anunciants, apel·lem al consens social majoritari”, afirma Cuerda. “En moltes ocasions, les empreses ens donen les gràcies, perquè realment no n’eren conscients. Algunes s’escandalitzen pel contingut tan repugnant que descobreixen”, afegeix.
L’entitat també té sota focus llocs web com Alerta Digital, Estado de Alarma o Caso Aislado. “Si visites un espai d’intoxicació i intolerància, que imita l’estètica de mitjans convencionals seriosos, i hi trobes publicitat de marques com Nissan, et fa sensació de legitimitat. Et sembla un diari de debò, i pots donar credibilitat a les seves fake news”, constata Kilian Cuerda.
Talia Lavin remarca que “gran part de l’activitat antifeixista passa per la investigació, la infiltració i sobretot, el doxing, és a dir, revelar noms, ubicacions i càrrecs que deixin al descobert als membres dels grups xenòfobs”, per generar un cost social al seu odi. Aquesta investigadora ho coneix de prop, perquè s’ha infiltrat en espais digitals de cites habitats per supremacistes blancs i els ha exposat amb la seva tasca periodística.
Per descomptat, és imprescindible l’acció de posar el cos per aturar qualsevol intervenció pública de l’extrema dreta, sigui un acte polític de partit o una ràtzia feixista contra col·lectius minoritzats i activistes. Però aquestes estratègies no sempre estan a l’abast de tothom pel risc que comporten, tant per part dels grups extremistes com per la repressió estatal. En paral·lel, per trobar altres vies que permetin impregnar sectors més amplis de la població, Cuerda defensa que “és molt important, des de les esquerres i l’antifeixisme, saber nedar i moure’ns en l’espai on estem i utilitzar totes les eines al nostre abast”.
Per això, considera que accions com “No finances l’odi” són eines per aconseguir victòries dins del mateix sistema capitalista, que contribueixen a aïllar els discursos d’odi i els seus altaveus. Com que no es tracta de cridar al boicot d’empreses, sinó de donar-los un toc d’atenció sobre on publiciten els seus productes i serveis, les diverses organitzacions internacionals que les promouen constaten que és una forma d’activisme que arriba a públics menys polititzats. “Ens permet passar a l’ofensiva d’una forma creativa, on pot participar tothom”, resumeix Cuerda.
Arran dels resultats electorals del passat 28 de maig, Cuerda pensa que “el panorama en el País Valencià, evidentment, és molt negatiu perquè entren governs d’extrema dreta. El discurs tòxic de Vox està infectant el que serà el govern valencià. Hi ha moltes coses que saben que no podran aconseguir, però estan jugant eixa batalla de normalitzar el relat polític públic que apunta a perseguir a la gent per la seva identitat, perseguir el valencià… són coses vàlides. Davant d’aquesta situació, la posició i el paper d’És País Valencià és el mateix, i amb més motiu encara. Continuarem la batalla antifeixista amb tota la força i amb la mateixa estratègia, perquè ja funcionàvem de forma independent a les institucions”, reflexiona.
Assetjament personal, l’estratègia del feixisme
El doxing no només està a les mans de l’antifeixisme. “Sovint no són suficients les denúncies de periodistes per erradicar l’odi d’espais com YouTube, Twitter o Facebook. Encara més, pel simple fet de denunciar, s’enfronten a constants atacs, amenaces de mort i campanyes d’intimidació, que jo he patit en carn pròpia”, escriu Talia Lavin.
Kilian Cuerda també ho ha viscut: “Com a president de l’associació, Meditérraneo Digital m’identifica i comença un assetjament personal, publicant notícies falses sobre mi molt bèsties. També m’han amenaçat des del seu compte oficial. Tenen convicció d’impunitat i de privilegi, però arriba el moment que ho deixen de ser. Els he denunciat per atemptat contra la integritat moral i calúmnies. S’ha admès a tràmit la querella, i és més, la jutgessa hi ha afegit el delicte de coaccions. Com que no poden desmentir la informació que hem proporcionat als seus anunciants, recorren a la violència”, sentència Cuerda. Aquest estiu està prevista la vista oral d’un dels dos processos judicials que ha iniciat contra el portal. Davant d’aquesta persecució, Cuerda considera vital “denunciar i fer xarxa, no callar, explicar-ho als teus, a la teua gent i organitzar-te”
