Vestir-se, aquest acte quotidià, diari. Per a algunes, un ritual de què tenir cura; per a d’altres, un acte d’obligat i banal compliment. En la majoria de casos, un hàbit que necessita compra periòdica: des de bàsics com la samarreta fins a roba especialitzada en determinats esports, passant pels leggings del moment o la dessuadora anarquista de l’any. Tot és consum. Del consum exacerbat –fast fashion– que generen marques com Inditex o Mango a les samarretes reivindicatives de David Fernández o Gabriel Rufián. Vestir-se és consumir, i com consumim és fer política. Us proposem repassar el vostre armari i anotar les noves tendències en roba sostenible: un mercat que ha despertat tard, però que trepitja fort. Que comenci la desfilada.
Què em poso?
En obrir l’armari, és possible que ens trobem un poti-poti de por. Alguna roba heretada, alguna regalada, d’altra comprada amb consciència. Segurament tindrem quelcom de les grans cadenes tèxtils mundials: tal com denuncia la Campanya Roba Neta, són empreses que produeixen els seus productes vulnerant els drets humans de milions de persones, tres quartes parts de les quals són dones. En aquests grups trobem cadenes de subministrament líders en violacions dels drets humans i laborals. Amb la deslocalització de la producció de roba es produeix un complex entramat de llargues xarxes de subcontractació. Aquesta cadena, molt opaca i difícil de traçar, resulta en salaris de misèria, jornades laborals excessives, entorns de treball no-segurs, exposició a productes tòxics, repressió sindical i dificultat per la negociació col·lectiva i assetjament verbal, físic i sexual. I tot per posar a la venda diferents models de roba barata constantment: el gran gegant Inditex fou el precursor en aconseguir oferir noves col·leccions cada quinze dies a botiga.
Però ens cal roba de moda? Estem disposades a comprar barat sense saber què comprem? Quants tòxics hem generat? A quants sous de misèria hem contribuït? A quina qualitat de roba ens exposem? Moltes són les consumidores de roba que han començat a dir no.
Carolina Simón va ser una d’elles. Avui és propietària de Green Life Style, una botiga de roba ecològica especialitzada en dones que va obrir l’abril de 2011 a la Vila de Gràcia. En un viatge a Alemanya, va topar amb la roba sostenible: “Me’n vaig enamorar, i quan vaig cercar aquest tipus de moda a Espanya, vaig veure que no hi havia cap botiga de moda sostenible certificada”. Al seu comerç hi trobareu dissenyadores independents que creen i produeixen les seves col·leccions a Europa: peces de roba, sempre certificades amb els segells GOTS (Global Organic Textil Standard) i Fairtrade (comerç just). A més, tota la roba és 100% orgànica, de teixits naturals que respecten el cos i el medi ambient. Per últim, el seu tercer criteri és promoure col·leccions atemporals que no segueixin modes ni promoguin el consum compulsiu. Si voleu més botigues pioneres com la seva, Simón ens recomana Olokuti, al mateix barri, on trobareu roba per a dona, home i infants; o Humus, al Gòtic, que ven peces d’home i dona.
Qui dissenya?
D’entre altres recomanacions, Simón ens parla d’Ecoology, una empresa de roba en línia nascuda a Barcelona. Si doneu un cop d’ull a les seves creacions, veureu que la seva proposta és de “bàsics”. Oposada a aquesta línia trobem Pilar Bermúdez, de Nudo Clothing, que defensa la creació de roba “de disseny”, però que no segueixi la moda sinó que posi al mercat “peces úniques i atemporals”. La marca s’identifica amb el moviment slow fashion. Tota la seva producció es fa en tallers locals i artesans, en condicions laborals justes, i usant teles i materials de proveïdores europees. Les seves col·leccions es produeixen quasi en la seva totalitat amb fibres naturals com el cotó, el cotó orgànic, el Tencel –fibra artificial provinent de la fusta– i la llana, usant de vegades materials tècnics que proporcionen alt rendiment i llarga durabilitat.
Qui produeix?
Si de botigues i dissenyadores de roba ecològica és fàcil trobar-ne, no ho és tant trobar productores de teixits sostenibles als Països Catalans. Una de les excepcions és Organic Cotton Colours, una empresa de Santa Cristina d’Aro de llarga trajectòria i reconegut prestigi en el sector. Treballen el cotó natural en els seus colors originals, com el cru, el marró i el verd, i així estalvien la toxicitat dels tints. A més a més, des de 2012 controlen tot el procés de producció: des de la llavor fins a la manufactura, incloent-hi el cultiu –realitzat al Brasil– i la filatura –a Puig-reig. “El darrer punt que ens diferencia és el fet de proporcionar els teixits més purs que hi ha al mercat. No apliquem cap procés químic, tot en pro de l’usuari final. I això explica per què l’empresa ha subsistit tots aquests anys: perquè proveïm moltes persones amb problemes de pell o problemes com fibromiàlgia o electrosensibilitat. Totes aquestes patologies troben amb el nostre cotó una millora de vida”, assegura Santi Mallorquí, conseller delegat de l’empresa. Mallorquí afirma que més enllà de la moda orgànica, “hi ha una necessitat: hi ha persones que no poden consumir el mercat ‘normal’. Inclús en fibres naturals hi ha molts tòxics presents, per exemple en el procés de producció de cotó transgènic”.
Treballen amb el cotó natural en els seus colors originals, com el cru, el marró i el verd, i així estalvien la toxicitat dels tints
Organic Cotton Colours té diferents línies de negoci: des d’oferir productes finals a la consumidora fins a manufacturar per a empreses o vendre la roba a metres. I té zero competència al mercat: actualment és l’única empresa especialitzada en cotó orgànic que controla tot el procés de producció. Només Cotó Roig, una iniciativa bagenca, li segueix el fil: actualment es troben fent assajos amb cotó orgànic en plantacions a Còrdova, però, segons reconeixen, sense bons resultats.
Quan l’eco esdevé popular
Tant en el món del menjar com el de la cosmètica i la roba, allò orgànic s’ha fet més que popular. Si busquem al web d’una gran marca –posem Zara– la paraula orgànic, hi apareixen centenars de peces de roba. És tan vàlida aquesta roba com la de les nostres entrevistades? Mallorquí respon: “Jo ja sabia que Decathlon, H&M o Inditex traurien la seva línia orgànica, era una qüestió de quan. Arribats en aquest punt, jo treballo per aportar quelcom que no pugui ser copiat, com a mínim fàcilment, i que, amb aquest camí, acabi obtenint una traçabilitat elevada, una manera de fer les coses molt pròxima a l’economia circular i també una qualitat del material en si que es diferenciï del material que pugui comprar a l’Índia o a la Xina de cotó orgànic certificat. Per aconseguir-ho, hem creat una societat al Brasil: tenim una persona allà treballant per nosaltres, jo em reuneixo directament amb agricultors, firmo contractes amb ells, ells formen part del projecte, són sempre les mateixes persones, i signem acords assegurant que tot el que puguin produir ho comprarem a uns preus pactats. Per tant, anem molt més enllà del Fairtrade, no només pagant-los un preu just, sinó assegurant-los que cada any els comprarem tot el que puguin produir. En canvi, moltes marques, quan et parlen de sostenibilitat, compren avui aquí i demà allà. Al món treballen cent milions de persones cultivant cotó. Si el cotó orgànic és més barat a la Xina que a l’Índia, com que és orgànic i està certificat, compraran el més barat però no sabran què hi ha en origen”, sentencia.
Són els preus un impediment per accedir a roba responsable com la que fomenta Organic Cotton Colours? Mallorquí ho té clar: “Els preus populars són els preus que ens han portat a explotar el planeta. En els darrers deu anys consumim molta més roba de la que podem usar. El fast fashion, el cada setmana em compro una samarreta, això ens ajuda a la nostra personalitat? O això ve marcat per les grans produccions? Que Inditex tregui 16 col·leccions a l’any ens porta a preservar l’únic planeta que tenim? És evident que els preus d’una roba conscient porten a consumir menys. Jo no considero que nosaltres venguem roba cara, ara bé, mai produirem samarretes de deu euros o cinc. Una samarreta nostra val 30 euros, si hi ha un distribuïdor o una botiga pel mig, pot estar a 35 euros”.
A la Directa hem cercat quant val una samarreta 100% cotó orgànic: 17,95 euros a Zara. Mallorquí aporta una altra dada interessant: “En els darrers 25 anys, la roba al món, en general, ha anat baixant de preu. Digue’m un altre producte que hagi baixat en els darrers 25 anys. Això per què succeeix? Perquè les grans empreses busquen volum, cosa que porta la producció a una escala brutal. És una situació dramàtica”.
El futur: a les nostres mans
“Som a la cresta de l’onada”, afirma Mallorquí. Allò sostenible, just, ecològic i quilòmetre zero és tendència. Simón destaca: “Com que el mercat s’amplia any rere any, cada cop la moda sostenible i ecològica és més popular: l’usen els instagramers, els famosos, les grans marques, tothom s’uneix a aquesta moda que ha vingut per jubilar l’altra moda”. Bermúdez hi està d’acord: Nudo Clothing és el seu segon projecte de roba sostenible. Fa uns anys, amb un company de professió, va crear Segunda Planta, una empresa que va tancar portes arran de la crisi. Ens explica: “Amb Segunda Planta estàvem dins un segment considerat ‘petit luxe’; aquest públic, quan la crisi va començar, va retallar completament les seves compres. En canvi ara, el mercat de la sostenibilitat es manté més estable. La gent continua cercant productes sostenibles, és un públic actiu, cerca els productes per convicció”, afirma. “Així doncs, la demanda creix”, continua Simón, cosa que comporta que dissenyadores i empreses també innovin i millorin.
La fibra del suro és natural, antisèptica, repel·lent a l’aigua i sostenible; es treu de l’escorça de l’arbre, que no s’ha de talar
Simón destaca “tots els nous teixits sostenibles que s’estan creant i la innovació en els processos de producció per estalviar aigua”. Bermúdez, que ve d’assistir al Première Vision de París –una fira de proveïdores de materials i serveis per al món de la moda–, celebra “els teixits que es comencen a produir del suro. És una fibra natural, antisèptica, repel·lent a l’aigua i sostenible, perquè es treu de l’escorça de l’arbre, que no s’ha de talar, i en canvi sí que es regenera. També he vist altres teixits interessants, amb propietats per a la pell, com antibacterianes, que li donen un plus de benefici a l’epidermis”. Mallorquí creu que la innovació de l’any l’han feta Green Dyes, en tints ecològics: “És quelcom que està a les beceroles, es va presentar a París la setmana passada. Una empresa catalana que ha fet una patent mundial, en pro de l’eficiència en els tints naturals. Tant les empreses índies com les xineses al·lucinaven. És un valor afegit brutal haver trobat això”. Veurem si l’acabem lluint a la nostra samarreta eco, Fairtrade i km 0.
