Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Arantza Zulueta: “Fins que no ets dins la presó no coneixes la deshumanització del sistema”

Empresonada en espera de judici durant més de tres anys, a mil quilòmetres de casa, aïllada de qualsevol contacte amb altres preses i sotmesa a escorcolls diaris i a tractes denigrants. Aquesta és la situació viscuda per l’advocada de represaliades polítiques basques Arantza Zulueta (Bilbao, 1962) fins al passat mes de febrer, quan va ser alliberada de la presó de Puerto III (Cadis) –després de lliurar una fiança de 20.000 euros– per poder preparar la seva pròpia defensa. La Fiscalia de l’Audiència Nacional espanyola li demana 19 anys de presó com a responsable “del front jurídic d’ETA” (operació Halboka), i actualment es troba en espera de judici. En el marc de les jornades “Dona: presó, repressió i exili”, organitzades per Euskal Etxea, ens trobem amb ella per parlar sobre el seu cas i com és la vida dins les presons, com a dona, advocada i represaliada política.

 

Vicent Almela i Sònia Calvó | @La_Directa i @scalvocarrio
Fotografia Victor Serri | @_ittos_


Els mitjans conservadors t’han popularitzat com “l’advocada d’ETA”. De què se t’acusa?

No només m’han acusat de ser l’advocada d’ETA dins de la famosa teoria del “tot és ETA”, sinó que he estat sotmesa a una brutal campanya d’intoxicació i criminalització als mitjans de comunicació espanyols, orquestrada des del govern i dins de l’estratègia repressiva contra l’esquerra abertzale. Per a mi, una campanya que entenc que també té tints masclistes. Les meves acusacions les podem emmarcar dins de l’ofensiva contra els i les preses polítiques basques i l’esquerra abertzale. A través de criminalitzar la defensa dels presos i preses, el que es busca és apartar els advocats –com a testimonis incòmodes de les greus vulneracions de drets– i també limitar i vulnerar el dret de defensa dels presos i preses.

Fa pocs mesos que has sortit de la presó, però segueixes pendent de judici. En quin moment es troba el procés?

En aquest moment tinc dos procediments penals pendents i em trobo en espera de judici.

Malgrat que estàs en espera de judici, ja has passat cinc anys en presó preventiva amb diferents entrades i sortides. Com has viscut tot el procés? Com es compagina amb la teva feina d’advocada?

És difícil compaginar la feina d’advocada en aquestes condicions durant el temps que estàs a la presó, sobretot és impossible quan estàs sotmesa a règim d’aïllament o règim tancat, tot i que és cert que aquest temps l’he aprofitat per estudiar i formar-me més en dret penal i penitenciari i com a acèrrima defensora dels drets humans. Sempre hi ha temps per assessorar i aconsellar aquells presos que et consulten denúncies, queixes o recursos contra les sancions o els càstigs. Quan surts és difícil comprometre’t en defenses concretes, ja que estàs pendent de judici i penses que pots deixar la persona penjada enmig del cas.

“A l’home se li sobreentén la seva condició de pres polític, però les dones se l’han de guanyar”

Fa temps que tens relació amb les presons, primer com a advocada i després com a interna. Fins que no ets dins, no veus realment què significa?

És evident que en el meu cas i com a advocada he conegut molt bé el sistema penitenciari espanyol, les presons i la seva manera de funcionar. Coneixes els presos
i sents moltes queixes i denúncies que, com a advocada, he tirat endavant per greus vulneracions dels drets. He fet una infinitat de visites als presos i preses, ja que la meva tasca no ha acabat mai amb l’assistència en les declaracions a l’Audiència Nacional després de la detenció o amb la celebració del judici, sinó que la defensa s’ha mantingut durant el temps de condemna. Per tant, són molts els testimonis que he escoltat sobre el tracte a què són sotmesos, sobre la vida a la presó, sobre l’aïllament, sobre els funcionaris. He escoltat testimonis de vexacions i pallisses… Però és cert que fins que no ets dins, no coneixes la duresa del dia a dia, la deshumanització i la violència del sistema o l’arbitrarietat. Per això la frase: “La lògica acaba on comencen les institucions penitenciàries”. Es trenquen els esquemes: tot el que fins ara per a tu eren les regles del joc dins no funcionen.

L’última experiència són tres anys en aïllament (2014-2017) a Puerto III, una de les presons més dures i a més de mil quilòmetres de casa teva. Com ho vas viure?

Quan vaig arribar i vaig ser conscient que era al mòdul d’aïllament de Puerto III, vaig pensar que era impossible viure en aquestes condicions. “Quant temps pot aguantar una persona en aquestes condicions?”, em preguntava una vegada i una altra. Després et refàs i comences a reclamar els teus drets, a reclamar la teva dignitat, a exigir respecte, a omplir el dia amb els estudis i l’esport, a recolzar-te en la teva família i en els teus amics, a treballar braç a braç amb els advocats perquè aquesta situació es conegui i es denunciï.

Com definiries l’aïllament? L’objectiu que persegueix és destruir-te com a persona?

La meva experiència a la presó ha estat dura, però alhora enriquidora. L’experiència m’ha fet encara més conscient de com és de terrible el sistema penitenciari espanyol. La presó és molt dura, molt; no és fàcil d’aguantar. No és gaire normal dir-ho, potser per no espantar, perquè saps que altres hi passaran, potser perquè si aguantes i dius que és molt dura t’estàs sobrevalorant i no ens agrada. La violència i tensió que es viu en un mòdul d’aïllament és indescriptible: pallisses, crits, plors, insults, cops, maltractament físic i psíquic, porres, grillons, cascos, escuts, sang. És una cel·la de deu metres quadrats on estàs vint hores i que té molt poca llum natural. Els mòduls d’aïllament solen estar situats als baixos, les finestres estan enreixades i no permeten la llum natural i, a més, a metre i mig de la cel·la hi ha un mur que no et permet ni tan sols veure el cel. La llum artificial de la cel·la està en una paret i és una petita bombeta dins d’una caixa de plàstic. Aquesta llum no permet llegir ni al llit ni a la taula, ni tan sols de dia. L’única solució és aconseguir una llum articulada, que només s’autoritza per a aquelles persones que estan matriculades en algun curs de la UNED, la universitat a distància. A més, com tot en aïllament, aconseguir una llum articulada suposa un repte que dura mesos, fins i tot en alguns casos arriba al jutge. Hi ha un ambient hostil, d’odi, de contínua tensió. Repeteixes les coses perquè no t’entenen, no és el teu idioma. I no parlo de l’euskera i el castellà, sinó que a qualsevol pregunta la primera resposta és “no”. Mai hi ha una frase agradable, la resposta sempre és desagradable. Tampoc és que l’esperis, però això té un efecte, sobretot si estàs sol. Parlo des d’una perspectiva de solitud. Et sents una empestada, s’aparten quan passes, els funcionaris et fan creure que ets una mala persona, un animal sense consciència i sense dignitat, et fan sentir una gran culpabilitat. Aquesta és la batalla més dura, la de lluitar per demostrar que no ets un animal, sinó una persona. La presó és un monstre creat per anul·lar i aniquilar les persones. Lluny queda l’objectiu de reinserció o resocialització, conceptes buits de contingut avui en dia.

| Victor Serri

Quins drets es vulneren? Ser advocada t’ha suposat algun privilegi?

És evident que conèixer la legislació i la meva condició d’advocada han estat factors que m’han ajudat dins la presó. Jo vaig treballar 25 anys com a advocada, però no va ser fins que vaig conèixer en persona la incomunicació a les dependències de la Guàrdia Civil que vaig conèixer la presó com a presa, que vaig adonar-me que tot el que jo creia saber sobre presons i presos no era tant. Tot i que no puc negar que la meva condició d’advocada i els meus coneixements sobre les presons, per l’assistència durant tants anys, m’han servit tant per enfrontar-m’hi com per suportar-ho. Però a tot això t’hi enfrontes sola. Jo he passat anys en què les meves úniques comunicacions eren els cinc minuts diaris de telèfon o els 40 minuts de visita setmanal en locutoris amb vidre.

Quines raons justifiquen l’aïllament, segons l’ordenament jurídic espanyol?

Existeixen quatre raons per les quals una persona pot trobar-se en situació d’aïllament a les presons espanyoles. En primer lloc, com a mitjà coercitiu o d’aïllament provisional; en segon lloc, com a limitació regimental per garantir la seguretat de la persona i de l’establiment; en tercer lloc, per la imposició d’alguna sanció, al cometre alguna infracció greu segons el Reglament penitenciari, i, en quart lloc, si una persona es troba classificada en primer grau. La meva opinió és que l’aïllament com a mesura de reinserció suposa una contradicció per si mateixa. El primer grau s’acaba convertint en un conjunt de mesures regimentals que et porten a l’aïllament, a la desconnexió del teu entorn social, de la resta de presos i de tu mateixa. Aquesta mesura resulta poc garantista i democràtica, i més si es tracta d’un fet sistemàtic, com en el cas dels presos polítics bascos, que tot i ser preventius se’ls aplica directament el règim tancat.

Hi ha garanties a l’hora d’interposar una denúncia per tortures dins la presó? És possible que prosperi?

És molt difícil, ja que en la majoria de casos acaben arxivades. És molt important que es fiquin denúncies en estaments internacionals com el Comitè Europeu de Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa, que visita les presons i elabora informes, o acudir al Relator Especial sobre la Tortura de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Nosaltres hem tingut uns resultats molt favorables quan hem denunciat en aquestes instàncies. Tot i això, el govern espanyol és molt reticent a reconèixer els errors del sistema penitenciari
i les vulneracions de drets, i per tant no inverteix mitjans per evitar que passi.

“Les dones a la presó pateixen un triple estigma o càrrega: des del punt de vista personal, social, i del mateix sistema imposat”

En règim d’aïllament hi ha més suïcidis que en qualsevol altre règim penitenciari. A què es deu?

Per tot el que hem anat parlant, per la situació que es viu dia rere dia en aquest règim. També cal destacar que l’assistència mèdica dins de les presons deixa molt a desitjar, sobretot l’assistència psiquiàtrica i psicològica, que molts cops és l’assistència que més necessiten les persones que estan en aquest règim durant períodes llargs de temps. Moltes vegades no saps si aquestes persones estan en aïllament perquè tenen un problema psiquiàtric o psicològic, o si aquest desequilibri ha estat provocat pel mateix aïllament.

Com ha viscut la teva família el teu pas per la presó?

La família ho viu malament, amb molta angoixa i molta impotència. L’únic contacte amb ells són els cinc minuts de trucada telefònica diària i les visites d’hora i mitja un cop al mes. En el cas dels meus pares, que són vells, mai van poder viatjar fins a Cadis per veure’m.

Quines discriminacions pateixen les dones dins les presons?

És necessari una anàlisi des de la perspectiva de gènere si es vol fer un estudi profund del sistema carcerari o penitenciari. Per una banda, i com a conseqüència del model hegemònic de gènere, les dones viuen d’una forma diferent la seva estada a presó perquè el sistema penitenciari espanyol és sexista, androcèntric i discriminador. Els homes constitueixen el subjecte de referència, mentre que les dones queden invisibilitzades o excloses, i es donen vertaderes situacions de discriminació: limitacions a l’hora de vestir, expulsió dels tallers mixtos “per provocar”, no poder assistir als tallers considerats “d’homes” –com el de mecànica–, falta d’intimitat per tractar-se de mòduls fets i pensats per a homes… Podem dir que les dones a la presó pateixen un triple estigma o càrrega: des del punt de vista personal, social i del mateix sistema imposat. Pel rol assistencial i maternal que ens ha imposat el sistema capitalista patriarcal, hi ha un sentiment de culpa per haver fallat als pares, a la família, als fills… Com a dona militant empresonada has de demostrar coneixements, seguretat, consciència ideològica i cultura. A l’home se li sobreentén la seva condició de pres polític, però les dones s’han de guanyar aquest estatus. Es pensa que és més fàcil de sotmetre, de reprimir i d’anul·lar, que és més submisa; a banda de ser utilitzada com a instrument polític segons els interessos del govern de torn.

| Victor Serri

Hi ha diferències entre les preses polítiques i les socials dins les presons?

És evident que hi ha unes normes generals de tractament de presos que són diferencials. Els presos polítics són ostatges del govern de torn, que juga amb ells segons prismes i decisions polítiques conjunturals. S’apliquen contra ells uns majors criteris polítics i de seguretat, i menys mesures orientades al tractament. Els anomenats presos socials formen un grup molt més heterogeni i plural. Normalment s’enfronten sols a la presó, i en la majoria de casos no existeix aquesta consciència de pres social per la seva part; tot i que generalitzar és molt perillós. Cal tenir en compte que almenys el 80% d’aquests presos venen de classes socials molt baixes, d’entorns de pobresa amb molt poques oportunitats d’accés a la cultura i amb molt poca consciència social. En el cas de les dones, la majoria de cops venen de famílies desestructurades, i molts cops han patit maltractaments. Normalment, els presos polítics estan més organitzats, gaudeixen d’una major cultura, consciència i suport polític, social i familiar.

Les demandes d’unes i altres són diferents?

Des del meu punt de vista, pel que fa als presos polítics, la reivindicació no pot ser cap altra que la seva sortida immediata de presó, ja que en un estat de dret i democràtic no es pot entendre l’existència de presos per motius polítics si no existeix un greu dèficit democràtic. En el cas dels presos socials, el sistema penitenciari requereix un canvi radical i en profunditat perquè les mesures coercitives, com l’aïllament, siguin suprimides, i perquè la resocialització, la reinserció, l’accés a la cultura i els drets humans deixin de ser un simple enunciat.

“Lluny queda l’objectiu de reinserció o resocialització, conceptes buits de contingut avui en dia”

A Catalunya, arran de l’empresonament de representants polítiques, s’ha posat més el focus social a les presons. És ara el moment estratègic per visibilitzar com es viu realment dins les presons?

La informació, la denúncia i la conscienciació són elements essencials per dur a terme el profund canvi que requereix la política penitenciària. Les banderes que trobem a les entrades de les presons no signifiquen res si després els centres es regeixen sota les normes i els criteris generals com són la legislació i el sistema penitenciari espanyol. És important que aquestes competències serveixin per millorar les condicions de vida dels presos i les preses, i per erradicar qualsevol vulneració de drets i mesures coercitives com l’aïllament. Insisteixo, el sistema penitenciari requereix un canvi profund i radical.

Després de passar més de tres anys en aïllament, com has tornat al teu dia a dia?

A vegades no és fàcil, sobretot quan estàs sotmesa a dos procediments penals i en espera de judici. Però jo continuo compromesa amb la meva feina per defensar els drets dels presos i preses, i per continuar denunciant aquest sistema penitenciari i les vulneracions de drets fonamentals que es produeixen cada dia dins les presons.


Article publicat al número 462 de la ‘Directa’