“En tot el temps que porto aquí, he aconseguit el que no vaig poder fer al Marroc en disset anys. Allà no teníem recursos i la vida era molt dura. Aquí ja he après dos idiomes nous”, explica Amine Outahar, un jove migrat sol de divuit anys. Amine és de Khenifra, una ciutat amazic de la regió de l’Atlas marroquí. Tenia la idea de marxar des dels deu anys i com més temps passava, més força prenia el seu somni. El cosí d’Amine ja havia deixat Khenifra amb la seva mare per viure a Catalunya. Quan es van acomiadar, es van prometre un retrobament a Barcelona. I així va ser.
Amine va complir els setze anys i va pensar que havia arribat el seu moment. La seva mare va trobar un home que el faria travessar la frontera amb pastera. El seu tiet el va pujar a Tànger i uns dies més tard va partir cap a l’Estat espanyol. “Feia catorze hores que érem al mar i va començar a entrar aigua a la pastera. Érem cinquanta persones en un espai ínfim. Trèiem l’aigua amb el que podíem: la jaqueta, la gorra, les xancletes… Tothom va veure el final dels nostres somnis”, recorda el noi. Quan tot semblava destinat al fracàs, un vaixell de Salvament Marítim va aparèixer al rescat de la pastera. “Vaig treure el mòbil ràpidament i vaig trucar els meus pares. Estava viu, havia sortit bé. Es van emocionar molt. Jo també. Va ser una explosió d’emocions”, confessa Amine. Temps més tard i després de diversos tràmits, Amine es va poder retrobar amb el seu cosí a Barcelona.
Brahim també va viure una història com la d’Amine per arribar a Barcelona. Els seus pares van vendre una casa per 50.000 dirhams (5.000 euros) per pagar el viatge migratori del seu fill. El que no sabien en aquell moment era que Brahim estaria a punt de viure al carrer. “Els joves d’aquí reben regals pel seu aniversari, jo vaig fer divuit anys i el meu regal va ser abandonar el meu centre d’acollida. Vaig haver de mentir als meus pares en moltes ocasions”, afirma Brahim. Afortunadament, va trobar acollida a Casa Cádiz, una llar autogestionada que dóna sostre a persones sense llar a Barcelona.
La ultradreta ha posat la diana en els menors no acompanyats: ha escampat notícies enganyoses, criminalització i odi contra el col·lectiu com a estratègia electoral
La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) és l’òrgan administratiu depenent de la Generalitat de Catalunya que assumeix la tutela d’aquest jovent. L’any 2018 van arribar a Catalunya 3.697 infants i adolescents que havien migrat sols, una xifra que duplica la de 2017. Ara per ara, hi ha 5.800 que estan atesos pel sistema de protecció: un 55% (3.213) són menors d’edat mentre que el 45% (2.587) tenen més de divuit anys. Neus Arnal, investigadora en migracions i educadora social, explica que la majoria del jovent que arriba s’ha jugat la vida per a passar la frontera. Ho fan o amb pastera o fent risky (sota un camió). L’arribada dels joves es produeix majoritàriament per costes andaluses, però deriven a altres comunitats autònomes, sobretot Catalunya, Euskadi i Madrid.
La ultradreta ha posat la diana en els menors no acompanyats: ha escampat notícies enganyoses, criminalització i odi contra el col·lectiu com a estratègia electoral. El discurs xenòfob ha arrelat en un petit sector de la població i s’han produït episodis de violència contra centres d’acollida. A Catalunya, atacs a centres del Masnou i Castelldefels; a l’Estat espanyol, dos casos gravíssims d’amenaces amb explosius a Hortaleza (Madrid) i a Alhama de Múrcia. Precisament, al barri madrileny d’Hortaleza va ser on la portaveu del partit d’extrema dreta VOX, Rocio Monasterio, va fer un acte de campanya per les eleccions generals espanyoles en què va llançar més odi cap al centre: “Les dones ja no caminen soles ni al supermercat i han d’anar acompanyades pels seus marits perquè tenen por”, assegurava.
Marta P., treballadora social en un centre de menors, considera que els atacs als centres són una barbàrie: “No tinc ni paraules per descriure-ho. Són persones vulnerables, són menors. La meva funció és protegir els menors per sobre de tot. Aquest tema el treballem molt amb ells. És com si algú volgués atacar una escola o un institut. És un espai protegit per a un col·lectiu vulnerable”, conclou.
Amine Outahar va viure en primera persona l’agressió racista del passat mes de juliol al centre del Maresme: “L’atac de Masnou ens va fer molt de mal. Estàvem sopant i de sobte la directora ens va dir que tothom havia d’entrar i que s’havien de tancar les portes. Jo pensava que era mentida. Estàvem tots plorant. La meva mare estava molt preocupada. Hi ha un discurs d’odi, et posen l’etiqueta sense conèixer-te… Sembla que nosaltres no ens podem equivocar, som joves i alguns ens equivoquem”.
La documentació, obstacle i maldecap
Marta P., treballadora social, explica així la seva tasca: “La feina que faig com a treballadora social està sobretot relacionada amb la tramitació de documentació. Quan arriben, els menors passen per processos burocràtics lents i dificultosos”. Els menors sovint no porten cap mena de documentació i els seus primers passos a Europa es donen a comissaria, tot i no haver comès cap mena de delicte. A continuació, la DGAIA gestiona la seva situació de desemparament i el següent pas és demanar-ne la tutela. El temps que duren aquests tràmits, el jovent ja queda sota la responsabilitat de la Generalitat. També s’ha de demanar el passaport al país d’origen des del Consolat que “triga uns cinc o sis mesos”, segons Marta P. “Demanen el permís de residència que triga com a mínim dos mesos. Els tràmits són molt lents, poden durar fins a un any. I, quan regulen la seva situació, ja en tenen divuit”, assegura la treballadora social.
Tant Amine Outahar com Brahim ja tenen divuit anys, però cap dels dos té el permís de residència. Amine explica que no va portar el passaport per culpa dels rumors que hi havia al seu poble. “Per fer els papers he hagut d’insistir moltíssim al Consolat del Marroc i encara no tinc cap document. S’ha retardat tot. He hagut de demanar el passaport i la partida de naixement al Marroc. Albert Parés em va ajudar, és el millor advocat de Catalunya. Em va dir coses que ni la gent del centre sabia”, relata. Amine juga a futbol a l’equip del poble i està fent un curs pont per passar al cicle formatiu de grau mitjà d’atenció a persones amb dependència.
Els menors sovint no porten cap mena de documentació i els seus primers passos a Europa es donen a comissaria, tot i no haver comès cap mena de delicte
Albert Parés, advocat social que treballa en la defensa dels drets dels menors migrats sols, creu que ha de canviar la normativa d’estrangeria –competència de l’Estat espanyol– i donar un permís de residència permanent. “Que no s’hagin de preocupar per renovar el permís cada dos anys. Així estarien més alliberats, els menors porten una motxilla emocional de la situació personal, del viatge… i a més, tota aquesta burocràcia els genera encara més angoixa”, afirma Albert Parés.
Lagarder Danciu, qui va acollir a Brahim a Casa Cádiz, confessa que un treballador social de la DGAIA va arribar amb el xaval i li va explicar que es quedava al carrer. “Ens hem involucrat amb els seus papers des del primer dia. Hem passat per tràmits llargs i durs, i encara queda. També hem hagut de tranquil·litzar a la seva família. Va sortir del centre sense documentació i necessitem el seu passaport per fer-li el NIE. Amb el NIE podrà fer cursos, podrà tenir més drets i llibertats”, argumenta Lagarder. Brahim treballa passejant gossos i envia el 95% del que guanya al Marroc per ajudar la seva família.
Les proves d’edat
Tal com afirma la sentència 27/2015 del Tribunal Suprem: “l’immigrant del qual es desprengui del seu passaport o document equivalent d’identitat la seva minoria d’edat no pot ser considerat un estranger indocumentat per ser sotmès a proves complementàries de determinació de la seva edat”. Tanmateix, hi ha joves que tot i tenir passaport han passat per proves de determinació d’edat i el seu projecte de vida ha quedat en mans d’una radiografia.
Omar, un noi guineà, es va suïcidar després de veure’s obligat a abandonar el centre en què residia fruit del resultat d’aquestes proves. La seva història va originar una manifestació de protesta convocada per diverses associacions davant de la DGAIA sota el lema “Cap cas més com el de l’Omar”. Els controvertits exàmens d’edat es basen en l’atles de Greulich i Pile, un llibre dels anys cinquanta elaborat a partir d’una anàlisi a 990 nois d’Ohio (EUA). Per aquest motiu, Nacions Unides les ha qualificat d'”unes proves imprecises amb un ampli marge d’error”.
Albert Parés creu que existeix una negligència per part de la Fiscalia, per fer les proves, i per part de la DGAIA, organisme de la Generalitat que deixa que Fiscalia les practiqui. “No hi ha cap argument jurídic per rebutjar els passaports i fer les proves. La gran negligència també és la dels metges forenses de la Generalitat, que fan aquestes proves basades en unes taules d’un estudi dels anys cinquanta a persones d’ètnia blanca”, afirma l’advocat social.
Georgina Oliva, Secretària d’Infància, Adolescència i Joventut de la Generalitat confessa que “el marge de maniobra de la DGAIA és petit i ve condicionat per la Fiscalia”, que és el màxim òrgan de protecció de menors a l’Estat Espanyol. “Tenim una proposta consensuada per millorar en l’aspecte de les proves d’edat. Volem millorar els barems. Volem més coordinació amb la resta de comunitats autònomes. També condiciona el creixement de cada nen”, explica Oliva.
Albert Parés creu que existeix una negligència per part de la Fiscalia i de la DGAIA: “No hi ha cap argument jurídic per rebutjar els passaports i fer les proves”, assegura
La DGAIA ha hagut d’afrontar un nou revés judicial per les proves de determinació d’edat. La conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies, de la qual depèn aquest organisme, haurà d’indemnitzar amb 6.000 euros un noi ghanès que va arribar sol a Catalunya amb setze anys i a qui els metges forenses de la Generalitat van sotmetre a les proves d’edat. Tot i que el noi disposava del passaport que certificava que encara era menor, les proves van determinar que tenia més de divuit anys.
Un aniversari que pesa com l’espasa de Dàmocles
Durant el procés d’emancipació dels joves migrats sols tutelats per la DGAIA hi ha una data marcada en vermell al calendari: l’aniversari dels divuit anys. Brahim va haver d’abandonar el seu centre. Omar es va suïcidar perquè no volia viure al carrer. Amine segueix al centre gràcies a una pròrroga.
Neus Arnal explica que en teoria, un menor no hauria d’estar en un centre d’acollida més tard dels divuit anys. “Com arriben amb una edat tan propera als divuit costa derivar-los a un centre d’acollida més integral. Hi ha casos en què el jove arriba als divuit anys sense haver tramitat la documentació. Això és un gran hàndicap i més si surt en situació de sensellarisme”, afegeix la investigadora en migracions i educadora social. Marta P., treballadora social, també percep aquesta angoixa en el jovent: “Tenen una gran incertesa per saber què serà d’ells. Els divuit anys és una data que tenen ben marcada. Als divuit els joves han de marxar, però hi ha alguna excepció. En funció de la conducta dels menors, el centre pot prorrogar l’estada dels joves. Tots els nois que surten del centre han de fer-ho amb documentació”.
“Als divuit els joves han de marxar, però hi ha alguna excepció. En funció de la conducta, el centre pot prorrogar l’estada dels joves. Tots els nois que surten del centre han de fer-ho amb documentació”, explica Marta P., treballadora social
La Generalitat ofereix alguns recursos per mirar de reconduir el desemparament de persones extutelades, aglutinats en l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat (ASJTET) que els atén fins als 21 anys. Aquest servei dóna diverses ajudes com ara en l’àmbit de l’habitatge, el suport econòmic, l’orientació laboral i l’acompanyament jurídic i psicològic. L’ajuda econòmica consisteix en una prestació que els joves tutelats durant un mínim de tres anys cobren entre els 18 i els 21 anys, mentre que els que ho han estat menys temps la cobren durant sis mesos. L’import varia cada any, en funció de l’indicador de la renda de suficiència, i el 2017 va ser de 663,98 euros mensuals.
Catalunya, juntament amb Euskadi, és l’única comunitat autònoma que obre un procés d’acompanyament per a persones extutelades. L’advocat Albert Parés creu que el suport de l’ASJTET és bo però insuficient i exigeix molts requisits. També assegura que existeix “una falta d’assessorament jurídic” per a persones treballadores i joves. Dels 7.100 adolescents arribats entre 2017 i 2019, el 82% són atesos encara avui pel sistema de protecció, segons dades de la DGAIA. Al seu torn, dels 2.587 joves migrats sols majors d’edat, 1.028 continuen vivint a centres de protecció amb una pròrroga assistencial.
Un col·lectiu heterogeni
Giyaur Rahman, més conegut com a Gia, és un jove extutelat d’origen bangladeshià que l’any passat va fundar la Unió de Joves Extutelats de Catalunya (UJEC). Gia explica que volia millorar el sistema de protecció i va pensar a crear una organització que donés veu a totes les persones extutelades. “Les ajudes estan vinculades a joves amb el permís de residència o el temps d’estada en centres. Estem demanant que la situació administrativa dels joves no condicioni l’ASJTET”, opina Gia.
Segons estadístiques de la DGAIA, el 77% de joves prové del Marroc mentre que el 23% ve d’altres zones del Magrib o de l’Àfrica subsahariana. La immensa majoria són homes
A vegades, es té un fals imaginari d’homogeneïtat sobre el col·lectiu de menors migrats sense referents adults. Tothom té al cap la imatge d’un adolescent marroquí vestit de roba Gucci d’imitació. Aquest és l’estereotip, el prejudici, d’un grup social que és totalment divers: no té res a veure un noi de Tànger amb un noi de Nador, un que ve del camp amb un de la ciutat, també hi ha noies que migren i, per descomptat, no només migra el jovent marroquí. Segons estadístiques de la DGAIA, el 77% de joves prové del Marroc mentre que el 23% ve d’altres zones del Magrib o de l’Àfrica subsahariana. La immensa majoria són homes però hi ha unes 300 dones que representen un 5% de les persones migrades soles ateses al sistema de protecció.
Yamna Amer és una noia de divuit anys que va arribar sola a Catalunya l’any 2017. “De petita portava el cabell curt perquè vaig agafar polls. Tothom es reia de mi i em deia que era un nen. També jugava a futbol i tot això alimentava els prejudicis masclistes sobre mi”, relata. La jove va començar aviat a somiar amb Europa. Volia estudiar, ser ella mateixa de forma lliure i explica com el futbol va fer que pogués migrar: “L’oportunitat va aparèixer quan ens van assignar un partit contra un equip de Màlaga. Vaig vendre el meu mòbil per pagar el viatge. Només l’àvia sabia que no tornaria, li vaig dir que marxava a buscar la meva vida”.
El pare i la mare de la Yamna no s’ho van prendre gens bé i fins i tot es van negar a enviar-li la documentació. Ella pensava que el seu tiet l’acolliria però també es va negar. Yamna no sabia que era un centre, pensava que l’havien ficat a una presó o a una casa de treballadores sexuals. Les seves primeres passes a Catalunya van ser dures, es trobava absolutament desubicada. Tanmateix, en poc temps al centre va començar favorablement el seu procés d’emancipació: “Totes les educadores m’han ajudat a preparar el meu futur. Ara per ara, segueixo al CRAE mentre espero una oportunitat laboral. També estudio i jugo a futbol. Estic complint el que em vaig prometre”, confessa la Yamna.
La vida a l’origen
Amine Outahar recorda amb emoció la seva vida al Marroc: “trobo molt a faltar a la família, sempre els truco. Vull tenir els papers només per anar a veure a la meva família i el meu poble. Vull retrobar-me amb el ‘jo’ abans de migrar”.
Neus Arnal explica que la principal motivació és el “poc futur” que veuen al seu país. “L’any 2018, 12.000 joves espanyols van anar a estudiar a les universitats del Regne Unit, sense comptar els que hi van anar per buscar feina. El mateix any, 12.000 menors van emigrar a Espanya. L’ambició que mou aquest jovent per a buscar un futur millor és la mateixa. Una de les grans diferències però, és que els primers emigren a través de vies segures, els segons, no”, argumenta la investigadora en migracions i educadora social.
“Hi ha casos en què el jove arriba als divuit anys sense haver tramitat la documentació. Això és un gran hàndicap i més si surt en situació de sensellarisme”, apunta Neus Arnal, investigadora en migracions i educadora social
Walid és un adolescent marroquí de setze anys. Viu a una comunitat rural prop de Chefchauen i vol escapar-se a Tànger per migrar, però sap que el seu pare l’anirà a buscar si ho fa. El seu pare no el deixa marxar. Actualment, treballa a les oliveres del camp amb els seus familiars. “Vull anar a Espanya, tinc família allà i viuen molt bé. Aquí no tenim res, només pobresa. No tinc por, vull marxar d’aquí. En uns anys els meus pares m’agrairan que els hagi tret de la misèria. No vull treballar al camp fins que em mori”, assegura el noi.
Walid s’haurà d’enfrontar primer a la voluntat del seu pare i després a la frontera per fugir de la pobresa en què porta vivint setze anys. Després, probablement, s’haurà d’enfrontar a la burocràcia, els estigmes i als discursos d’odi reaccionaris. Haurà d’iniciar un procés d’emancipació juvenil sense família i lluny de casa, ple de valentia.
