Artists at Risk, fundada per Marita Muukkonen and Ivor Stodolsky, és una iniciativa que té com a objectiu principal acollir a artistes amenaçats als seus països d’origen pel contingut polític i de denúncia de les seves obres. Els dos comissaris es van trobar el 2007 mentre els dos treballaven en projectes crítics amb la Perestroika (Mukkonen com a comissaria i Stofolsky com a investigador). Després de deu anys de defensa per la llibertat d’expressió, tenen residències arreu del món (Alemanya, Finlàndia, Grècia) i hi han acollit a artistes del Vietnam, Síria, Zimbawe. Actualment hi viuen deu persones en total, però volen eixamplar el seu compromís a altres ciutats com ara Barcelona, per on han passat per la inauguració del festival BccN, per parlar, entre altres qüestions, de la vulneració de drets fonamentals que hi ha actualment a l’Estat Espanyol, i en concret per les condemnes als cantants Pablo Hassel i Valtònyc.
Quan va començar la vostra iniciativa i per què?
El programa es va desenvolupar per necessitat: els artistes que havien participat en els moviments socials que van succeir com places com Tahrir Square a Egipte o Occupy a Nova York, dos anys després estaven en risc i van haver de fugir dels seus països natals, així que vam reaccionar a aquesta necessitat. Acostumem a acollir als artistes en periodes d’entre tres i dotze mesos, ja que la majoria tornen al seu país d’origen perquè estan implicats políticament en el seu art i volen canviar les realitats dels seus territoris, però el cas del segon artista que vam acollir és molt diferent. El cantant líder de Tahrir Square, Ramy Essam, es va convertir en la veu de la revolució a Nord-àfrica a partir de les seves cançons. Li vam aconseguir un visat i va estar a Helsinki mentre trobàvem un nou pas per ell, però en Ramy no pot tornar. Ha tret una cançó que es diu “Bahala” abans de les eleccions a Egipte, i ara mateix està buscat pel govern d’Egipte i l’home que va escriure la lletra de la cançó, Galal El-Behairy, és a presó. Ara mateix estem fent una campanya per alliberar-lo, sabrem la sentència a finals de juny. També hem convocat diverses manifestacions en protesta del seu empresonament, i cridem a Barcelona a sumar-se a la protesta fent una manifestació davant de l’ambaixada d’Egipte durant aquest mes.
“Ara mateix és gairebé impossible aconseguir visats per a artistes i intel·lectuals sirians, i és per això que estem buscant més aliats que no siguin de l’espai Schengen i així aconseguir residències pels que no poden venir a la zona de la Unió Europea”
Ara mateix és gairebé impossible aconseguir visats per a artistes i intel·lectuals sirians, i és per això que estem buscant més aliats que no siguin de l’espai Schengen i així aconseguir residències pels que no poden venir a la zona de la Unió Europea. A Turquia, amb els kurds i els intel·lectuals, un dels problemes principals és que molts d’ells ja tenen prohibicions per viatjar; llavors no poden ni tan sols demanar un visat. Hi ha països com ara Finlàndia on és molt complicat demanar visats: en el cas de Síria, no poden sol·licitar-lo des de Beirut, que és la ciutat més propera, sinó que han de viatjar cap a Ankara, viatge que és molt car i cansat.
Com reaccionen a aquest context els artistes que acolliu?
Els artistes que venen a Europa estan molt advertits de la situació política que hi ha a països com Finlàndia, on l’extrema dreta hi és molt present. De fet, van entrevistar a l’artista Issa Touma a un programa de ràdio on volien saber la seva visió sobre el que estava passant a Alep, però ell va parlar de l’extrema dreta a Finlàndia. Estan políticament advertits i desafien el context local, el que és molt saludable per la comunitat artística. Ells treballen per fer un món millor als seus països, així que la majoria tornen, i venir a Europa els hi dóna reconeixement internacional. I, quan s’impliquen políticament en situacions locals, com que ells han estat en situacions molt pitjors, la gent s’interessa moltíssim per la seva opinió: porten veritats diferents de la gent.
L’art és massa educat per enfrontar l’extrema dreta?
Hi ha molts museus d’art contemporani mainstream que no tenen cap exhibició que critiqui posicions polítiques perquè depenen d’algunes institucions pels seus ingressos. Tot i això, són institucions culturals públiques, i l’art contemporani hauria de posicionar-se. A Finlàndia, hi ha art molt crític contra les tendències d’extrema dreta però en l’àmbit individual o activista, no institucional.
Quina és la vostra opinió de les sentències en contra de cantants com Valtònyc o Pablo Hassel?
Les lleis que Espanya ha aprovat són antidemocràtiques. És una situació molt perillosa on s’està normalitzant per la falta d’intervenció europea. Els països europeus només es preocupen pels assumptes interns, no hi ha una solidaritat internacional en l’àmbit governamental. Nosaltres treballem molt en l’àmbit municipal, de fet no rebem fons per part del nostre Govern perquè és de dretes. A escala europea ens hauríem d’alçar i no permetre que això estigui succeint a Polònia, Espanya, Hongria o Eslovàquia, on els principis fonamentals estan sent amenaçats de mil maneres diferents.
Ara que Valtònyc és a l’exili, què podríeu fer des d’Artists at Risk? Ha contactat amb vosaltres?
Si Valtònyc estigués fora d’Espanya, ningú volgués parlar del tema a Europa, però si nosaltres féssim concerts amb ell a Bèlgica o Alemanya i el poséssim als mitjans de comunicació, serà més difícil pel govern Espanyol posar-lo a la presó. Estim seguint la seva situació i veient què podem fer. També hi ha altres organitzacions seguint-ho, així que segurament serà reconegut.
“Hi havia una ruta de Banyuls a Portbou: d’una banda venien els refugiats espanyols de la Guerra Civil a França a través de la ruta Lítster, i personalitats com Walter Benjamin feien el camí a la inversa. Ara es pot tornar a obrir la Ruta Líster per a Valtònyc”
Durant la Guerra Civil a Espanya, la gent havia de marxar del país, i anaven a ciutats com París o Berlin. Tenim la tradició d’amagar a la gent durant la guerra, fos a l’Alemanya Nazi o a la França Ocupada, i hi havia una ruta de Banyuls a Portbou: d’una banda venien els refugiats espanyols de la Guerra Civil a França a través de la ruta Lítster, i personalitats com Walter Benjamin feien el camí a la inversa, i això és una part molt important de la història de l’exili de Catalunya. De fet, la meva besàvia [diu Igor Stodolsky] va ajudar a més de cent persones creuar els Pirineus, entre elles Walter Benjamin, I en el seu honor es va batejar la ruta que van fer com a Fittko. Anys més tard, es pot tornar a obrir la Ruta Líster per a Valtònyc.
Veieu una futura residència a Barcelona?
És molt possible en l’àmbit de finançament, el que cal és voluntat política. Espanya actualment està empresonant músics i tenir una residència a Barcelona seria un gest simbòlic on deixaríem molt clar que donem suport a la llibertat d’expressió. Creiem que seria un bon lloc per tenir una residència perquè la gent que hi viu té molta consciència política, i també seria bo per a les persones que vinguessin d’Amèrica Llatina, ja perquè els hi seria més fàcil comunicar-se.
