A l’andana d’una estació de tren, la panxa d’una dona es desfà i el terra s’omple d’avellanes. És la postguerra espanyola, i la dona feia passar el sac d’avellanes com si fos una panxa d’embarassada. De Tarragona a Barcelona, moltes famílies buscaven en parents o amics de pagès una via per fugir de la gana o, almenys, aconseguir una mica de menjar bo.
“Mira mare, com tu!” la nena que crida això assenyalant la senyora, mentre s’acosten els policies, és la meva àvia, que automàticament rebrà una plantofada de sa mare —la meva besàvia—, que intenta mantenir les formes i que el sac d’avellanes que ella també porta fent de panxa no aixequi cap sospita. Venen del Morell, on tenien uns amics que tenien un mas i quatre terres, poca cosa, però aquella mica de terra produïa, és clar, més menjar que els pocs metres quadrats d’obra on vivien elles a Gràcia.
He sentit sovint explicar a gent gran, com a la postguerra a pagès es va passar misèria, però que de menjar, més o menys (i amb totes les limitacions) se’n trobava. La meva àvia tot i ser una criatura llavors, recordava ben bé la fruita i el menjar de la casa del Morell gairebé com un tresor.
Un veí em feia notar que difícilment hi haurà cap casa de pagès que no tingui el famós “kit de supervivència” ampliat i millorat. I no ho dic pas per romantitzar la vida al camp: viure a pagès és un repte constant
Amb l’apagada, tal com va passar amb la pandèmia, he tingut aquell pensament fugaç i apocalíptic: i si això s’allarga? I he agraït la sort d’estar prou lluny de la ciutat i d’haver après tres o quatre coses sobre la terra i el bestiar. Aquí els efectes del confinament es van notar poc, com tampoc va ser destacable l’apagada. Un veí em feia notar que difícilment hi haurà cap casa de pagès que no tingui el famós “kit de supervivència” ampliat i millorat. I no ho dic pas per romantitzar la vida al camp: viure a pagès és un repte constant, aquí la llum salta sovint i tenim altres dificultats que et fan estar una mica més alerta i menys depenent de certes coses.
També estem acostumats, els qui vivim en pobles petits, a patir el fet que les administracions hagin apostat per externalitzar els serveis bàsics a empreses privades, cosa que massa sovint vol dir que on hi ha menys habitants (i, per tant, menys rendibilitat) tot va una mica amb una sabata i una espardenya. Hem assumit amb resignació que el millor és estar preparat per resoldre’t tu mateix els problemes abans que esperar l’operari mal pagat de l’empresa subcontractada de torn.
Cada any que passa veig plegar pagesos i pastors i molts masos es venen per fer-hi segones residències o allotjaments turístics. La superfície conreada recula i la terra bona es ven a fons d’inversió
Després de l’apagada he sentit a parlar molt sobre energia i molt poc sobre alimentació. Els darrers anys ens haurien de permetre parlar d’escenaris de col·lapse sense semblar —massa— catastrofistes: hem viscut ja una pandèmia i una apagada general. I en aquests moments crítics, si s’allarguessin, em pregunto si tenim garantida l’alimentació. La meva percepció —esbiaixada i personal— és que cada any que passa veig plegar pagesos i pastors i molts masos es venen per fer-hi segones residències o allotjaments turístics. La superfície conreada recula, la terra bona es ven a fons d’inversió i les pastures es converteixen en bosc. Diria molt que les dades, als Països Catalans, no s’allunyen gaire de la meva percepció.
En aquest escenari és fàcil tornar a caure en la resignació i el recolliment individual: “feu-vos el kit de supervivència i busqueu un amic que tingui un tros de terra amb quatre avellaners”. Però aquest no és un futur desitjable i el futur es construeix a partir de com l’encarem. Perquè no voldria que mai més ningú hagi d’amagar-se un sac d’avellanes per alimentar la família. Tant de bo tinguem una societat que ens garanteixi avellanes per tothom.
