Maravillas, la seua parella i les seues cinc filles –d’un mes i de tres, set, huit i onze anys– viuen en un dels centenars d’habitatges socials sense adjudicar que hi ha a la Coma. L’any 2013 van okupar un pis a la plaça de la Yesa, separada per una carretera de la urbanització de luxe Campolivar. Però les van desallotjar en juny de 2017, ja que se’ls va comunicar que havia estat adjudicat a una altra família, i van decidir instal·lar-se en un altre habitatge del mateix bloc. “Al pis mai va arribar ningú. Hi han entrat a robar i les finestres estan rebentades”, conta en relació amb el primer pis okupat.
Maravillas va ser denunciada per usurpació d’immoble. Fa poc ha tornat a rebre una notificació de desallotjament, datat per al 16 de juliol. Ella, com unes 25 famílies més que també van decidir okupar un pis públic al voltant dels anys 2012 i 2013, viu amb la por que l’Entitat Valenciana d’Habitatge i Sòl de la Generalitat (EVHA) les puga desallotjar. “Són filles de la Coma, dones joves que, en complir la majoria d’edat, casar-se i tindre fills, abandonaren la casa dels seus pares perquè ja no hi cabien i okuparen els pisos buits”, explica Rosario Faet, presidenta de l’associació Crecer en La Coma.
En octubre de 2017, algunes de les dones gitanes de Paterna començaren a organitzar-se per fer front als desallotjaments i crearen el col·lectiu Las Hijas de La Coma. “Moltes dones rebien les cartes de desallotjament. Volíem reunir-les a totes, fer una assemblea i crear un espai referent per assessorar-nos jurídicament”, recorda Luz Maria, qui viu des de fa més de tres anys a la Coma. Per ara, de les 31 famílies afectades per processos de desallotjament, n’han aconseguit aturar 20 i estan a l’espera de trobar una solució per a la resta. “Ha estat possible perquè estem organitzades i en la lluita. Fem documentals, anem als ajuntaments i ens manifestem. Tot va molt a espai, però nosaltres resistim”, manifesta. A la defensa d’un habitatge digne se sumen moltes altres demandes, com una oficina d’ocupació per al barri, més parcs o ajudes per convertir els baixos dels edificis en comerços, amb l’objectiu de crear un mercat de proximitat.
De les 31 famílies afectades per processos de desallotjament, 20 han aconseguit aturar-los
Faet denuncia que els procediments judicials recauen sempre en les dones de la comunitat gitana, ja que són elles les que es troben la majoria del temps a casa i obren la porta les inspeccions d’habitatge o a les patrulles policials. No obstant això, aquesta realitat ha dut, de la mà, un augment correlatiu de les xarxes de suport emocional. “Les cures entre les dones gitanes esdevenen un exemple per al feminisme. Són dones molt joves amb fills molt menuts o dones majors les que es veuen amenaçades pels desallotjaments i, a vegades, l’únic que queda és el suport que es donen entre elles”, subratlla la presidenta de Crecer en La Coma.
Trencant estereotips i prejudicis
En la gran majoria de barris d’acció preferent, les veïnes formen part d’associacions de dones gitanes, que, a banda d’aturar desallotjaments, com el cas de Las Hijas de La Coma, també reivindiquen millores per a posar fi a la vulnerabilitat i l’exclusió social. Aquesta presència creixent de dones en l’activisme pels drets del poble gitano ha comportat un trencament dels estereotips que recauen sobre elles, així com un increment dels recursos que faciliten que les dones de la comunitat puguen prendre les seues decisions i encetar els projectes de vida que desitgen. “En l’imaginari col·lectiu existeix l’estereotip que les gitanes són submises i que estan molt infravalorades pel masclisme gitano”, explica Sara Giménez, membre de l’associació La Dinamo de Burjassot. Tanmateix, per a ella, el patriarcat és el mateix per a totes, “però afecta més als barris marginals, on les joves no tenen les mateixes oportunitats i és més difícil eixir de la pobresa”.
El teixit associatiu destaca als barris de la Coma (Paterna), del Crist (Aldaia i Quart de Poblet) o de les 613 Vivendes (Burjassot), i és més feble, en canvi, al barri de Baladre (Sagunt) o a Sant Agustí i Sant Marc (Castelló de la Plana). L’estudi Los Servicios Sociales para la exclusión social: Barrios de Acción Preferente relaciona aquest fet amb el sentiment de pertinença al barri, “on la integració a través de la comunitat s’estableix a partir del coneixement i reconeixement mutu entre les persones que hi resideixen”.
Els factors socials i culturals que caracteritzen cada barri, així com el suport que rep el veïnat per part dels moviments socials de la ciutat, també condicionen el teixit associatiu de cada zona. Per exemple, els col·lectius que lluiten contra la criminalització de la pobresa a la Coma formen part de la campanya València no està en venda, dirigida a la protecció del territori i la defensa de l’habitatge. En canvi, a Castelló de la Plana, segons objecta Raül Beltrán, expert en desenvolupament social que va viure a Sant Agustí durant tretze anys, els col·lectius de la ciutat no han tingut en compte aquests barris i, a banda, les associacions de Sant Agustí i Sant Marc “han sigut molt poc combatives”. Per a ell, aquesta manca de teixit social és causa de la “tradició caciquil” que ha distingit ambdós barris: “Durant la dictadura i, després, amb el Partit Popular, hi ha hagut un xantatge clientelar entre l’administració i l’associació de veïns, que durant molts anys va ser molt pròxima al franquisme”. A més a més, la classe treballadora que hi vivia, lligada al camp o al sector de la construcció, “ha estat controlada per la por a perdre els seus habitatges il·legals”. “Tot açò et fa pensar que eres ciutadà de segona i és un element molt potent per subordinar la població”, postil·la.
Lluita col·lectiva vers l'heroïna i la presó
Acabada d’estrenar la dècada dels 80, els grups armats revolucionaris instaven el poder popular, el moviment veïnal exigia el seu dret a ser barri i el moviment estudiantil reclamava el seu lloc dins de l’espectre social i polític. Contra això, l’Estat espanyol va impulsar un pla de desmobilització de les classes populars i es va desfermar la xacra de l’heroïna. Als barris d’acció preferent la droga també es va introduir i, tot i que mai s’han caracteritzat per la seua lluita, “va permetre erradicar tot intent de mobilització i continuar amb la vida marginal”, considera Beltrán. Al Barri del Crist, des de fa més de vint anys, l’associació Teuladí treballa per la reinserció laboral de les veïnes que han estat a la presó, amb dones en situació d’exclusió social o persones amb drogodependència. Pilar Moreno, treballadora social del centre i veïna del barri, confessa que, gràcies al moviment veïnal, s’han reduït els nivells de delinqüència i drogodependència al Crist i “ara el barri és molt diferent”. “Des del meu punt de vista, no ha servit de gaire que ens donaren el títol de barri d’acció preferent, perquè són els col·lectius els que lluiten dia a dia per millorar els barris”.
