Luciana va comprar el dècim de la loteria un matí fred i sec de dissabte. La cua era quasi quilomètrica i feia olor de xurros, esperança i perfum de vella. Al sorteig, Luciana, com la resta de jugadors, desitjava que el primer nen digués el seu número, i que el segon nen no digués amb una veu somorta: “Miiil eeeeuroooooss”, sinó que en un crit esfereïdor, de bona desafinada matutina, cridés: “Quatre miliooooooooons d’eeeeeuuuuroooos”. I així canvia la vida, sense més ni més, amb una mica de sort.
Luciana va acudir al sorteig ben d’hora, no li va importar matinar, ja ho havia fet durant anys quan netejava escoles. El dia es trobava en aquell punt gris i pesat, a l’impàs entre la nit i el dia, que inundà tot d’un blau trist, solitari, màgic i desolador.
Luciana va seure a una butaca a una ubicació, més o menys, decent. Ho va fer entre una anciana que assegurava haver assistit a tots els sortejos de la loteria des de la seva inauguració, la qual cosa era mentida per la mateixa natura, perquè la senyora hauria de tenir uns 200 anys; i un senyor que anava disfressat de dòlar ianqui. Tots miraven el faristol, ansiosos, somiadors, creients que la seva sort havia de ser premiada, perquè alguna cosa o algú li havia de tornar en somriures totes les llàgrimes anteriorment vessades. Com si existís una imaginària cua de la justícia i els més desfavorits obtinguessin l’equitat arrabassada només néixer. En aquell precís moment van aparèixer els nens de la Grossa.
Luciana va mirar un dècim arrugat, un de tants, que tenia a una les butxaques de l’abric. El va mirar amb atenció. Era el primer premi, la Grossa, era seva. “És meu, m’ha tocat la Grossa”, va cridar amb violència. Es va desplomar a terra mentre cridava sense parar. Entre la revolta i els gemecs, el dècim va caure a terra i va desaparèixer. Al costat de Luciana, a terra hi havia la disfressa del dòlar nord-americà. Dies després, alguns assistents van dir que havien vist un senyor córrer en calçotets carrer avall amb un dècim a les mans, però amb la bogeria del moment ningú li va donar importància.
Luciana va mirar un dècim arrugat, un de tants, que tenia a una les butxaques de l’abric. El va mirar amb atenció. Era el primer premi, la Grossa, era seva. “És meu, m’ha tocat la Grossa”, va cridar amb violència
Luciana va recuperar el sentit. “El dècim ha desaparegut, on el té?”, li va preguntar una senyora. “Són fotocòpies, els verdaders els tinc a casa”, va respondre Luciana, que va recuperar l’alè com un gos malalt després d’un passeig esgotador. Les ràdios es van apropar per prendre-li declaracions: “Senyora, què farà amb el premi?”, “Ai, Déu meu, m’ha tocat la Grossa!”, va dir la Luciana quasi amb el sentit perdut. “Sí, senyora, li ha tocat la Grossa, és vostè rica! Enhorabona! Expliqui a l’audiència: que farà amb els calerons? Són quatre milions d’euros!”. Luciana va emetre un gemec com si la verge se li hagués aparegut a Lourdes, i després va respondre: “Ai, Déu meu, estava a l’atur, no tenia feina des de feia mesos. Ai, Déu meu. Els meus dos fills estan també a l’atur, estem tots de lloguer, els compraré un pis a cadascú, i un altre per a mi”. La gent va aplaudir i la va victorejar com si hagués descobert la màquina d’erradicar la pobresa. És possible que ja hagi sigut descoberta i ningú aplaudís, ni la busqui, ni res d’això, però en aquell moment van aplaudir a rabiar.
Luciana va sortir d’allà. El cel era d’un gris similar al de quan havia entrat, però ara era un gris blavós diferent, d’esperança, somiador, fins i tot feia olor, o feia bona olor, semblant al gessamí. Luciana mai va parar-se a olorar l’aire, però feia olor, i tant, que en feia!
Luciana en arribar a casa va buscar el dècim guanyador, el va agafar, el va mirar, el va besar, i va veure en ell el que mai va veure en cap persona o objecte, quasi ni en Déu. Després d’una estona de calma va poder pensar amb claredat. I va pensar que el premi no serien quatre milions d’euros, que això era per tota la sèrie i ella només en tenia un dècim. Va fer càlculs i li quedarien uns 300.000 € després de restar els impostos. No era tant com abans, però era una quantitat de collons, per guanyar això havia de treballar uns vint anys, més o menys. Va descobrir que a on vivia no hi havia cap pis que baixés dels 300.000 €. L’endemà ho miraria millor, va pensar.
Luciana va sortir al carrer per passejar, per veure el món amb els ulls d’algú que ho té tot solucionat, per gaudir de la vida, que sens dubte, mereixia viure. També va sortir per cobrar el premi, evidentment. Al segon carrer, en girar la cantonada, un senyor en calçotets la va apunyalar i es va emportar el dècim. Va córrer carrer avall. Ningú va testificar en el judici, ningú va veure res. Només es va saber que amb el temps, amb les setmanes, es van cobrar tots els dècims guanyadors de la Grossa.
