Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Calendari de la fi del món

No sé si tot és terriblement continuista o terriblement disruptiu. Vivim en un garbuix de tedi i excepcionalitat, i així és molt difícil escollir l’estratègia, trobar la manera.

Després de desembre ha vingut gener, novament. De res ha servit desitjar ben fort, com cada any, que en tombar la cantonada aparegués abril i l’esclat de la primavera, i ja en tot cas després febrer i març. Un cop més, el calendari anual ha començat al gener; no podem ser més avorrits i previsibles, tenim el tedi que ens mereixem.

Aquest gener, però, no s’assembla a cap altre. Ja signaríem, ja, per aquells geners terrorífics, amb la seva pujada i els seus blue mondays de pacotilla. Enguany, per a molts la tornada a la realitat ha estat apartar les molles de torró de les estovalles i posar-hi l’ordinador personal (personal en el sentit estricte, que es veu que no ens vam entendre del tot quan vam demanar la propietat dels mitjans de producció…). La tornada ha estat per a molts, deia, posar l’ordinador, encendre l’estufa en la ruleta de la fortuna de les elèctriques, i a produir, ben solets, sense les companyes, els cambrers del bar, l’amabilitat i la imbecil·litat dels desconeguts, la birreta de després, la conversa a la sortida de l’escola, el concert al vespre, la visita inesperada.

Seguim amb la mirada atenta al col·lapse de les UCI, quan el món sencer col·lapsa fa temps i no ho volem mirar

Altres no han tingut ni tot això ni les molles a apartar, que no hi ha hagut torrons, ni cap empresa on treballar ni cap estufa que funcioni, amb tants talls de llum. I sobrevolant tot plegat, el virus, la por a l’altre, la desconfiança, l’aïllament, el control. Aquesta mirada atenta al col·lapse de les UCI, quan el món sencer col·lapsa fa temps i no ho volem mirar. Com a molt, en els darrers anys ho hem mirat a sèries distòpiques a mansalva, fent ficció espectacular i lúdica d’una por íntima que no ens atrevim a entomar. I ens ho diem, en els darrers mesos, amb un punt de broma i riure amarg, quan es penja Google, assalten el Capitoli, o cau la gran nevada. La fi del món!

Ara es veu que a l’Àsia hi ha un volcà a punt d’una erupció de tremendes conseqüències, que el Jinsu és un tio documentat i sap moltes coses i ho ha dit. Amb les amigues molts matins ens preguntem què fa el volcà?, demanem actualització d’indicadors d’erupció, per saber si passem a desxifrar el joc de pistes del Procicat o si ja és igual, que no cal, que la setmana vinent ni vermut al terrat ni res, que la lava ho cobrirà tot. L’humor oferint-nos sempre la coartada per poder esmentar les coses més terribles.

Impugnar dia sí dia també un sistema que mata, cadascú des del lloc on pugui. Tirar també de poesia i d’enginy

No sé si tot és terriblement continuista o terriblement disruptiu. La fi del món seria certament una bona disrupció… Però, segons com, seria inèrcia, la continuació lògica, el següent capítol del guió d’aquest sistema ecocida. Què fer, davant aquesta amenaça ensordidora? Suposo que entomar el temps que ens ha tocat viure mirant-lo de cara, fer-nos-en càrrec, repetir-nos cada vespre que nosaltres no li posarem les coses fàcils a aquesta maleïda inèrcia, tirar d’humor, de paraula, discussió, aprenentatge i confiança apuntalada en fets. Impugnar dia sí dia també un sistema que mata, cadascú des del lloc on pugui. Tirar també de poesia i d’enginy. Que enlloc està escrit que després de gener sí o sí i per llei natural, hagi de venir febrer… potser ve octubre.

Arribats a aquest punt en què ni està ni s’espera, més enllà de les mesures immediates de contenció, cap pla d’emergència (ni tan sols de pega, ni tan sols un grup de treball o taula d’aquestes d’estem-treballant-en-això-però-va-una-mica-lent), per ressituar el que és essencial al bell centre de l’acció política, ampliar i enfortir el sistema de salut, repensar el sistema de residències d’avis, fer front al patiment psicològic que creix i l’aïllament social i enfortir seriosament la vida comunitària que ens salva, no seria tan estrany que després de gener vingués octubre. Arribats al punt en què aquesta columna no pot acabar amb idees generals perquè una tercera persona acaba de morir als carrers de la ciutat de Barcelona, on el preu dels locals es resisteix a baixar i hotels tapiats vetllen llits buits, tan estrany no seria, després de gener, fer emergir octubre i exigir i bastir estructures de vida.