Les Nacions Unides, en la seva estratègia global contra el terrorisme, identifiquen com a quart pilar garantir els drets humans i l’estat de dret. En el cas dels infants, aquest pilar queda sintetitzat en la Declaració Universal dels Drets de l’Infant, de la qual Catalunya està lluny de ser una lleial complidora. Pel sol fet que el 28% de població menor de 16 anys –391.000 infants catalans– estigui sota el llindar de la pobresa, i defugint de qualsevol demagògia sobre terrorisme, podem afirmar que és una acció salvatge de l’administració.
Els catalans ens sentim una nació d’acollida, però la realitat a casa nostra és que segreguem per escoles l’alumnat en funció de la seva raça, religió o nacionalitat, i permetem que membres de l’administració presents a les Comissions de Garantia d’Admissió rifin un determinat perfil d’alumnes com si es tractés de bestiar. El modus operandi de l’administració que dona lloc a aquesta segregació s’estructura en diversos pilars. En primer lloc, una desinversió permanent en l’escola pública, que dificulta que sigui atractiva. En qualsevol dels 1.013 barracons que tenim a la pública –cortesia, en part, de Florentino Pérez– podríem rebre la visita de la Unitat de Radicalització dels Mossos. En segon lloc, un foment del copagament de les famílies a les escoles, que sovint han de suplir la manca de personal auxiliar (vetlladores, personal sanitari, intèrprets, etc.) necessari per assolir una veritable atenció a la diversitat. La legió de vetlladores i personal de neteja externalitzat sempre en precari i sempre en femení és, a ulls dels infants, part del currículum ocult que s’enduen a casa.
Hi ha una mancança de programes per fomentar l’educació crítica i alhora es permet als bancs que entrin a classe per instruir sobre educació financera –no els explicaran mai l’expropiació de salaris via lloguers i habitatge. Però què no faran quan van renovar en ple 155 els concerts educatius a escoles que van cometre abusos sexuals a infants i fins i tot els van amagar?
L’administració pública té la capacitat d’establir rànquings de centres en funció dels resultats de complexes i polèmiques proves externes –contra l’oposició de la comunitat educativa– i filtrar-los a la premsa, però és incapaç de garantir un àpat diari a infants en situació de pobresa. O la solució al menú halal, per exemple, en molts casos es resol amb una dieta ovolacteovegetariana, tot expulsant del servei l’alumnat.
Hi ha una mancança de programes per fomentar l’educació crítica i alhora es permet als bancs que entrin a classe per instruir sobre educació financera –no els explicaran mai l’expropiació de salaris via lloguers i habitatge
Res fa pensar que els propers pressupostos de la Generalitat prevegin la gratuïtat i la universalitat del servei de menjador escolar com demana la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC) i SOS Menjadors, ni cap pla de xoc contra la pobresa infantil i per la inclusió. La partida serà d’uns 80 milions d’euros en beques menjador, arribin fins on arribin; una total irresponsabilitat acceptar-los per insuficients. El govern també oblida conceptes bàsics com la sobirania alimentària i l’impacte sobre el territori del consum de proximitat, i es limita a repartir llet i fruita a les escoles d’alta complexitat, acceptant que a moltes llars no es fan els àpats saludables que pertoquen. Aquí no es tracta de repartir menjar, sinó d’assegurar que la integritat de la cadena alimentària i agrícola garanteixi el dret a l’alimentació sana i adequada.
No és estrany, doncs, que davant d’aquest panorama l’inspector de la Unitat Central de Proximitat i d’Atenció Ciutadana hagi deixat la lluita contra el ciberbullying i es dediqui a la lluita contra el terrorisme a l’Àrea Tècnica de Planificació de la Seguretat, integrada al Centre d’Intel·ligència contra el Crim Organitzat (CITCO).
La vulneració dels drets més bàsics dels infants –han augmentat les desigualtats, se’ls segrega per nivell socioeconòmic i no se’ls garanteix un àpat diari– la podríem qualificar d’acte de desobediència per part dels governs. La llei de serveis d’atenció a les persones (#lleiaragonès) és el vehicle que ens porta a accentuar les desigualtats en aquest sistema neoliberal.
Que no ens sorprengui, doncs, que d’aquí a uns anys, no gaires, una proporció dels alumnes expulsats del sistema arribi a rebel·lar-s’hi en contra. Ens haurien de preocupar les eines que trien per fer-ho i la seva fàcil accessibilitat: xarxes socials plenes de vídeos i tutorials mostrant com produir substàncies 80 vegades més potents que el trinitrotoluè (TNT). No hi ha eines ni mecanismes suficients per controlar-ho.
Cal actuar i calen polítiques i partides pressupostàries orientades a tenir una única xarxa d’escola pública amb alumnat barrejat, intercultural i interclassista, per combatre la segregació escolar i l’estigmatització dels centres i garantir l’àpat diari. Desconcertem els Països Catalans.
