Carlota i nap, matrimoni ben casat

Als marges de les terres fredes, els naps emergeixen com un eco resistent de l’agricultura popular. Membres humils de la família de les crucíferes, comparteixen arrels amb les cols i els créixens, i ens carreguen d’antioxidants que enforteixen la salut. En els fogons comunitaris, els naps són protagonistes de plats emblemàtics com el cocido madrileño i el bullit valencià de fesols i naps, dues propostes que encapsulen tota una història d’esforç col·lectiu i cuina de subsistència.

Originaris de l’Europa central i de l’Àsia, els naps es conreen des de fa més de quatre mil anys, una herència que es va sedimentar amb el temps, valorada a l’antiga Grècia i Roma i consolidada durant l’edat mitjana com a aliment bàsic. Aquest tubercle ser un dels aliments més freqüents a Alemanya fins a l’arribada de la patata. També va ser la principal via de subsistència de les presoneres del camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau.

A casa nostra, la varietat dels naps farratgers és la més cultivada a la comarca d’Osona, mentre que els de la Cerdanya mantenen viva la singularitat ancestral de la seua pell negra. Però és a la Iessa, a la comarca dels Serrans, on el nap fi traça una línia entre el passat i el futur. Cultivat durant més de cent cinquanta anys, la seua qualitat ha estat reconeguda oficialment pel Ministeri d’Agricultura espanyol en gener de 2023, gràcies a la feina d’un equip d’investigació de la Universitat Politècnica de València.

El nap torna avui a reclamar espai en les cuines modernes, reivindicant tant les seues fulles i arrels com un vincle amb la terra i la història.