Passes atrafegades, bosses i abrics. Cèntims amunt i avall. Carteres que s’obren, bitllets i monedes. Targetes que fan “bip” i surt un tiquet ple de números. Telèfons que ja controlen —també— els comptes. Cèntims cap aquí i cap allà. És Nadal i és el que toca: regals, àpats copiosos i una mica de desmesura general. Carrers, llums, gent. Cèntims.
Ah no, no seran aquestes ratlles un pamflet anticonsumista nadalenc, encara més: a mi m’agrada tenir l’excusa per menjar el que no solem menjar, per comprar alguna cosa extra. Per passejar pels carrers, per socialitzar i fer una mica de gasto perquè sí.
És clar que en aquest tràfec de cèntims es fa evident també el drama del nostre món: la desigualtat que se’ns menja amb aparadors bonics, amb colors i marques i tipografies, i logos enganxosos i músiques dolces. En un mar de màrqueting ens acapara tanta cosa per triar que normalment ni ens adonem que rere mil noms diferents tot el que acabem comprant porta els nostres cèntims a les mateixes quatre butxaques plenes.
La desigualtat se’ns menja amb aparadors bonics, amb colors i marques i tipografies, i logos enganxosos i músiques dolces
La desigualtat creix, cada dia més evident i cada dia més de pressa. Sous miserables i milionaris amb jets privats destruint el planeta. I és massa feixuc demanar-nos que fem la recerca rere la lletra petita de cada marca per saber si allò és —en darrera instància— de tal o tal altra multinacional. De saber si els nostres cèntims pagaran salaris escassos, acomiadaments improcedents, o bé si allò que comprem haurà estat fet amb mà d’obra infantil, treball semiesclau o haurà provocat guerres o si algun dels nostres cèntims haurà pagat les bombes que assassinen criatures justament a la terra on va començar el Nadal que ara celebrem.
Jo voldria viure en una societat que freni l’avarícia. Que no calgui haver d’apel·lar al consum conscient perquè certes coses siguin tan indecents que hi hagi lleis que facin que mai puguem trobar-les als aparadors. Que hi hagi lleis que diguin: apostem per la vida als pobles i ciutats i pel petit comerç i que fotin a terra tots els centres comercials de la perifèria —o almenys que no en construeixin més. Que posin fre i control a l’acaparament desmesurat, que mai pugui haver-hi algú que tingui més de cent habitatges, que la burocràcia fiscalitzi als grans i no als petits.
Jo voldria viure en una societat que freni l’avarícia. Que hi hagi lleis que diguin: apostem per la vida als pobles i ciutats i pel petit comerç i que fotin a terra tots els centres comercials de la perifèria
I és clar: les lleis que arriben ho fan en direcció contrària, fent més grans els grans. I cada cèntim va sumant un rere l’altre. Podria parlar de roba, de bancs o de Mercosur, perquè és tan transversal que fa por. I mentrestant en una campanya per aquí i una altra per allà et diuen que et toca a tu fer-ho bé: “compra al barri, compra als pagesos, compra local”, mentre al despatx del costat signen l’enèsima autorització per requalificar uns terrenys agrícoles per posar-hi tal multinacional.
En una foto que corria per internet es veia una botiga i en una pissarra en anglès, hi deia alguna cosa així com: “quan compres al petit comerç no estàs ajudant un milionari a comprar la seva cinquena casa, estàs ajudant uns pares a pagar les classes de piano de la mainada, que puguin comprar aquell jersei o que puguin posar un plat a taula”. I és així de senzill. Mentre no tinguem una política valenta que persegueixi la mesquinesa, cada cèntim és la nostra eina maldestra per ajudar-nos els uns als altres, almenys una mica. Una ínfima part, una ridiculesa. Uns cèntims menys cap allà, unes engrunes cap aquí. Si no tenim el pa sencer, que tampoc el tinguin ells.
