A la mitologia popular, els vampirs són éssers que viuen a la foscor, que s’amaguen entre els humans i que xuclen la sang dels animals per esquivar la mort. A Irlanda, diverses campanyes d’activistes mediambientals han associat la idea del vampir als centres de dades. Al país insular, els grans complexos amb milers i milers de servidors on s’allotgen els continguts que usuàries de tot el món pugen a Instagram, X o TikTok, les sèries i pel·lícules de Netflix o HBO, o els models d’intel·ligència artificial generativa com ChatGPT, són considerats devoradors d’energia i de recursos naturals que com, el Dràcula forjat per la ploma de l’irlandès Bram Stoker, operen des de les ombres, és a dir, amb opacitat.
La comparació pot semblar exagerada. No obstant això, nombroses investigacions indiquen que el consum d’energia i aigua i la contaminació que generen els centres de dades són notables. Diversos d’aquests estudis assenyalen que, amb la irrupció de la intel·ligència artificial, la despesa de recursos i les emissions de CO2 poden arribar fins a xifres mai vistes. En termes globals, segons un informe de l’Organització de Nacions Unides (ONU), els centres de dades van consumir, només l’any 2022, 460 terawatts d’electricitat, una xifra que equival a tot el consum energètic de l’Estat francès o a deu vegades el de Catalunya en un any. S’espera que aquesta xifra es dupliqui el 2026. Així mateix, segons una investigació de la Universitat de Califòrnia i el diari The Washington Post, cada pregunta formulada a ChatGPT consumeix l’equivalent al que gasten catorze bombetes LED durant una hora.
Aquest consum d’energia tan elevat té a veure amb el fet que, tal com explica la professora Ana Valdivia, investigadora en intel·ligència artificial, govern i polítiques de la Universitat d’Oxford, als centres de dades “hi ha servidors que estan connectats les 24 hores del dia, els set dies de la setmana i els 365 dies de l’any”, perquè les usuàries puguin accedir a la informació quan vulguin i també per la gran necessitat de computació que demanda la intel·ligència artificial.
El portal ‘DataCente.rs’ recull 6.200 centres de dades al món, però caldria afegir-hi tots els que s’han desenvolupat els darrers anys per allotjar programes d’IA
Alhora, els milers de servidors que té un centre de dades s’escalfen i, per tant, com qualsevol ordinador, necessiten refrigeració. És en aquest punt on entra la qüestió de l’aigua. “Hi ha dues maneres de baixar la temperatura d’un servidor: una és amb aire condicionat, com fem a casa quan fa calor, la qual cosa té un consum molt elevat d’energia; i l’altra és amb aigua”, concreta Valdivia. “El problema és que els xips de la intel·ligència artificial, les GPU, només es poden refrigerar amb aigua”, afegeix. En aquest sentit, la mateixa investigació de la Universitat de Califòrnia i The Washington Post afirma que l’aigua utilitzada per generar una única resposta de cent paraules d’un programa d’intel·ligència artificial com ChatGPT equival a mig litre. Així, si la meitat de la població de València (unes 413.000 persones) fes dues preguntes a aquest generador cada setmana durant un any, s’hauria consumit l’aigua que utilitzen 1.100 habitants de la ciutat en el mateix període. Cal afegir que, per entrenar els algoritmes d’intel·ligència artificial, el consum d’aigua també és elevat. Així, en paraules de Valdivia, “Meta [empresa matriu de Facebook] va utilitzar 22 milions de litres en 97 dies, només per entrenar el seu algoritme; una quantitat que és la que consumiria una persona a Barcelona en més de 600 anys”.
Segons explica Aurora Gómez, del col·lectiu activista contra els centres de dades Tu nube seca mi río, aquesta no és l’única derivada que tenen aquestes infraestructures. “Si els servidors utilitzen circuits de refrigeració oberts, l’aigua s’evapora, i com que conté components químics perquè les màquines no pateixin avaries, passen a l’aire”. De fet, tal com es recorda des del col·lectiu, un dels darrers decrets de Joe Biden abans de deixar el càrrec de president dels Estats Units d’Amèrica va ser prohibir que els centres de dades s’instal·lessin en zones on hi ha molta contaminació, perquè “l’elevat consum d’energia i aigua per a la refrigeració contribueix a l’emissió de gasos tòxics, afectant la qualitat de l’aire i augmentant el risc de malalties com el càncer”.
En aquest sentit, un informe de Greenpeace assenyala que internet en general i els centres de dades en particular són responsables del voltant del 2 % de les emissions de CO2 al planeta. En molts casos, aquesta contaminació té a veure amb el fet que, per assegurar la disponibilitat de les dades, els centres utilitzen combustibles fòssils per si hi ha talls de corrent. “Emeten molt CO2, perquè tenen dipòsits de gasoil, per si hi ha un tall d’electricitat i, a més, cada any, fan tests per comprovar que funcionen”, explica Valdivia.
Cartografia del vampirisme digital
Quan algú puja un vídeo a Instagram, on queda guardat físicament? Quan algú fa una pregunta a ChatGPT, on està allotjat el programari que li dona la resposta? Com viatja un missatge de WhatsApp d’un telèfon mòbil a un altre?
Durant anys, la metàfora del “núvol” ha estat utilitzada de forma recurrent pel sector de la tecnologia comercial per referir-se als milions de servidors dins d’edificis on s’emmagatzema la producció digital. “Els centres de dades són infraestructures, moltes vegades invisibles, perquè veiem simplement una nau industrial, un magatzem i potser, com a màxim, creiem que l’impacte que tenen rau en el sòl que ocupen”, diu Valdivia, per afegir que la manca de transparència d’aquesta indústria fa que “no puguem saber quants centres de dades hi ha ni on són”. En aquest sentit, el portal de Data Centers World Map (DataCente.rs) determina que hi ha més de 6.200 d’aquestes infraestructures al món. Amb tot, la xifra real és molt superior perquè el portal no compta els nous centres de dades que estan sorgint en els darrers anys i que són els que allotgen els programes d’intel·ligència artificial. “Els EUA, i sobretot a l’estat de Virginia, és on hi ha més centres de dades, perquè per allí passa el 90 % de les connexions de tot el món, però Irlanda, on les grans tecnològiques no paguen impostos, és el que té més densitat de centres per habitant”, apunta Valdivia.
A l’Estat espanyol n’hi ha 91 i, en el cas dels Països Catalans, segons el web de Data Centers World Map, se’n comptabilitzen 32, la majoria dels quals es troben a Barcelona i a Cerdanyola del Vallès (el Vallès Occidental). Es tracta, en bona part dels casos, de centres que funcionen com a serveis on les empreses poden llogar espai d’emmagatzemament. Dit d’una altra manera, un diari en línia pot contractar un servidor per guardar tots els articles que genera. Per llegir les notícies, les lectores fan una petició a aquests servidors, que en un temps ínfim els envien la informació.
En aquest sentit, tal com explica l’artista postdigital i investigador Mario Santamaría, tant els cables com els centres de dades o les antenes sobre els quals se sustenta el món digital tenen una forta relació amb el passat industrial d’una determinada regió. Santamaria, que ha investigat ciutats d’arreu del món per entendre quina és l’arquitectura de la xarxa, afirma que en els darrers anys “els centres de dades han sortit com bolets a ciutats com Barcelona i Madrid”, aprofitant les velles lògiques manufactureres d’aquestes zones urbanes. En el cas de la capital catalana, per exemple, els centres se situen als polígons industrials de la Zona Franca i ara se n’estan construint a Sant Adrià de Besòs. Aquests indrets, a més de ser zones on la renda per família és de les més baixes de l’àrea metropolitana de Barcelona, són les portes d’entrada de l’electricitat a la capital catalana; allà on es troben les subestacions elèctriques que “transformen l’alta tensió en mitjana o baixa”. “Podem veure centres de dades a polígons que es troben a prop de les subestacions”, explica Santamaria, tot referint-se a la necessitat d’electricitat que tenen aquestes infraestructures.
Tanmateix, no són els únics criteris a l’hora de situar un centre de dades. A Sant Adrià de Besòs, on l’empresa Digital Realty –una de les firmes més importants del sector– està construint un d’aquests magatzems pròxim a l’antiga central tèrmica coneguda com les tres xemeneies, arriba també el cable submarí 2Africa que connecta Europa amb el continent africà. Això fa que les dades que s’emmagatzemen en aquest centre tinguin menys latència que altres, és a dir, es poden consultar de forma més ràpida. Aquest concepte no té massa incidència per a una usaria individual, però sí que té impacte per a l’economia. N’és exemple el cas de Wall Street, a Nova York, que assenyala Aurora Gómez, de Tu nube seca mi río: “Resulta que tot el que hi ha al voltant de la borsa són centres de dades. I dius: ‘Però si és caríssim el metre quadrat’. Doncs això passa perquè si pots fer una operació 0,000001 segons abans que la competència, guanyes no sé quants milers de milions”. En aquest sentit, passa el mateix a Frankfurt, on hi ha un dels parquets borsaris més influents d’Europa (no en va la ciutat acull també la seu del Banc Central Europeu) i on es compten al voltant de cent centres de dades.
Segons la investigadora Miranda Gabbott, “si la demanda d’IA continua la seva trajectòria actual, el 2027 pot necessitar l’aigua equivalent a la meitat del consum anual del Regne Unit”
Als Països Catalans, els centres situats a les zones limítrofes de Barcelona que hem vist no són els únics que hi ha al territori. Tal com ha documentat la periodista i investigadora Miranda Gabbott, Cerdanyola del Vallès, amb quatre centres de dades construïts i quatre més en projecció, és un dels punts més destacats en aquest aspecte del territori. “El primer motiu d’això és la seva proximitat als cables submarins”, afirma Gabbott, tot remarcant que avui hi ha gairebé un milió i mig de quilòmetres de cablejat en funcionament que “repliquen les velles rutes comercials de l’època colonial”. A això cal afegir que Cerdanyola està “a només uns quants quilòmetres de Barcelona i el preu del sol és significativament més barat” que a la capital. La tercera raó per triar aquest municipi és que hi ha una llarga història de suport governamental a projectes empresarials i de tecnologia. “La ciutat va acollir el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Parc Tecnològic del Vallès o el Parc de l’Alba, que tenen la infraestructura elèctrica necessària per albergar centres de dades”, emfasitza.
Tanmateix, els centres de dades que trobem a Catalunya encara són petits en comparació amb els que estan arribant a altres territoris de l’Estat espanyol. Parlem dels anomenats hiperescalars, infraestructures que sovint pertanyen a les cinc grans empreses tecnològiques del planeta: Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft. “La diferència entre els centres de dades convencionals, a més de la mida, és que els hiperescalars permeten el creixement constant i quan arriben a una regió, com ha passat a l’Aragó amb Amazon Web Service, se solen organitzar en forma de clúster, perquè estan pensats per poder fer una operació tots alhora”, s’assenyala des de Tu nube seca mi río. Així, les tres principals funcions d’un centre de dades d’hiperescala són l’emmagatzematge, el processament de dades i la seva distribució. Exactament això és el que necessita la intel·ligència artificial, l’emissió de continguts en directe o els jocs en línia. Segons Gabbot, el resultat són naus industrials que poden tenir la mida d’un aeroport petit i que alberguen “més de cinc milions de servidors”. És amb aquests centres de dades on els problemes d’energia i aigua agafen una major dimensió.
Vampirs energètics
L’any 2022, l’Ajuntament de Londres va prohibir la construcció de nous habitatges a la zona oest de la ciutat. Els motius de la mesura, segons van esgrimir les autoritats, eren els centres de dades que hi havia a prop, que feien servir “enormes quantitats d’electricitat, equivalents al consum de petites poblacions”. No hi havia, per tant, energia per abastir els nous immobles.
A Irlanda, un país on les grans companyies gaudeixen de molts beneficis fiscals, l’ONU indicava, el mateix 2022, que els centres de dades consumien el 18 % de l’energia de tot el país
i que la xifra podria arribar al 28 % el 2031. Per això, en els darrers anys hi ha hagut múltiples campanyes que advoquen per aturar l’expansió dels centres de dades i que denuncien la tensió que suposen sobre la xarxa elèctrica.
Els exemples que il·lustren com els centres de dades entren en conflicte amb les necessitats energètiques de la població són constants arreu del món. A diversos països del nord d’Europa hi ha hagut una forta resistència de la població que ha aconseguit moratòries per a la construcció de nous centres de dades, i ara alguns dels hiperescalars que es volien aixecar en aquesta regió estan derivant a l’Estat espanyol o al con sud-americà. És el cas del centre de dades de Meta a Talavera de la Reina, que va ser un centre descartat a Holanda.
Amb tot, a la península Ibèrica, si hi ha una part on la irrupció dels centres de dades està fent furor, és Aragó. Al territori, actualment hi ha tres infraestructures d’Amazon Web Service en funcionament, però altres companyies com Microsoft o el fons inversor Blackstone també volen instal·lar-n’hi. Així, en un article al digital La Marea, el periodista Oscar Civieta assenyalava que els centres d’Amazon que ja hi ha en funcionament, més els que el govern autonòmic aragonès (presidit pel Partit Popular) permetrà construir en la pròxima dècada, consumiran, quan estiguin a ple rendiment, 10.900 gigawatts d’electricitat l’any, és a dir, una mica menys que el consum anual d’energia de Barcelona i una mica més que el consum de tot l’Aragó.
Amazon contraargumenta que els seus centres de dades utilitzen “xips energèticament eficients” i que consumeixen “energia 100 % renovable”. A més, fonts de la companyia assenyalen que la seva infraestructura és “fins a 4,1 vegades més eficient energèticament que les instal·lacions locals”. “A Espanya AWS i Amazon estan invertint en 94 projectes d’energia solar
i eòlica que proporcionaran més de 3,7 gigawatts d’energia neta. Setze d’aquests projectes són a l’Aragó”, s’afirma des d’Amazon. Carlos Buj, activista d’Ecologistes en Acció, en un article al diari digital AraInfo, afirmava que, per molt “verda” que sigui l’energia, “l’acaparament per part d’actors tan poderosos desplaça les necessitats d’altres actors locals”. I afegeix que “el desplegament massiu de parcs solars i eòlics pel territori ha generat tremendes destrosses paisatgístiques i ambientals”.
En el cas dels Països catalans, la balança encara no ha acabat de decantar-se. A Cerdanyola del Vallès, per exemple, hi ha quatre centres de dades de les empreses T-Systems Cerdanyola – Grup Deutsche Telekom, IBM, Adam PTV i ITNOW CD1 and ITNOW CD. Quan el consum energètic d’aquestes instal·lacions se sumi al de noves instal·lacions impulsades per les companyies Panattoni, AQ-Computi, Global Technical Realty i Adam, s’arribarà a una capacitat de 168 megawatts de potència per hora, és a dir, 1.471 gigawatts l’any. “Per posar-ho en perspectiva, 50 megawatts poden proveir a uns 20.000 habitatges, l’equivalent a una població petita o mitjana”, explica Gabbott. A Barcelona, per altra banda, segons dades de la patronal espanyola dels centres de dades, Spain DC, si no hi ha un clima “hostil i d’hiperregulació” contra aquest sector i prosperen els projectes que estan en marxa, la potència instal·lada el 2027 arribarà gairebé als 200 megawatts.
Aquestes xifres entronquen amb les dades d’un informe publicat enguany per l’Agència Internacional de l’Energia, segons el qual, la febre de la intel·ligència artificial farà que la demanda energètica dels centres de dades es dupliqui d’ara al 2030, fins a assimilar-se al consum elèctric anual del Japó. És en aquest context que el sector està pressionant per fer que algunes d’aquestes infraestructures funcionin amb energia nuclear, com ja passa amb alguns centres de Google. Així mateix, en un informe de Spain DC titulat “L’economia digital: un pilar essencial de la descarbonització”, s’afirmava que “la nova demanda elèctrica de serveis d’intel·ligència artificial i de Big Data serà instrumental per apuntalar la nova matriu de generació elèctrica baixa en carboni (renovables i nuclears)”. Alhora, el president d’aquesta organització empresarial, Emilio Díaz, que també és conseller delegat de Nabiax (l’empresa de centres de dades del fons d’inversió Asterion i de Telefónica), afirmava l’any passat que, tot i conèixer que als EUA ja s’havien instal·lat minireactors nuclears per abastir aquesta mena d’infraestructures, preferia “esperar per conèixer quin tractament regulador” s’aplicarà a Europa.
Més enllà dels riscos de reobrir el debat sobre l’energia nuclear, el problema més important que es deriva de la proliferació sense aturador dels centres de dades, pel que fa a la demanda energètica, és el que des de la plataforma Tu nube seca mi río s’anomena “gentrificació energètica” i que s’aprecia a la perfecció a la ciutat de Marsella, un supernode de connexió de cables submarins. “Per instal·lar punts de càrrega de cotxes o autobusos públics elèctrics es necessita que les xarxes subministradores disposin de potència i aquesta és tota engolida pels centres de dades”, s’afirma des del col·lectiu després d’una visita a la ciutat. “Tant és així, que els activistes de les resistències contra els centres de dades de la ciutat ens van comentar que l’empresa pública de transports va haver de pidolar alguns watts a la companyia Digital Reality per crear una de les línies”, s’afegeix.
Vampirs d’aigua
“Si la demanda mundial d’IA continua la seva trajectòria actual, el malversament d’aigua que genera pot arribar als 6.600 milions de m3 el 2027, l’equivalent a la meitat de consum anual del Regne Unit”, explica Miranda Gabbott. El 2022, per exemple, un centre de dades de Google a Saint-Ghislain (a Valònia, Bèlgica), va gastar l’aigua equivalent a l’ús anual d’unes 10.700 llars a la regió i una instal·lació de la mateixa companyia a l’estat Oregon (els EUA) va ser responsable de més d’una quarta part de la demanda total de la ciutat, que té 4,2 milions d’habitants.
Malgrat això, les grans companyies del sector afirmen que els seus centres de dades fan tot el possible per reduir aquest consum. A preguntes de la Directa sobre quin ús d’aigua fan els centres de dades d’Amazon, la multinacional tecnològica ha contestat que té el compromís de “retornar més aigua a les comunitats on operen els centres de dades a escala mundial amb mires al 2030”. A l’Aragó, per exemple, l’empresa afirma que compta amb “cinc projectes hídrics destinats a retornar més aigua a la comunitat, tres dels quals, que sumen una inversió de 17,2 milions d’euros, van ser anunciats el març passat i ajudaran a reduir el risc d’inundació per a 700.000 residents a Saragossa, modernitzar infraestructures crítiques a Osca i optimitzar l’ús de l’aigua en l’agricultura mitjançant intel·ligència artificial a Villanueva de Gállego i El Burgo de Ebro”.
En aquest sentit, Gabbott assenyala que el 2024, “enmig del que els experts de l’ONU han qualificat de crisi mundial de l’aigua, només el 41 % dels operadors de centres de dades van informar de les seves mètriques d’ús” d’aquest recurs. En la mateixa línia, el periodista i investigador Pablo Jiménez Arandia assegura que “les grans tecnològiques no informen sobre quanta energia i quanta aigua usen en els seus diferents centres de dades repartits pel planeta”. Segons ha pogut saber per la documentació d’Amazon sobre els tres centres de l’Aragó, “quan en l’exterior se superen els 29,4 graus es fa imprescindible activar el sistema de refredament per evaporació d’aigua” que prové de la xarxa municipal.
Per a Aurora Gómez, de Tu nube seca mi rio, “la ruralitat és un eix d’opressió en la digitalització. Es plantegen macroprojectes en zones molt conservadores, despoblades i envellides”
En paraules de Jímenez Arandia, “des de l’inici d’operacions del centre d’AWS, el consum hídric per a ús industrial en la capital d’Osca ha augmentat anualment en 62 milions de litres (62.000 metres cúbics), una xifra superior a les estimacions que l’empresa va publicar en els informes previs a la seva construcció, que pronosticaven un ús de 36 milions de litres anuals”. En aquest sentit, la documentació oficial del govern d’Aragó assenyala que, quan estiguin a ple rendiment tots els centres de dades del territori, es consumiran 755.700 metres cúbics d’aigua l’any, però tenint en compte les investigacions de Jiménez Arandia, cal inferir que la xifra serà molt més alta.
En el cas de Cerdanyola del Vallès, Gabbott considera que fer una estimació precisa dels impactes de l’aigua és difícil per la manca d’informació que ofereixen les promotores de centres de dades. La investigadora remarca que algunes de les companyies del municipi s’han adherit al Pacte per Centres de Dades Climàticament Neutrals (CNDCP), una agrupació on és present la patronal Spain DC. “El CNDCP es va formar el 2021, com a resposta a la decisió de la Comissió Europea de convertir-se en un continent climàticament neutre per al 2030, és a dir, es va formar per demostrar als legisladors de la Unió Europea que no hi havia necessitat d’establir lleis sobre la indústria i que es podria confiar en l’autoregulació per assolir els objectius climàtics”, assegura Gabbott. Sigui com sigui, els membres del CNDCP es van comprometre a crear centres de dades amb un ús inferior als 400 mil·lilitres d’aigua per cada kilowatt d’energia l’any 2040. Així, segons els càlculs de Gabbott, quan tots els centres de dades previstos a la ciutat vallesana funcionin a ple rendiment, en el supòsit que compleixin els objectius del CNDCP, el consum d’aigua serà de 557.136.000 litres l’any, l’equivalent al consum de 13.624 persones o, el que és equivalent, el 23,58 % de la població de Cerdanyola.
És per tots aquests motius que ja hi ha grans companyies que s’estan desplaçant a països amb regulacions més laxes o que històricament han patit una dominació econòmica per part d’Europa o dels EUA. A la ciutat mexicana de Querétaro, que té 26 projectes de centres de dades en marxa, segons explica Ana Valdivia, “fa dos anys que van començar a construir una canonada de cent quilòmetres que havia de portar aigua de les muntanyes fins als parcs industrials. La idea és que quan s’acabin els aqüífers, es tregui aigua d’aquestes muntanyes”. De fet, Mèxic, juntament amb el Brasil i Xile, són, segons l’Institut Llatinoamaericà de Terraformació, els indrets del món on estan aterrant els centres de dades de forma més majoritària. En aquest sentit, Gabbott es pregunta per què no se’n fan més als països nòrdics, “que són més freds i tenen accés a abundants fonts d’energia natural, com la hidroelèctrica. Això reduiria la quantitat d’aigua necessària per refredar els servidors, ja que seria possible utilitzar una tècnica anomenada free cooling, que consisteix bàsicament a obrir les finestres durant bona part de l’any –apunta la investigadora–. Els discursos que sostenen que alguns llocs són inherentment adequats per a l’explotació estan vinculats a històries de colonització”. La realitat, però, és que les companyies busquen terrenys amb sol barat i governs disposats a acceptar inversions.
Vampirs de voluntats
La majoria d’administracions públiques, tant locals com regionals, no fa escarafalls als centres de dades quan truquen a la porta. En paraules de fonts de l’Institut Llatinoamaericà de Terraformació, “la digitalització de l’economia ha fet que incorporar la intel·ligència artificial en els processos de producció sigui cada cop més rellevant”. Això ha provocat que sorgeixi una lluita geopolítica entre els Estats Units i la Xina per liderar aquest mercat en el que s’ha denominat la carrera per la intel·ligència artificial. “Els països i els governs, per no quedar-se enrere, estan buscant una mica de protagonisme, cedeixen de seguida a les regles del joc i estan tornant a aplicar les lògiques de producció del segle XX: oferir recursos naturals a baix preu com una manera de mantenir-se en peu destinant els seus territoris a albergar els centres de dades”, es diu des d’aquesta organització.
De fet, el 17 de març, el conseller de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, Albert Dalmau, presidia la primera reunió d’una Taula de seguiment per a la implantació i desenvolupament de centres de dades a Catalunya. La iniciativa té com a finalitat “promoure la implantació de centres de dades amb l’objectiu que Catalunya esdevingui el port digital de la Mediterrània i un pol d’infraestructures digitals de referència al sud d’Europa”. Més enllà d’això, l’estratègia del govern català implica “declarar les iniciatives de centres de dades com a projectes estratègics empresarials”. D’aquesta manera, es planteja que els nous centres de dades tinguin “un canal preferent amb visió interdepartamental en la tramitació dels projectes, a més de la possibilitat d’acollir-se a les mesures de simplificació administrativa”. A més, en l’àmbit urbanístic, les noves instal·lacions es podran “declarar d’interès general”. L’administració no ha aclarit a la Directa si entre les mesures previstes es contemplen exempcions fiscals o requalificacions de terreny per a aquesta mena de negocis.
En part, la decisió del govern s’explica per les promeses d’inversions milionàries i de llocs de treball que fan les companyies promotores dels centres de dades. En la presentació de la taula, el govern català assegurava que “alguns estudis, com un de publicat per la Cambra de Comerç de Barcelona, indiquen que, per cada euro invertit en aquestes instal·lacions, s’observa un efecte multiplicador per set en l’economia del punt on s’instal·la, sigui per impacte directe, indirecte o induït”. En aquesta mateixa línia, l’estudi “Barcelona com a port digital de la Mediterrània”, en el qual també participa la cambra, assegura que, el 2025, els centres de dades generaran 2.200 llocs de treball a la capital catalana.
Malgrat les xifres optimistes, aquests informes no són del tot neutrals, ja que qui firma el document és Digital Realty, un dels socis preeminents del lobby dels centres de dades Spain DC. Aquesta organització, fundada l’any 2021, a més de comptar amb empreses tecnològiques com Huawei o Siemens, té entre els seus partners companyies amb divisions en el sector immobiliari com Azora, CBRE, Dragados, el Grupo Lar o JLL i grans firmes de l’Ibex-35 com Iberdrola, Ferrovial o l’antiga divisió de serveis d’aquesta darrera, Serveo. Alhora, des del mes de febrer, en el seu equip directiu hi trobem la que va ser primera tinent d’alcaldia a l’Ajuntament de Madrid per Ciutadans entre els anys 2019 i 2023, Begoña Villacís. “Si abans les portes giratòries anaven de la política a les elèctriques, ara estem començant a veure com van de la política als centres de dades”, reflexiona Aurora Gómez, de Tu nube seca mi río.
La mà d’aquest pool empresarial també apareix en un altre macroprojecte del sector, en aquest cas a Picassent (l’Horta Sud). El 28 de gener, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i l’alcaldessa socialista del municipi, Conxa García, van signar un acord amb Armando Layna, representant de l’empresa Digital Valley i vocal de Spain DC, per a la creació d’un campus de centres de dades que disposarà de 77 hectàrees de sòl. Segons es va anunciar, la infraestructura haurà de suposar una inversió de 2.300 milions d’euros i generarà 37.500 llocs de treball. El dia de la firma, Mazón va lligar el projecte a la reconstrucció de la comarca de l’Horta Sud després de la dana, tot assegurant que el Campus Digital Valley suposaria una “autopista, no només de dades, sinó d’inversió”. Aquest mitjà s’ha posat en contacte amb Spain DC, però no se n’ha obtingut resposta.
Davant de la notícia, diverses veus del veïnat ja han mostrat la seva preocupació. Una d’elles explica que la instal·lació es construirà sobre una zona inundable i afegeix que la informació sobre les derivades mediambientals del projecte és ínfima. És per aquest motiu que un grup de residents a la població es va reunir amb el grup municipal del Bloc Compromís per demanar-li que presentés una instància al consistori. El document, al qual ha tingut accés la Directa, demana una còpia de l’acord d’intencions signat a dia 28 de gener. Alhora vol conèixer com es crearan “els nous 26.000 llocs de treball durant la construcció i 1.500 anuals durant la fase operativa”. A més, la instància demana saber si Digital Valley tindrà exempcions fiscals i informació sobre els “consums estimats d’energia elèctrica i aigua (i si és potable o no) durant la fase operativa del centre de dades, així com l’origen del subministrament dels esmentats recursos”.
Aquesta mena de moviments veïnals comença a no ser estranya allà on hi ha o es projecten centres de dades. De fet, a Cerdanyola del Vallès també estan sorgint veus de discòrdia contra els plans d’ampliació de la infraestructura digital des de col·lectius com Ecologistes en Acció i Guanyem Cerdanyola. L’Ajuntament de la ciutat vallesana ha declinat atendre la Directa.
Sigui com sigui, des de l’activisme es denuncia que les promeses de llocs de treball no s’estan complint. Luis García Valverde, activista d’Ecologistes en Acció, va treballar durant un temps a l’Aragó i considera que “els informes que parlaven de matèria econòmica i de llocs de treball no esmentaven com es faria possible, perquè hi ha una manca de transparència absoluta i l’administració no demanava cap informació”. Per a Aurora Gómez, de Tu nube seca mi río, tot i les promeses, no és estrany que aquesta mena d’infraestructures se situï en zones rurals o empobrides. “La ruralitat és un dels eixos d’opressió més clar en el tema de la digitalització, perquè tots els macroprojectes, no només els centres de dades, es plantegen en zones molt conservadores, despoblades i amb un alt percentatge de gent gran”. Afegeix que “quan les grans companyies del sector veuen una mínima resposta de rebuig se’n van a un altre lloc”.
L’únic cas d’Ajuntament del qual hi ha constància que va negar-se a la construcció d’un centre de dades és el de Lleida. El desembre de l’any passat, l’alcalde Fèlix Larrosa (PSC) afirmava el següent sobre la possibilitat d’acollir un projecte d’aquesta mena: “Necessiten molts metres quadrats i la capacitat de generar impacte local és molt limitada. No tenen atracció de persones per treballar, especialment amb talent, i al final consumeixen molts recursos com aigua i energia”, per concloure que “són capses de sabates que no aporten res a l’economia local”. Diverses persones com Luis García Valverde s’han intentat posar en contacte amb la Paeria lleidatana perquè els expliquin més a fons els motius de declinar l’oferta, ja que el cas de Lleida pot assentar “un precedent interessant” per a les lluites contra els centres de dades. “Vaig escriure a l’Ajuntament, però no em van donar cap informació”, diu. De la mateixa manera i fent bona la màxima que considera que en el sector dels centres de dades els graus d’opacitat són elevats, la Directa ha demanat al consistori de la capital del Segrià més detalls del projecte frustrat, però no n’ha obtingut resposta.
