Coure, plàstic, formigó… encara que sovint ens sembla que internet se sustenta sobre una arquitectura invisible, allò que la indústria ha batejat com a núvol, en realitat es necessiten una quantitat ingent de recursos per fer que puguem visitar les nostres pàgines web favorites, puguem enviar missatges de WhatsApp o puguem penjar posts a Instagram.
Internet no podria existir sense els milers i milers de kilòmetres de cables que travessen el planeta per sota l’aigua de mars i oceans i que són els responsables de transportar les dades que arriben als nostres telèfons i ordinadors entre continents. Són les autopistes i carreteres de la xarxa que, segons explica la investigadora i periodista experta en centres de dades, Miranda Gabbott, “repliquen les velles rutes comercials de l’època colonial”.
“Els cables submarins que connecten el món sencer repliquen les velles rutes comercials de l’època colonial”, explica la investigadora Miranda Gabbott
De fet, a Barcelona recentment hi ha arribat el cable submarí 2Africa que viatja des de la capital catalana, fins a Marsella, després recorre la Mediterrània, fins al Mar Roig, rodeja el continent africà i arriba a la Gran Bretanya.
En el cas estatal, la xarxa també reprodueix velles lògiques industrials terrestres. Segons explica l’investigador i artista postdigital, Mario Santamaría, els cables troncals al territori van, per una banda “paral·lels a la Nacional I, que va de Madrid a Bilbao, i allí connecta amb els cables de Google que van a la Gran Bretanya i després als Estats Units” i per altra banda, resseguint l’autopista que va “des de la capital espanyola fins a València i l’AP-7 d’allí fins a Barcelona”. Tal com explica Santamaría, aquestes línies, a més de ser l’eix econòmic a l’Estat Espanyol, són exactament “la mateixa ruta de les antigues línies de torres de telegrafia òptica construïdes durant les guerres carlistes”.
“Els centres de dades es troben en polígons industrials, prop d’anteriors traçats d’infraestructures de ferrocarrils o canals”, diu l’artista Mario Santamaria
Alhora, aquests cables connecten amb els centres de dades on s’allotja la informació abans d’arribar als dispositius dels usuaris. Es tracta de magatzems plens de servidors que mai descansen, que estan en funcionament les 24 hores dels 365 dies de l’any, perquè sigui quan sigui les usuàries puguin, per exemple, consultar webs, navegar a les xarxes socials o jugar a jocs en línia. “Els centres de dades es troben en polígons industrials, prop d’anteriors traçats d’infraestructures de ferrocarrils o canals”, explica Santamaria. En el cas de Barcelona, trobem centres de dades al polígon de la Zona Franca o a Sant Adrià de Besòs, però a l’Estat Espanyol n’hi ha una quantitat destacable a la rodalia de Madrid.
Tanmateix els centres de dades s’extenen per tot arreu, especialment en zones amb poca població i activitat econòmica, on les autoritats locals solen rebre els promotors amb els braços oberts, davant de les promeses de dinamització de la zona i crear llocs de treball.
Es pot dir, per tant, que el món digital segueix les lògiques del capitalisme financer. No en va, avui el 90% de tot el tràfic en línia passa per l’estat de Virgínia, als Estats Units, i les capitals financeres com Nova York o Frankfurt acumulen molts centres de dades.
Més enllà d’això, el problema és que tota aquesta arquitectura té un consum energètic i d’aigua molt elevat que analitzem en el reportatge de portada del número de maig de la Directa. Aquest treball d’investigació rastreja quin és el dispendi de recursos dels centres dades als Països Catalans i quina mena de tensions estan generant als territoris on s’implanten. Alhora, aquest reportatge pren més notorietat tenint en compte la recent apagada energètica que va viure la Península i que posa de manifest les problemàtiques elèctriques que amb tota seguretat viurem en el futur.
