Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Charlotte Salomon o l'art com a refugi de vida

Malgrat viure una vida curulla de patiments, Charlotte Salomon va ser capaç de trobar la bellesa i la determinació per viure gràcies a l’art. Va tenir força per tirar endavant, però l’odi nazi va extingir la seva vida quan només tenia 26 anys, a Auschwitz. Ara i fins al 17 de febrer, el Monestir de Pedralbes acull la mostra ‘Vida o teatre?’ de 237 aiguades del total de les 1.325 de l’obra mestra de l’artista


Susana Vázquez | 
@sumazigh 
Il·lustració de Felipe de San Pedro 

Charlotte Salomon va ser una artista alemanya jueva, la vida de la qual va estar marcada per la consecució de suïcidis a la família per part de mare (vuit; sis dels quals eren dones) i per crear una obra artística immensa composta per 1.325 pintures a l’aiguada (una tècnica molt semblant a l’aquarel·la); el seu aixopluc per escapolir-se de la mort fins que, malauradament, va ser deportada a Auschwitz.

L’artista va néixer a Berlín el 1917. Filla de Franziska Grunwald, infermera de professió, i Albert Salomon, professor a la universitat i el primer metge que va identificar el càncer de mama i precursor del que ara es coneix com a mamografia.

El nom de Charlotte li va posar la mare en record a la seva germana bessona. La tia Charlotte es va suïcidar l’any 1913. Aleshores, Franziska es començà a deprimir i a obsessionar també amb la mort fins que l’any 1926 també es va suïcidar. A Charlotte se li va amagar la veritable raó de la mort de la mare. Li van anunciar que havia mort de grip i no se’n parlà més. Mutisme, mentida i tabú per a un trastorn mental com és la depressió plena de prejudicis, encara avui dia.

L’any 1930, Albert Salomon va contraure matrimoni amb Paula Lindberg; una coneguda contralt a l’Alemanya de l’època, que va esdevenir la madrastra de la Charlotte. “Es tanca en el dibuix, gairebé religiosament”, deia Lindberg de la seva fillastra. La introversió creixent, la melangia i la hipersensibilitat començaran a infiltrar-se en la noia des de ben entrada la infància. Charlotte Salomon va créixer en una llar que s’envoltava d’art, humanitats i pensament. Conegudes personalitats de l’època es relacionaven amb la família, com ara Albert Einstein, Leo Baeck, Albert Schweitzer i Erich Mendelsolhn.

L’any 1933 Adolf Hitler és nomenat canceller d’Alemanya tot iniciant la persecució contra la població jueva. És aleshores quan Albert Salomon va haver d’abandonar la seva feina a la universitat i Lindberg, cancel·lar concerts que tenia previstos a diverses capitals europees. El setembre d’aquell any, la Charlotte refusa de tornar a escola.

L’interès pel dibuix esclata dins seu aquells anys fins que el 1936 accedeix a l’Acadèmia de les Arts de Berlín. Un fet insòlit, ja que l’acadèmia només admetia persones considerades àries

L’interès pel dibuix esclata dins seu aquells anys fins que el 1936 accedeix a l’Acadèmia de les Arts de Berlín. Un fet insòlit, ja que l’acadèmia només admetia persones considerades àries. El seu caràcter “reservat i modest, pel qual no suposava cap amenaça cap als seus companys nois aris” sembla que va ser el detonant per a la seva admissió. El 1938 Charlotte guanyà el primer premi en un concurs de l’Acadèmia. No obstant això, no li van poder donar el premi perquè ella era jueva: l’escola hauria estat acusada de filosemita i, la noia, massa exposada a detencions. Rebrà el premi una altra alumna encara que no li corresponguin els mèrits.

Durant aquesta època entrà a la vida de Charlotte una persona que serà crucial per a ella: Alfred Wolfshon, que va ser el professor particular de cant de la madrastra de Charlotte. De seguida, la jove s´hi sent atreta. Alguns escrits parlen d’ell com el seu amor platònic, fins i tot, obsessiu. D’altres, hi estableixen una relació més aviat intel·lectual. Sigui com sigui, el que comparteixen és l’amor a l’art. La pintura, per part de Charlotte; el cant, per part d’Alfred. S’hi capbussen tot cercant un refugi de pau per als seus monstres. Charlotte maldava per sobreviure a la nissaga familiar suïcida i, Alfred, havia sobreviscut literalment entre una pila de morts a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial. A més, tots dos comparteixen estats d’eufòria i tristesa.


Perseguida pel nazisme

Després del terror patit durant la nit del 9 de novembre de 1938: Kristallnacht (La Nit dels Vidres Trencats), van detenir el pare de Charlotte i el van portar a un camp de concentració prop de Berlín. Decideixen enviar la filla a Villafranche-sur-mer, al sud de l’Estat francès, on els avis materns s’havien exiliat uns anys abans. Abans de fugir de Berlín, Adolf Wolfshon diu a la noia: “No oblidis mai que crec en tu”. Aquestes paraules ressonaran amb força dins ells per sempre més.

L’any 1939 l’àvia de Charlotte es va intentar suïcidar. És l’aleshores quan l’avi ja no pot mantenir més el silenci: li desvetlla l’historial de morts voluntàries a la família. La noia comença a comprendre la raresa i la melancolia que l’habita des de sempre. La por desmesurada que l’abandonin, la certesa de ser rebutjada per tothom, les llàgrimes de la seva mare.

Charlotte Salomon i els avis van marxar a Niça el 1940, a viure a la finca l’Ermitage. La propietària era Ottilie Moore, una dona nord-americana multimilionària que va acollir refugiades jueves durant la Segona Guerra Mundial. A l’Ermitage hi vivien òrfenes, dones embarassades i l’avi i l’àvia de Charlotte. L’àvia no es refà de la depressió ni del dol de les pèrdues familiars, i el 5 de març del mateix any se suïcidà. Poc després, la Gestapo es va emportar Charlotte i el seu avi al camp d’internament de Gurs. Decideixen alliberar-los i a la tornada a Niça, Salomon pateix depressió. El Doctor Moridis, el seu metge, espantat per l’estat de la noia, li va receptar l’art com a única cura possible: “pinta, Charlotte, no deixis de pintar”.

Charlotte viurà per crear. Va llogar una habitació d’hotel i entre 1940 i 1942 hi creà la seva obra mestra amb delit: Vida o teatre? Un cop enllestida, li va entregar al Doctor Moridis perquè li fes arribar a Ottilie Moore. I quan l’hi lliura, l’avisa: “és tota la meva vida”

I així va fer. Charlotte viurà per crear. Va llogar una habitació d’hotel i entre 1940 i 1942 hi creà la seva obra mestra amb delit: Vida o teatre? Un cop enllestida, li va entregar al Doctor Moridis perquè li fes arribar a Ottilie Moore. I quan l’hi lliura, l’avisa: “és tota la meva vida”.

Charlotte va tornar a l’apartament amb el seu avi, que va morir. Les causes de la mort no estan clares. Es contempla la possibilitat que fos enverinat per la mateixa Charlotte, amb qui mantenien una relació estranya. No se sap si tot és ficció.

En aquells moments, la casa de l’Ermitage ja estava buida. Ottilie Moore, a causa de l’escalada bèl·lica de la Segona Guerra Mundial, havia tornat l’any anterior als Estats Units amb alguns infants. Charlotte es va instal·lar a la casa solitària i hi va conèixer el que després serà el seu marit; Alexander Nagler, un refugiat jueu austríac.

Sembla que un ciutadà francès els va delatar i el 23 de setembre de 1943 un camió de la Gestapo va demanar per la casa de l’Ermitage. Els van retenir i l’octubre, els van dur al camp de concentració d’Auschwitz. Ella, embarassada de cinc mesos, va ser assassinada a la cambra de gas el 10 d’octubre del 1943. Ell va morir l’any següent degut a l’esgotament dels treballs forçats.


La resiliència de Charlotte gràcies a l’art

Charlotte Salomon ho va aconseguir: va sobreviure al destí fatídic que li havia estat designat a la família. Es va salvar malgrat les ferides i també amb elles. Va ser resilient. Com Boris Cyrulnik, supervivent a l’holocaust nazi, neuropsiquiatra i pare de la teoria de la resiliència a l’Estat francès, diu: “no existeix resiliència si el dolor no es metamorfosa i li atribuïm un significat”.

‘Vida o teatre?’ és una obra també de reconciliació entre Charlotte i la seva família: “Vaig esdevenir la meva mare, la meva àvia, de fet, era tots els personatges que surten a la meva obra. Vaig aprendre a fer tots els seus camins i a ser tots ells”

Charlotte va transformar tot el seu dolor en art i amb escreix. A l’obra catàrtica Vida o teatre? narra la història de la seva família. Sense cap mena de dubte és una obra autobiogràfica, fins i tot psicoanalítica, malgrat hi posi altres noms als personatges que hi apareixen. Ella mateixa en diu” he sigut tots els personatges de la meva peça…”.

És una obra també de reconciliació entre Charlotte i la seva família: “Vaig esdevenir la meva mare, la meva àvia, de fet, era tots els personatges que surten a la meva obra. Vaig aprendre a fer tots els seus camins i a ser tots ells”.

L’art és l’única possibilitat de vida per a la noia i li conferirà la llibertat interior necessària amb què trobi sentit a la seva existència. Citant Víctor Frankl, supervivent de l’holocaust jueu i neuròleg i psiquiatre creador del mètode psicoterapèutic de la logoteràpia: “l´ésser humà interiorment pot ser més fort que el seu destí extern”.


La seva innovadora proposta artística

David Foenkinos, escriptor que va investigar profundament la figura de Charlotte Salomon i autor del llibre Charlotte, assegura que Salomon ha estat una prodigiosa de la pintura i que no ha estat prou reconeguda a l’Estat francès, ni tan sols a la mateixa Alemanya. L’escriptor valora de la seva obra la dimensió autobiogràfica, però també la poètica i moderna.

Vida o teatre? s’emmarca dins el corrent avantguardista expressionista alemany. S’hi expressava el moment d’angoixa social i s’experimentava amb la barreja d’arts plàstiques, literatura, música i cinema.

A l’obra de Charlotte Salomon hi conflueixen pintura, teatre (format d’opereta alemanya o singspiel) literatura i música. A la pintura l’artista empra tres colors predominants: blau, groc i vermell

A l’obra de Charlotte Salomon hi conflueixen pintura, teatre (format d’opereta alemanya o singspiel) literatura i música. A la pintura l’artista empra tres colors predominants: blau, groc i vermell. Sovint hi fa l’ullet al cinema; recordant Metròpolis de Fritz Lang, i a la novel·la gràfica o còmic. Com a obra de teatre, s’estructura en pròleg, part principal i epíleg. Els personatges són la família de la Charlotte però amb noms ficticis. Cada aiguada és acompanyada per un text on l’artista empra un llenguatge molt modern i elaborat i, música, habitualment òpera i de Schubert.

Som davant d’una artista innovadora per a qui la seva creació va ser la seva salvació. Com Foenkinos subratlla “hi havia tanta poesia en ella. Aquella poesia que fa que un ésser humà sigui capaç de salvar-se per la llum de la creació”.