Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Vida o barbàrie

La ideologia dominant, és a dir el “pensament dels de dalt”, està sempre (o quasi) d’acord amb els interessos materials i morals de les elits que tenen el poder, formal i real, i té com a primera funció la de definir en cada moment -això sí, d’una forma aparentment “neutre” a partir de les informacions “objectives” i dels coneixements dels “experts”- no només quines són les respostes “adequades” (les que són “correctes” des del punt de vista econòmic i social) sinó també quines són les preguntes “convenients”, així com en quin llenguatge s’han de formular.

Les elits i els seus aparells ideològics intenten convèncer-nos, basant-se en algunes estadístiques macroeconòmiques oficials, que la crisi econòmica ja ha passat a la història i que a partir d’ara les coses ja només poden millorar. Tanmateix, la realitat és tossuda i no sembla pas ser de color rosa. Algunes dades oficials ens parlen de la disminució de l’atur, però no ens diuen que els llocs de treball que es creen són precaris, mal pagats, amb contractes temporals i molt curts, i que les condicions de treball van empitjorant. Tampoc ens parlen de l’augment de les desigualtats econòmiques i socials, ni de la manca d’habitatge assequible, ni del creixement de la pobresa o dels desnonaments que, en alguns casos (sempre són massa), han acabat amb el suïcidi i que sempre tenen conseqüències psicològiques negatives.

Algunes dades oficials ens parlen de la disminució de l’atur, però no ens diuen que els llocs de treball que es creen són precaris, mal pagats, amb contractes temporals i molt curts, i que les condicions de treball van empitjorant

Vivim en un món en què s’abusa de l’explotació de la natura i això té com a conseqüència l’augment de les catàstrofes naturals, les crisis climàtiques i la degradació ecològica del planeta. Les guerres, provocades en gran part per les necessitats de la indústria armamentista dels països desenvolupats de vendre els seus productes, són una realitat quotidiana, encara que no afectin directament els països occidentals. La corrupció econòmica i política i la manca de valors morals i culturals de les elits són altres característiques de la nostra època. Fins i tot des del punt de vista econòmic, els núvols que apareixen -creixement totalment desmesurat de l’endeutament privat a l’àmbit mundial, pes més i més important del sector financer, pujada dels tipus d’interès i possible finalització de les facilitats per obtenir finançament per part dels bancs centrals (almenys a la Unió Europea- UE), debilitat i gran volatilitat de les borses mundials, entre d’altres- no sembla que permetin albirar un futur massa optimista.

Potser és que ja hem arribat a aquella fase del capitalisme que va predir Rosa Luxemburg, ara fa una mica més d’un segle, quan parlava d’un llarg i dolorós “període de catàstrofes” (econòmiques, financeres, polítiques, militars, morals, culturals, psicològiques, ecològiques, climàtiques, etc.) en el que es produeix una desconnexió progressiva del sistema capitalista i de la vida humana. O bé, com diuen els zapatistes des de Chiapas, “no hi ha crisi del capitalisme. El capitalisme és la crisi convertida en sistema econòmic”.

Potser és que ja hem arribat a aquella fase del capitalisme que va predir Rosa Luxemburg, quan parlava d’un llarg i dolorós “període de catàstrofes” en el que es produeix una desconnexió progressiva del sistema capitalista i de la vida humana

I davant d’aquesta situació desesperançadora, què fer? Crec que, sens dubte, el que cal és posar la vida de les persones, de la gent del poble, al centre dels nostres objectius i del nostre combat. D’això va (o almenys hauria d’anar) l’organització econòmica i social de les nostres societats, de satisfer les necessitats de la vida de les persones, de què la gent pugui ser feliç o, per dir-ho en paraules més afortunades de Karl Polanyi (a La gran transformació -per quan la seva traducció al català?-): “Els homes no actuen pas principalment per protegir els seus interessos individuals de posseir béns materials, sinó per garantir la seva posició social, els seus drets socials, els seus avantatges socials… i, per tant, el manteniment de les relacions socials és essencial”.

Ens ho recordaven recentment, amb el seu llenguatge particular, una vegada més, els zapatistes, dient-nos que “en la nostra lluita contra les profundes malalties que produeix el capitalisme, nosaltres teixim la vida, …, construïm la vida i la fem créixer a cada racó”. O bé que “els de baix no tenim res més que defensar la vida”. I que “exercir l’autonomia és l’única porta per poder seguir fent de la vida el nostre camí irrenunciable, perquè més enllà d’això tot s’ha preparat per a refermar el terror i els beneficis dels poderosos”.

La vida, el control i la gestió de tot allò que permet la seva reproducció (les sobiranies que permeten que els individus, els grups socials o les comunitats locals es converteixin en autònoms), se situa al centre de l’estratègia transformadora radical de les nostres economies i les nostres societats

I també recentment, Anna Gabriel (en el seu escrit en el llibre en memòria de Tià Salellas) ens recordava la importància essencial de posar la vida al centre de tot. Concretament, escrivia que “ara construïm el nostre anticapitalisme tot parlant de posar la vida al centre, perquè, serveixi per al que serveixi el capitalisme (n’hi ha molts a qui els hi funciona), per al que segur que no és funcional és per a la vida”. I continuava més endavant dient-nos que “la vida és justament el que no trobem en els fonaments ni en la base fundacional de la UE. Malgrat que sorgeix de les cendres dels feixismes, situa al centre els capitals, els serveis i les mercaderies…. amb retrocessos en matèria de drets socials…. i la cessió de la sobirania material dels estats. …I per això pren força el nostre internacionalisme, el que reclama canviar les coses a casa”.

I és bo recordar, en aquesta mateixa perspectiva, el treball col·lectiu Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme que s’atrevia “a endinsar-se en una possible estratègia de transformació social” que anomenaven de “sobirania reproductiva” i que entenien com “el conjunt de canvis en la transformació del sistema productiu cap a un model que vinculi la producció amb les necessitats socials i materials i que permeti el desenvolupament de tot el potencial humà”. Dit amb altres paraules, “un procés de transformació basat en un conjunt de relacions socials que donin centralitat a la vida”. De nou doncs, la vida, el control i la gestió de tot allò que permet la seva reproducció (les sobiranies que permeten que els individus, els grups socials o les comunitats locals es converteixin en autònoms), se situa al centre de l’estratègia transformadora radical de les nostres economies i les nostres societats.

Sembla doncs indispensable tornar a aprendre a distingir les intuïcions i les idees que neixen directament de l’experiència quotidiana de les classes populars, del poble treballador (moviments socials, consells de treballadors i sindicats no domesticats, organitzacions de barri o de poble, etc.), amb totes les ambigüitats i il·lusions que, naturalment, poden estar lligades al caràcter divers, i per tant contradictori però també enriquidor, d’aquestes experiències.