Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Cinc veus sobre les solucions als problemes d’habitatge i territori a València

Coincidint amb la manifestació de València no està en venda d’aquest dissabte per fer front a l’especulació de l’habitatge i la destrucció del territori, la 'Directa' parla amb cinc de les més de 140 entitats que s’han sumat a la mobilització perquè expliquen algunes de les solucions que defensen per resoldre ambdues problemàtiques

concentració davant de l'Ajuntament de València, després de presentar 1.000 sol·licituds més per frenar el PAI de Benimaclet / Arxiu

En els últims quatre anys, l’oferta de pisos de lloguer disponible a la ciutat de València s’ha reduït a més de la meitat i, pràcticament, ha desaparegut l’oferta d’habitatge assequible. Segons l’informe realitzat en el marc del Pla estratègic d’habitatge, elaborat per l’Ajuntament l’any 2016, al portal immobiliari Idealista, els pisos amb un cost inferior als 450 euros mensuals van disminuir de 2.093, en l’any 2014, fins a 233, en gener de 2017. Aquesta situació, sumada a la precarietat en què viu una bona part de la societat, ha limitat l’accés a l’habitatge i ha expulsat a famílies de les seues cases, les quals no han pogut assumir el preu del lloguer o les propietàries dels immobles no els han renovat el contracte, perquè volien fer reformes o destinar la vivenda a ús turístic. Aquesta és la realitat en molts barris de la capital del Túria, com Russafa, Ciutat Vella, Benimaclet o la Saïdia.

El veïnat de la Saïdia ha sigut un dels últims en sumar-se a la lluita en defensa de l’accés a l’habitatge, amb la presentació de l’assemblea veïnal La Saïdia Comuna, integrada en la xarxa de col·lectius EntreBarris, de la qual algunes veïnes ja en formaven part. Moltes de les famílies expulsades dels barris de Ciutat Vella i Russafa, dues de les zones on més ha pujat el preu del lloguer, van trobar a la Saïdia un lloc de residència. Tanmateix, la gentrificació també està arribant a aquest. Un exemple va ser l’expulsió de 22 famílies d’un dels edificis del carrer Fray Pere Vives en febrer de 2018, després de la compra de l’immoble per part dels fons d’inversió Grupo Vértice i Blue Santorini.

Als treballs en defensa de l’accés a l’habitatge es sumen els del territori, una altra de les lluites més rellevants al Cap i Casal. Al llarg de les últimes dècades, el futur de l’Horta de València i d’alguns dels paratges naturals de les seues comarques han estat sotmesos als projectes d’especulació urbanística. En l’actualitat, encara que a principis de 2018 es va aprovar la Llei d’Horta, per a afavorir la seua protecció, molts dels projectes que l’amenacen continuen en marxa. Els Programes d’Actuació Integrada (PAIs) són una altra de les potes de l’especulació, com el PAI Benimaclet, contra el qual la plataforma Cuidem Benimaclet va presentar aquest dilluns 1.000 sol·licituds al registre de l’Ajuntament. Aquestes se sumen a les 1.345 que ja va lliurar el passat mes de desembre, amb l’objectiu de demanar la desclassificació del sòl urbanitzable programat a sòl no urbanitzable.

El veïnat de la Saïdia va presentar el col·lectiu la Saïdia Comuna el dissabte passat |Gemma Martinez

 

Davant d’aquesta realitat, més de 140 col·lectius i associacions de València i la seua àrea metropolitana s’han adherit a la campanya València no està en venda, sota la qual les entitats han convocat una manifestació unitària per al pròxim dissabte, 11 de maig, a les 18.00 hores, des d’El Parterre. Amb motiu d’aquesta mobilització, la Directa ha preguntat a algunes portaveus dels col·lectius convocants per tal que expliquen la seua lluita i les solucions que reivindiquen per a cada una de les problemàtiques.

 

SÍLVIA CORTES, membre d’EntreBarris
“El concepte de propietat privada és un dels problemes més greus que impedeix canviar la qüestió de l’habitatge”

Segons dades de l’Ajuntament de València, en l’any 2017, 64.740 habitatges estaven buits a la ciutat, i un 25,9% de la població es trobava en risc d’exclusió residencial. Què està passant a València amb la qüestió de l’habitatge?

Per a l’Estat espanyol, l’habitatge sempre ha sigut un negoci. Parlem d’un mercat sense límits, on immobiliàries, constructores i bancs, inclús l’Estat i les autonomies, han aconseguit que en l’imaginari col·lectiu tot el món vulga comprar-se una casa per a tindre en propietat, i inclús intentar invertir en altra, per a poder especular o guanyar uns diners extra. Açò va provocar una gran bombolla immobiliària que va esclatar amb la crisi del 2008. Aquesta crisi també ha generat que els bancs tinguen grans quantitats d’habitatges en propietat parats, que bé estan venent-se a fons d’inversió, o bé estan buits, o estan en grups gestors d’habitatge, amb la pretensió de seguir fent negoci a través del lloguer o la seua venda. I és que el concepte de propietat privada és un dels problemes més greus que impedeix canviar la qüestió de l’habitatge. Així s’explica eixos 64.740 habitatges buits. Per explicar el 25,9% de la població que es troba en risc d’exclusió residencial, cal entendre la situació de gran precarietat en què ens trobem actualment. D’una banda, una bombolla del preu del lloguer impulsada per les grans immobiliàries i altres agents, com els bancs i fons d’inversió, que veuen en l’habitatge un gran mercat on poder seguir invertint. D’altra banda, a la nostra ciutat estan donant-se uns processos de turistificació i de gentrificació que, encetats fa uns anys, es troben ara mateix en el seu màxim esplendor i que afecten de manera directa cada dia més als barris de la ciutat, sent aquest un altre factor que encareix els preus de lloguer i que expulsa a la població dels barris cèntrics i més encarits als de la perifèria. Tots aquests elements, units a un govern tebi i poc valent en prendre mesures que realment vagen a l’arrel del problema, provoca que la situació actual de l’habitatge a València siga, cada vegada més, molt preocupant.


Des d’Entre Barris, quines mesures plantegeu per acabar amb el problema de l’habitatge?

“Des dels governs locals, autonòmics i estatals, es poden fer accions per tal d’expropiar propietats abandonades o buides i posar-les en lloguers socials o fer-les cooperatives d’habitatge”

En primer lloc, el control de preus d’acord al poder adquisitiu de la població. No ens conformem amb els índexs de referència que s’han anunciat recentment, volem mesures reals i efectives. També, la fi de les expulsions, els desnonaments i els desallotjaments, si no hi ha cap justificació de què el propietari va a fer ús propi de l’habitatge per a viure-hi; així com l’eliminació dels fons d’inversió i l’augment del parc d’habitatge públic, que ha d’oferir alternatives accessibles per a la població que ho necessite, oferint preus assequibles. Defensem el control dels habitatges buits. Des dels governs locals, autonòmics i estatals, es poden fer accions per tal d’expropiar propietats abandonades o buides i posar-les en lloguers socials o fer-les cooperatives d’habitatge. S’han de regular restrictivament els establiments turístics per permetre la permanència del veïnat en la zona, així com potenciar figures com la de la propietat comunitària, amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats actuals de les persones. I, sobretot, fer un canvi de fons en el model de ciutat de València. Un model allunyat de l’actual, centrat en l’interés dels poders econòmics i que promou falta d’accés, expulsions i bombolles. Defensem un model centrat en les necessitats de les persones i que tracte vertaderament l’habitatge com el que és: un dret bàsic per a totes les persones, no una mercaderia.

 

NACHO COLLADO, advocat de la cooperativa El Rogle
“Perquè existisca una crisi hauríem de trobar algun moment passat, en què el dret a l’habitatge haguera estat garantit. Això no ha ocorregut mai”

Com i quan comencen els problemes d’accés a l’habitatge a la ciutat de València?

Parlar de l’inici dels problemes d’habitatge és parlar d’una crisi d’habitatge i perquè existisca una crisi hauríem de trobar algun moment passat, en què el dret a l’habitatge haguera estat garantit. Això no ha ocorregut mai, o el que és el mateix, l’habitatge sempre ha estat en crisi. Si volem parlar de l’augment dels desnonaments -sempre n’hi ha hagut-, podem prendre la crisi del 2008 com encetament d’un procés d’expulsió massiva de llars que ha promogut una intensificació en els processos d’acumulació capitalista de les propietats immobiliàries. Aquest procés ha evolucionat i ha provocat una primera fase de desnonaments per hipoteca, i una segona de la gent que lloga, que ha d’ocupar, que s’ha de reubicar, precaritzar-se encara més, tornar-se a endeutar o migrar per autosatisfer les seues necessitats d’un sostre.


Des d’El Rogle, quines mesures plantegeu per acabar amb aquest problema?

“No podem permetre’ns els desajustos que provoca el sistema neoliberal: vivendes buides, infrautilitzades, en mal estat, i que la seua única resposta siga l’expansió urbana per construir nou habitatge”

Es fa fonamental crear una estructura que garantisca el dret a l’habitatge, que ha de deixar de ser una mercaderia per convertir-se en un dret consolidat, com ara l’educació o la sanitat. Però, també un canvi en el model d’habitar, no podem permetre’ns els desajustos que provoca el sistema neoliberal: habitatges buides, infrautilitzades, en mal estat, i que la seua única resposta siga l’expansió urbana per construir nou habitatge, que ja hem vist que no és cap solució, sinó que empitjora la situació, i de pas, augmenta el seu profit empresarial.  Cooperatives d’habitatge, habitatge municipal assequible i social, plans de mobilització del parc d’habitatge buit, vincular les decisions comunitàries de convivència a l’ús i no a la propietat, i per què no, parlar d’expropiació de grans tenidors i especuladors i qüestionar la propietat, entre altres coses, entenem que millorarien la situació de crisi permanent que viu l’habitatge a la ciutat.

 

ROSARIO FAET, portaveu de Crecer en la Coma
“Què passa després de la gentrificació? Doncs que la gent acaba expulsada i relegada a barris com aquest, on no hi ha mitjans per tirar endavant”

Tot i que el passat mes de febrer vau aconseguir arribar a un acord amb la Generalitat per paralitzar els desallotjaments, el veïnat de la Coma continua patint l’exclusió social. En quina situació de precarietat hi viuen les famílies?

El veïnat que ara viu a la Coma va ser expulsat de la ciutat fa molts anys. Era gent que no podia pagar un lloguer, vivia en una situació molt precària i, en el seu moment, va ser expulsada de la ciutat. Fa 30 anys, a la Coma van arribar moltes famílies, que ja no han pogut evolucionar, perquè ací no es donen les condicions necessàries per a poder fer-ho. Després de la protesta del passat mes de febrer, seguim, pràcticament, igual. Una de les nostres reivindicacions era que les famílies que ara estan en règim d’ocupació optaren a la regularització com a única eixida. Açò està en procés, però no s’ha conclòs. També demanàvem que no es desallotjaren famílies que no tenen una alternativa habitacional. Ara mateix, hi ha tres desallotjaments suspesos, però encara no hem rebut cap resposta. A més a més, al barri no existeix el comerç de proximitat, necessari per a tenir una alimentació saludable, i la gent es veu obligada a caminar molt per a anar a un mercat. Tampoc tenim atenció mèdica a les vesprades i les nits. Necessitem més atenció en serveis socials per tramitar totes les gestions, ja que hi ha un alt índex d’analfabetisme, per la qual cosa és necessari més personal per a ajudar els veïns a entendre els diferents procediments judicials als quals s’han d’enfrontar. Què passa després de la gentrificació? Doncs que la gent acaba expulsada i relegada a barris com aquest, on no hi ha mitjans per tirar endavant. Però, els Barris d’Acció Preferent (BAP) també han de ser barris on la gent puga evolucionar.

El veïnat de la Coma es va manifestar el passat febrer per arribar a un acord amb la Generalitat i aturar els desallotjaments |Jaume Ferrando i Susana Camacho

 

Des dels col·lectius Hijas de la Coma i Crecer en la Coma, quines mesures plantegeu per millorar la qualitat de vida de les més de 5.000 veïnes?

El barri necessita un canvi estructural perquè la població puga quedar-se a viure i puga fer arrels. La Coma no ha de ser un lloc de pas. La Generalitat no pot utilitzar les vivendes socials com un lloc on viure quan estàs en una situació de precarietat i, després, quan ja estàs millor, te’n vas. Aquest pensament provoca que barris com la Coma siguen sempre zones estigmatitzades, perquè sempre hi haurà gent que viurà exclosa. Per tant, els habitatges s’han d’adjudicar de manera duradora, i que la gent es puga quedar. A més a més, el barri hauria d’estar recepcionat per l’Ajuntament de Paterna. Ara mateix, la Generalitat assumeix el manteniment de la Coma d’una manera molt precària i ens agradaria, per exemple, que passara el camió de la neteja amb regularitat. La solució a la falta de comerç de proximitat seria habilitar els baixos per donar l’oportunitat de crear comerços de barri. Hi ha molta economia submergida, veïns que munten paradetes d’alimentació i que podrien constituir el seu negoci de manera legal. També, els col·legis han d’entrar en un pla de normalització. Les escoles de la Coma no poden ser escoles segregades, on només van xiquets amb necessitats educatives especials, sinó atendre a la diversitat de menors que hi ha a la zona.

 

JOSEP GAVALDÁ, membre de Per L’Horta
“Necessitem un pla de país, reflectit en la legislació, que fora realment innovador posant en sinergia el canvi climàtic, l’agricultura, la gestió dels espais naturals”

Tot i haver-se aprovat la Llei d’Horta a principis de 2018, amb l’objectiu de protegir el patrimoni històric i cultural que representa l’Horta de València, els projectes urbanístics plantejats sobre l’horta continuen en marxa. Com d’amenaçada es troba?

La Llei d’Horta és un gran pas que reconeix la petició de la societat valenciana expressada el 2001 en la primera Iniciativa Legislativa Popular (ILP). Aquesta llei se sustenta en tres potes: el Pla d’Acció Territorial de l’Horta (PATH), que delimita l’ordenació, és a dir, què quedarà protegit i què no; el pla agrari, que dinamitza la producció agrària, i el Consell de l’Horta com òrgan de govern. El problema és que té portes pel darrere molt perilloses. Aquestes portes són, en primer lloc, que l’horta i, en general, la infraestructura verda, queda en sòl qualificat com urbanitzable. Aquesta decisió condueix a casos com el de la ZAL en la Punta, on un espai singularment estratègic, per la connectivitat del parc natural de l’Albufera i el del Túria i també l’últim tros que rega la séquia de Rovella amb els grans parcs de la ciutat, queda fora de la protecció i, per tant, es permet fer un macro polígon industrial, que serà molt destructiu per a la qualitat de vida de la ciutat i pobles veïns, alhora que és una oportunitat perduda per adaptar la comarca als efectes del canvi climàtic. Aquesta decisió també és origen de conflictes com el del PAI de Benimaclet, on la ciutadania vol una solució en verd que siga transició entre ciutat i horta, però les autoritats es cuiden de dir que aquest sòl no està protegit en el PATH, perquè ja es va excloure des d’un principi en una decisió, molt equivocada, que condueix precisament a aquestes conseqüències. Un altre exemple d’aquesta decisió serien les partides d’Orba i la Font Baixa d’Alfafar, on es conserva el conreu i parcel·lari tradicional, però, com estan qualificades com a sòl urbanitzable, poden acabar baix del ciment. Hi ha molts més casos. En segon lloc, el PATH permet seguir requalificant sòl d’horta. L’exemple més sagnant és el PGOU que prepara Alboraia, on es pretén requalificar més de 200.000 metres quadrats d’horta en excel·lent estat de conservació sense cap motiu que ho justifique, més enllà dels desitjos urbanitzadors de certs alcaldes. En total, es pretenen requalificar més de 10 milions de metres quadrats d’horta, que hauria d’estar protegida des de tots els punts de vista que el mateix PATH preconitza.

Imatge de la manifestació del veïnat de Benimaclet contra el projecte urbanístic de la constructura Metrovacesa |Arxiu

 

Des de l’associació Per l’Horta, quines mesures plantegeu per protegir l’Horta?

Les mesures serien, per començar, prendre’s la legislació actual de forma seriosa. Entendre bé què diu l’estratègia territorial i la mateixa llei urbanística (LOTUP) en matèria d’infraestructura verda i connectivitat dels ecosistemes. Tenim legislació raonablement avançada respecte a la resta de l’Estat, però, després, s’imposa l’excepcionalitat, de manera que l’administració se salta les recomanacions i lleis que ella mateixa proposa. S’ha d’entendre el paper que tenen la gestió i usos del sòl i, en particular, els sistemes agraris per a la mitigació i anticipació dels efectes del canvi climàtic, que patirem amb total seguretat, com illa de calor, inundacions, ones de calor i efectes imprevistos i incerts. Un pla de país, reflectit en la legislació, que fora realment innovador posant en sinergia el canvi climàtic, l’agricultura, la gestió dels espais naturals, la gestió sostenible de l’aigua, la política d’habitatge i de mobilitat. Si no fem les coses de manera coordinada i conjunta mai arribarem a res. I de manera immediata, ja fem tard, la posada en funcionament del Consell de l’Horta que impulse el pla agrari i que comence a revitalitzar l’activitat agrària i millore la qualitat de vida dels nostres llauradors.

 

GEMMA MARTÍNEZ, membre d’Arada
“Apostem per una ciutat inclusiva i que no segregue la població pels seus recursos”

Els Estats i les seues administracions tenen un paper important en el desenvolupament de l’urbanisme i l’arquitectura de les ciutats. Com ha estat organitzada la ciutat de València?

“Els seus espais, com els carrers, les places i els seus noms responen al relat històric oficial i remarquen la memòria només d’uns quants privilegiats, normalment homes benestants, blancs i heterosexuals”

Des de la creació dels Estats Nació, al segle XIX, i el creixement de l’urbanisme que comportaven les capitals polítiques econòmiques i culturals, les ciutats han estat construïdes per i per al benefici dels mercats. L’espai públic s’ha assignat tradicionalment als homes, als negocis, la vida en societat, mentre que l’espai privat, domèstic i de cures, ha estat per a les dones. Així ho reflexa també el relat històric d’aquestes i la seua memòria. Els seus espais, com els carrers, les places i els seus noms responen al relat històric oficial i remarquen la memòria només d’uns quants privilegiats, normalment homes benestants, blancs i heterosexuals. L’Estat, i el seu lligam amb les grans empreses econòmiques, han anat construint ciutats que tenen molt poc en compte les seues veïnes i, a més, s’estableix una mena d’escala en què les classes baixes encara hi compten menys. Tot això esdevé un amalgama que precaritza a les que es dediquen a les cures, les que cobren salaris més baixos pel seu sexe, i per tant, tenen menys accés als béns. També entren en joc el racisme, la xenofòbia, així com el rebuig a aquelles persones que no encaixen en el marc de ciutat que es construeix. La ciutat de València no queda fora de tot aquest procés. Ens remuntem molt enrere, però, si alguna cosa ens ha demostrat la història, és que al final es tracta d’una llarga cadena de fets que ens porten al present. Així bé, València continua amb el seu model de creixement. Ara, les noves polítiques prenen, o almenys ho volen fer pensar, una flaire d’ecologisme, de zones netes i de conciliació amb el medi ambient, d’igualtat, d’inclusivitat… Caldria pensar on se situen aquestes coses, com es fan i qui se’n beneficia d’elles o si bé són del tot horitzontals i benvolents com se’ns presenten.


Des d’Arada, quina perspectiva urbanística defenseu per a les ciutats i, en concret, també per a València?

Des d’Arada rebutgem aquest model de ciutat. Sabem que tornar a l’arrel i la desurbanització és impossible, tanmateix apostem per la reconversió d’aquestes d’una manera inclusiva i participativa, des de l’organització dels barris i les xarxes de proximitat. Si més no, han de ser les veïnes que hi viuen i habiten els carrers les que hi decideixen el que volen. Mantenim una postura crítica amb els fons que financen el creixement de les nostres ciutats i pobles. Apostem per una ciutat inclusiva i que no segregue la població pels seus recursos i que facilite la vida a les que veritablement la mouen. A més a més, sumem la demanda de recuperar la seua memòria als nostres espais, recuperar els seus noms i la seua història, perquè pensem que la invisibilització històrica també és un acte polític, així com la mateixa memòria crea referents.