Són les set i mitja del matí d’un dia tardorenc a Benlloc (la Plana Alta). El dia comença a aixecar-se i el sol dibuixa els ametllers a les parets blanques del mas d’Alba Cebrián. Manyo i Gitana ens reben brandant la cua. A mesura que ens endinsem l’olor de garrofa s’intensifica. De seguida es percep un especial interés per l’agricultura ecològica i de proximitat. Aixades, rastells i forques s’amuntonen en una antiga quadra, ara destinada a guardar eines agrícoles. Cebrián, qui fa poc més d’un any que va posar fi a la seua trajectòria com a infermera per a començar a treballar la terra, afirma orgullosa: “No veureu cap granet de fertilitzants o abonaments”. Defensa un model d’agricultura ecològica, amb més camperolat, més vinculada als mercats locals i, per tant, menys demandant d’energies fòssils i indústria petroquímica. Però n’és conscient que no serà una tasca fàcil, molt menys en un escenari en què la crisi dels preus és només la punta de l’iceberg d’un model agroalimentari que amenaça de mort l’agricultura familiar.
Les grans beneficiades de les ajudes agràries de la UE són empreses com Mercadona, Campofrío, Freixenet o, fins i tot, Telefónica
Aquest estiu, el Parlament Europeu aprovava la que s’ha denominat “la reforma més gran dels últims trenta anys” en política agrària. “Més justa, més social i més mediambiental”. Així descrivia Clara Aguilera, diputada socialista en l’hemicicle, on ocupa el càrrec de vicepresidenta de la Comissió d’Agricultura i Desenvolupament Rural, l’última Política Agrària Comuna (PAC) per al període 2023-2027. Lluny d’això, sobre el paper, els col·lectius i sindicats que agrupen els i les treballadores del camp denuncien que la nova PAC accelerarà el procés de concentració de la producció i l’interés de grans fons de capital per l’agricultura. “Ens juguem a deixar en mans d’un grapat de multinacionals i fons d’inversió la sobirania alimentària”, alerta Miguel Blanco, secretari general de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG). Són moltes les veus del sector agrícola i ramader que s’alcen amb contundència perquè les perspectives d’augment de la població mundial —s’espera que hi haja un increment de 2.000 milions de persones en els pròxims trenta anys— en un context de crisi climàtica no s’utilitzen com a pretext per a finançar i impulsar, encara més, les grans multinacionals agroalimentàries, com Campofrío, l’hortícola Vega Mayor SL, la gegant vitivinícola Bodegas Protos, Freixenet, Mercadona o, fins i tot, Telefónica, que concentren el gruix de les ajudes, segons l’informe “Els 50 beneficiaris més grans en cada Estat membre de la UE de fons de cohesió i de la PAC”, publicat en gener de 2021.
És la continuació d’un procés que es va engegar en acabar la Segona Guerra Mundial, quan es van generalitzar un conjunt de canvis de mecanització per fer front a la demanda d’aliments que transformarien la societat i el territori a una velocitat vertiginosa. Tal com explica Marta Roger, enginyera agrícola especialitzada en la indústria agroalimentària, l’agricultura tradicional basada en cicles autosuficients va viure una transformació “forçada” i al servei d’interessos especulatius, cap a una nova manera de produir, consumidora de petroli, plàstics i productes químics, que accelerà els cicles alimentaris. Aquest corrent modernitzador va provocar un augment de la producció i les exportacions que va xocar amb una demanda inelàstica, i els preus experimentaren caigudes sense fre. Llavors, la “solució” proposada per les institucions va implicar un creixement de la superfície agrícola de les explotacions per millorar els costos de producció. “L’administració assessorava cap a l’especialització. Sigues productiu, sigues rendible, fes més gran la teva finca i inverteix en un únic cultiu. Això ens feia encara més vulnerables a les fluctuacions del mercat i molts van passar a treballar per a empreses més grans fins que es quedaven la teua terra”, recorda Roger. És, en definitiva, la lògica del sistema capitalista.
Les dades que proporciona l’Institut Nacional d’Estadística (INE) sobre l’estructura de les explotacions agrícoles permeten radiografiar el nivell de concentració de la propietat de les terres. A Catalunya, la major part de parcel·les oscil·len entre les dues i les deu hectàrees —25.085 explotacions—, les quals representen l’11,06 % de tota la superfície agrícola utilitzada (SAU) a Catalunya. En canvi, només les 1.616 explotacions de més de cent hectàrees controlen el 36,41 % de SAU. Al País Valencià, tot i que aquest fenomen no es reprodueix de manera tan acusada, la majoria de propietàries —86.527— conreen terrenys d’entre una i cinc hectàrees, el que suposa el 23,38 % de la superfície utilitzada, mentre que tan sols 573 terratinents de més de cent hectàrees posseeixen el 23,96 % de SAU. Per últim, a les Illes, les llauradores que treballen camps de fins a cinc hectàrees representen el 6,62 % de la SAU de les Illes; i tan sols els 311 grans propietaris tenen el 37,48 % de la utilitzada.
Algunes minifundistes del País Valencià han apostat per la gestió comuna, i així poder fer front a la producció tarongera oligopolística
Molts dels llauradors de cítrics que ara s’agrupen en la cooperativa Rural Sant Vicent Ferrer de Benaguasil (el Camp de Túria) van sofrir els efectes d’aquella primera onada de concentració parcel·lària. El minifundisme que caracteritza l’agricultura valenciana difícilment podia competir amb la producció tarongera oligopolística que començava a instaurar-se en mans de famílies com la dels Martinavarro, a la comarca de la Plana Baixa, o la de Vicente Giner, a la Safor. “Ens vam trobar amb un abandó dels camps, però no podíem vendre’ls a la gran empresa”, afirma Miguel Àngel Martí, gerent de la cooperativa, on des de l’any 2016 s’impulsa un model de gestió comuna de la producció i comercialització de taronges. “El propietari pot treballar la seua terra o cedir-la perquè la treballen altres socis”, detalla Martí, per a qui la gran diferència amb les cooperatives tradicionals és el control exhaustiu del volum per evitar períodes de molta oferta, la reducció dels costos, mitjançant l’agrupació de xicotetes parcel·les; i una professionalització més gran per millorar la rendibilitat i afavorir el relleu generacional.
L’amenaça inversora
D’aquella sembrada hi ha qui segueix collint fruits i, lluny d’aturar-se, el model d’una agricultura altament concentrada i capitalitzada continua avançant amb noves transformacions que deixen la xicoteta llauradora en clar desavantatge. Tal com afirma Dionisio Ortiz, catedràtic d’Economia, Sociologia i Política Agrària de la Universitat Politècnica de València (UPV), avui dia, el procés de transformació es vincula a una “intensificació i tecnificació important de l’activitat agrària a través d’inversions”. Amb la crisi financera de 2008 —durant la qual es va produir un inesperat augment dels preus dels aliments a escala global— els agents financers globals van descobrir un nou mercat on redirigir els actius que ja no eren rendibles en un sector immobiliari en fallida. Mostra d’això és el projecte Harvest de la Sareb: 5.700 hectàrees de finques cinegètiques, ramaderes i agrícoles —una bona part d’elles concentrades al País Valencià— que passaren a mans “d’empresaris de perfil alt o grans empreses agroalimentàries”, segons la mateixa entitat. “Se sap que aquestes terres han despertat l’interés dels inversors internacionals i entre ells, possiblement, els denominats fons voltor”, avançaven, en 2016, la revista Soberanía Alimentaria i la fundació Mundubat en l’informe “Estructura de la propietat de terres a Espanya” (2015).
Aquest és el tret de sortida d’una nova onada d’acaparament de terres que afecta sobretot els països del sud global i que també es propaga a casa nostra de la mà de fons d’inversió com Atitlan, GPF Capital o Miura Private Equity. El context de crisi climàtica i sanitària no ha fet més que consolidar el que algunes expertes han anomenat “la febra de l’agrobusiness”. “Grans empreses i fons d’inversió han previst els efectes que pot tenir el canvi climàtic i estan invertint en aigua i terra, dos béns essencials per poder viure. I açò és només l’inici. Anirà a més”, alerta Roger. I afegeix: “Amb les noves tecnologies, aconsegueixen una producció perfecta i una quantitat més gran. Caminem cap a un futur molt fosc, en què els productes de proximitat seran cosa dels rics”. Ortiz comparteix aquesta mirada crítica, tot i que fa una lectura particular de l’agricultura mediterrània: “Ací no es detecta tant la compra de terres per part dels fons d’inversió, sinó la seua entrada en grans empreses que ja estan funcionant i on veuen la possibilitat de treure rendibilitat en períodes curts de temps”.
No ser l’amo de la fruita
A les comarques de les Garrigues, el Segrià i el Baix Cinca coneixen bé les conseqüències d’aquesta nova onada de concentració i capitalització. Les vores de l’Ebre estan poblades de fileres de pomeres, presseguers, cirerers i altres arbres fruiters. Un paisatge que Blas Serés prompte deixarà de visitar cada matí, almenys per treballar-lo. “Aquest any ho deixaré de manera definitiva. He passat de produir 470.000 quilos de fruita a 100.000 l’any passat i, enguany, 50.000. Des de fa un mes estic treballant a un polígon de Fraga”, ens explica en una conversa telefònica. El seu objectiu actual és liquidar els deutes pendents de les seues inversions agrícoles i abandonar progressivament l’activitat com a professió. “Jo no soc amo de la meua fruita. Entregue la producció sense preu”, lamenta. Serés denuncia que des de l’esclat de la bombolla immobiliària el 2008 ha augmentat el nombre de societats que inverteixen en terrenys agrícoles i “has de competir amb grans empreses que poden invertir i perdre diners, un luxe que jo no em puc permetre”.
El del cava és un dels sectors on més fàcil resulta analitzar els efectes de les inversions de capital forà. En l’any 2018, Freixenet i Codorniu van passar a estar sota el control de l’empresa vinícola Henkell, filial de la multinacional de l’alimentació Oetker Group; i del fons d’inversió estatunidenc Carlyle Group, respectivament. Un any després, els preus es van enfonsar: a 0,30 euros el quilo de raïm, el que suposava una disminució del 30 % en comparació amb la campanya anterior i, fins i tot, cobrar per sota de les despeses de producció. Viticultores de comarques com el Penedés o Requena-Utiel van aturar la producció per respondre a la baixada dels preus. A les comarques del sud del País Valencià i Múrcia, on la producció de raïm es concentra en mans de tres empreses principals, Moyca Grapes SL, El Ciruelo SL i Frutas Esther SA, el sector va patir el mateix impacte amb l’entrada del fons ProaA Capital —una de les grans gestores de fons a l’Estat espanyol i que controla actius per més de 600 milions d’euros— en l’accionariat de l’última, en l’any 2017.
Una història semblant a la de les comarques del Pla de Lleida es repeteix al Baix Segura i la vall del Vinalopó, on l’aigua i la terra també acaparen les mirades inversores. “En comarques de regadiu, hem detectat que alguna empresa està acaparant terres per fer explotacions mitjanes, així com la influència d’alguns fons voltor”, assegura Santiago Pascual, membre de la Unió de Llauradors i Ramaders d’Elx. “Suposen una amenaça molt gran —continua—, perquè intenten maximitzar les seues rendibilitats aplicant estratègies molt agressives, a les quals els llauradors xicotets i mitjans no poder fer front”. I ens detalla la seua gran preocupació: “La possible falta d’estratègies quan l’amenaça està en la teua terra”. “Pensàvem que la distribució era l’amenaça més gran, però ara la tenim al costat”, recalca Pascual, fent referència a la forta concentració empresarial en la distribució —els sis primers grups de venda d’aliments controlen el 55,4 % de la quota de mercat— i en la provisió de matèries primeres i agroquímics, després de les fusions de les multinacionals Monsanto i Bayer, de Dow i DuPont, o de Syngenta i ChemChian. Malgrat tot, confia en la capacitat de resistència del sector agrícola perquè les formes de vida arrelades a la terra no desapareguen.
La història del Segrià es repeteix al Baix Segura i la vall del Vinalopó, on l’aigua i la terra acaparen les mirades inversores
Home d’esperit lluitador, Toni Ferri, de Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa), és, precisament, un dels que alcen la veu d’alarma i teixeixen estratègies perquè no li furten la seua terra. “Sempre he volgut buscar nous cultius per saber com podem adaptar-nos per sobreviure”, comenta. Durant més de quaranta anys ha compaginat la producció de clementina, llima, nyespro, caqui i alvocat amb la seua passió per l’escultura, la ceràmica, el dibuix i la pintura. Recentment, però, l’augment de producció d’alvocat a les comarques del sud l’ha esperonat a plantar pitahaia, una fruita dolça que no consumeix tants recursos hídrics com la primera. “Ha arribat una gran empresa andalusa especialitzada en alvocat i mango, Trops, que ha estat llogant terres. I, a banda, els agricultors de la cooperativa de Callosa, Polop i Altea s’han associat amb ella per vendre’ls la seua producció”, denuncia. A Ferri també li van oferir una quantitat de diners a canvi de llogar la seua terra, però ell no vol “llogar ni vendre”. “Per a mi, la terra és important, i hi ha moltes generacions que no la vendran a cap empresa o fons. Sí que hi ha una resistència contra el que ens ve”, postil·la amb esperança.
Una generació resilient
Alba Cebrián és, de fet, un exemple de les noves generacions resilients que nomena Ferri. Junt amb tres amics, impulsa el projecte Malaerba, que va sorgir fa un any com a resposta a la seua preocupació pel canvi climàtic i la manca de sobirania alimentària. Gestionen al voltant de trenta hectàrees d’oliveres, garroferes i ametllers repartides entre Benlloc, la Torre d’en Domènec, la Serra d’en Galceran, la Vall d’Alba i Vilanova d’Alcolea. “En propietat, no en tenim cap. Les aconseguim a través de cessions”, detalla Cebrián. El seu projecte es basa en la recuperació i conversió de bancals al model ecològic, el que anomenen agricultura “regenerativa”. “Recuperem allò que s’ha maltractat, perquè l’agricultura tradicional ha tingut en compte el rendiment, però no la seua capacitat de biodiversitat”, recalca. Un procés que no ha sigut gens fàcil: “Durant el tràmit d’algunes cessions, quan estaven a punt de donar-nos un bancal, ha arribat un inversor interessat en una parcel·la d’oliveres centenàries”. A ella també l’han tocat a la porta. Una empresa els va oferir una xifra “suculenta” de diners per tal d’instal·lar un parc d’energia fotovoltaica. “Tenim molt clara la resposta que se’ls ha de donar. La custòdia del territori va molt més enllà de qualsevol implicació econòmica”.
“Hem detectat la influència d’alguns fons voltor”, diu Santiago Pascual, de la Unió de Llauradors i Ramaders d’Elx
A trenta quilòmetres de Benlloc, en la localitat d’Albocàsser, un municipi de 1.227 habitants, una altra jove es resisteix a vendre o abandonar el camp. Rebeca Sales cultiva 96 parcel·les, algunes en propietat i altres arrendades a veïns del poble. “S’ho deixen perquè són ja molt majors i volen que algú els porte la terra perquè no s’erme, tampoc demanen un lloguer elevat”, diu Sales sobre les seues llogadores. Produeixen ametlles i olives, les quals sovint han de vendre “a resultes”, una pràctica consistent a entregar el producte a l’intermediari sense saber quin preu rebràs a canvi, i que incompleix la llei de la cadena alimentària. Sales coincideix que la causa dels preus irrisoris està en l’elevada concentració empresarial, tant en la producció com en la distribució dels productes agrícoles, i la posició de domini dels grans supermercats. Per a ella, l’agricultura hauria de significar quelcom més: “Estàs cuidant la terra, els teus bancals, i no només busques diners, nosaltres estem arrelats al territori i volem continuar veient el territori viu”.
Agricultura al servei de la vida
A l’horta d’Alboraia, quan el vent bufa de Llevant, arriben les olors de la mar. Durant dècades, Vicent Martí s’ha entregat a treballar aquesta terra i defensar-la d’altres interessos. Als anys huitanta, després d’haver patit dues intoxicacions importants per utilitzar pesticides, va decidir fer el canvi a l’agricultura ecològica. “Em van explicar el que era i ho captí immediatament, perquè jo havia raonat molt amb el meu avi”, recorda Martí. De seguida va relacionar aquell tipus de producció amb els coneixements ancestrals que havia rebut a casa. Encara és capaç de descriure com era el model de vida tradicional de les famílies del camp: “Hi havia molts mercats en València on el teu producte li’l podies vendre al consumidor; no hi havia frigorífics i el producte de l’horta aplegava cada dia fresc al mercat”. I afegeix: “Això ha anat deteriorant-se, la societat ha canviat”. Marta Ribó, coordinadora de la delegació a València de Justícia Alimentària, veu en l’agricultura ecològica una solució als problemes derivats del model intensiu. “Hem de reterritorialitzar la nostra alimentació i basar-la en productes de temporada que no provinguen de sistemes intensius, que estan generant impactes socials i ambientals molt greus”, reivindica Ribó.
Precisament aquesta possibilitat de venda directa a la qual feia al·lusió Martí ha sigut l’aposta de Maria Viana i Jordi Belver, productors ecològics del Castellar-Oliveral, per distribuir el seu producte. “Els espais de venda directa són ferramentes perquè els productors agraris més menuts puguen créixer i crear un espai”, reivindica Viana. El projecte va començar amb la distribució de caixes de verdura ecològica via boca-orella, fins que la possibilitat de muntar setmanalment la seua parada a la tira de comptar del mercat de Mossén Sorell els va donar l’oportunitat per expandir les seues vies de distribució. Avui dia, Viana s’encarrega també de la gestió d’una parada al mercat municipal de Rojas Clemente compartida amb altres productors. “Per a nosaltres el prioritari és controlar al màxim el nostre propi producte”, rebla Belver.
Por a la ‘uberització’ del camp
Com a llaurador de la zona sud de l’horta de València, Belver es mostra preocupat pel tipus de treball que acompanya l’agricultura intensiva: “El ‘model Almeria’ s’està instaurant en l’horta de València: ultraproductivitat, salaris de merda i condicions lamentables per als treballadors”. El “model Almeria” del qual parla fa referència a l’agricultura intensiva d’exportació de fruita roja que es practica als hivernacles instal·lats a les zones d’Almeria i Huelva. Segons l’informe “Les mentides que mengem” (2021), de Justícia Alimentària, aquest model depén de “l’existència d’una població socioeconòmicament vulnerable”, que en el cas de l’Estat espanyol es realitza “mitjançant els mecanismes de contractació en origen i la mà d’obra migrada que ja es troba dins les fronteres”.
Segons l’informe “Les mentides que mengem”, el model de grans hivernacles depèn de “l’existència d’una població vulnerable”
Açò, en un territori on el 54 % dels agricultors han complert els 60 anys, només el 3,11 % arriba als 35 anys, i en els darrers anys han desaparegut la quarta part d’autònomes del camp, mentre que el nombre d’assalariades ha crescut amb 87.000 incorporacions, segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA). “Ens porten a la ruïna i ens reemplacen grans extensions i inversions especulatives amb una altra filosofia de funcionament”, anota la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG) en l’informe “La ‘uberització’ del camp espanyol” (2019), que destaca com eixa “rendibilitat inversora no assegura el relleu generacional i agreuja el problema de l’abandonament del sector i la despoblació rural”.
Als Països Catalans, l’explotació laboral al camp també està present, però hi ha qui treballa per capgirar la situació. Al Marroc, Mohamed El Mansouri va aprendre a treballar la terra ajudant el seu avi amb l’hort i els animals, uns coneixements que ara posa en pràctica a la comarca del Barcelonès. A través de la cooperativa Conreu Sereny de Badalona, que col·labora amb l’associació CEHDA, es dedica a la producció i distribució d’hortalisses, evitant la dependència dels grans productors. “Les grans empreses s’aprofiten dels migrants, no ens signen un contracte i sovint acceptem perquè sols busquem treballar per ajudar a la família. Ací està el problema”, reflexiona El Mansouri.
La sobreexplotació dels aqüífers o l’ús excessiu de fertilitzants amenacen paratges com l’Albufera a València o el Mar Menor a Múrcia
L’agricultura intensiva també repercuteix en la natura i els nostres cossos. “La producció de tantes tones d’aliments es fa a costa de l’impacte ambiental en els territoris on estan ubicats els sistemes intensius”, explica la coordinadora de Justícia Alimentària. La sobreexplotació dels aqüífers o l’ús excessiu de fertilitzants nitrogenats són l’arrel de la manca d’aigua i la contaminació que amenaça paratges com l’Albufera a València o el Mar Menor a Múrcia. Martí ho percep nítidament quan xafa els seus camps cada matí: “Les sèquies s’han cimentat i enverinat, com els rius i la mar. Tot això arriba també al nostre cos i a la nostra salut”. Des de Justícia Alimentària remarquen, a més, que la producció agrícola intensiva afavoreix una alimentació barata basada en els productes processats. “Nosaltres proposem un impost del 0 % d’IVA per al producte fresc i apujar els impostos als productes que impacten en la salut”, reclama Ribó. Per Martí, el deteriorament del paisatge de l’horta és el senyal més clar que el model que predomina no pot ser saludable ni sostenible: “L’horta està dient moltes coses, però cal escoltar-la”.
Marina Viana, llauradora de l’horta de València (l’Horta)
“Allà on hi ha un Mercadona, podria haver una Tira de Comptar”
Endinsats al cor de la zona sud de la Vega de València, Maria Viana i Jordi Belver són dos dels agricultors que treballen la terra de sol a sol per recollir els seus cultius frescos, ecològics i de proximitat. Aquesta parella de productors agrícoles, ubicats en una alqueria a Castellar-l’Oliveral, reivindiquen com a segell personal del seu projecte el dret dels agricultors a “xafar” la ciutat, ja que “la ciutat entra en els nostres camps i els nostres pobles”. Expliquen com el seu èxit ha sigut possible gràcies al suport comunitari d’altres productores, d’organitzacions com Per l’Horta i d’altres veïnes llauradores. “La venda directa és un dret històric dels llauradors d’aquesta ciutat que ens conforma com a poble i és vital que continue existint”, reivindiquen.
Alba Cebrián, llauradora ecològica de Benlloc (la Plana Alta)
“La paciència que demana l’agricultura no es pot aconseguir en un model de creixement”
Era infermera quan va esclatar la pandèmia, un punt d’inflexió que la va impulsar a fer el pas cap a la ruralitat. Ara, junt amb tres companys més, Ferran, Roger i Miquel, “també farts de les feines precàries i les grans ciutats”, han engegat el projecte d’agricultura ecològica Malaerba, especialitzat en la producció d’olives, garrofes i ametlles. “Amb l’oli fem tot el recorregut, des de la collita fins que el transformen en un molí i el distribuïm a la cooperativa del poble o a compradors individuals”, explica. Com a dona i agricultora, denuncia que ha viscut “situacions en què et silencien”. “Tu parles, i fan com si no hagueres parlat. Et fan el buit i t’ignoren. Et provoca molta impotència”, afegeix. Malgrat el masclisme, es referma per continuar la lluita: “Açò em dona més força per no anar-me’n”.
Mohamed El-Mansuri, llaurador de Badalona (el Barcelonés)
“Hi ha molts migrants amb experiència, sols necessitem una empenta i terra per a treballar”
Era molt jove quan la vida el va portar a deixar el Marroc. Després d’un llarg periple que el conduiria en bus des d’Algesires fins a un centre de menors, va arribar a Barcelona, on va passar un mes vivint al carrer. Va aconseguir contactar amb l’associació CEHDA de Catalunya, que fa acompanyament, formacions i acollides residencials a persones migrades. Una de les formacions que ofereixen és en horticultura ecològica, sector on el jove ja havia treballat al Marroc, amb el seu avi. “CEHDA té un hort de pomes i una casa d’acollida, on abans vivíem tres persones i cuidàvem l’hort”, explica. Ha trobat en el camp una forma digna de guanyar-se la vida. Però que no és gens fàcil per a les persones migrades, i les empreses se n’aprofiten: “Cal fer un contracte i calen condicions dignes”, exigeix.
Vicent Martí, llaurador d’Alboraia (l’Horta)
“Sempre vaig tindre clar que el que m’havia ensenyat l’avi era sagrat”
Vicent va començar a treballar amb 15 anys a una fusteria, però al cap de pocs mesos va sentir la necessitat d’eixir d’aquelles parets i li va demanar al seu pare treballar la terra on havia crescut, l’horta d’Alboraia. “M’agrada molt el camp, els animals, l’horta com estava abans, i em vaig enamorar de l’horta de València”. S’ha dedicat a l’agricultura ecològica durant quaranta anys. Per a ell, significa treballar la terra a la manera dels nostres avantpassats. Reconegut amb el Premi Nacional d’Agricultura Ecològica l’any 2006 i membre de Per l’Horta, la seua presència ha estat constant en les lluites en defensa del territori. Després d’una vida dedicada al camp, ha decidit fa uns mesos centrar la producció a abastir la seua llar per “poder gaudir del sol de cada dia i la terra tan meravellosa que tenim”.
Toni Ferri, llaurador de Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa)
“Una gran empresa d’alvocats em volia llogar la terra, però els vaig dir que no”
Des de fa més de quaranta anys, Toni Ferri compagina les seues classes d’escultura, ceràmica i pintura amb el conreu de la terra. Ha crescut al camp i té molt clar que el defensarà fins a l’últim alé de l’amenaça inversora. Una gran empresa d’alvocats establerta a Màlaga ha estat preguntant pels seus terrenys, però la seua resposta sempre ha estat negativa: “Els vaig dir que no era un client per a ells”. Ferri té la recepta contra la concentració empresarial en tota la cadena alimentària, des de l’adquisició de la matèria primera fins a la distribució de la fruita i les hortalisses en els supermercats: “Associar-nos. Ja està passant de manera espontània. Gent jove que s’associa, que torna al camp, que veu com es reactiva la finca del seu pare i busca altres finques per dur-les”.
Rebeca Sales, llauradora d’Albocàsser (l’Alt Maestrat)
“Llogar la terra a la gent del poble permet que no arriben les grans empreses”
“Des que era ben menuda ajudava els meus pares a collir les ametlles”, recorda. Va decidir estudiar Turisme i, després, Administració, tot i que el que sempre l’ha apassionat és el camp. Des de fa cinc anys es dedica professionalment a l’agricultura i treballa els terrenys familiars i els d’alguns veïns del poble que ja no podien conrear-los. Per a ella, el model agrícola intensiu s’aprofita i, al mateix temps, és el causant del desequilibri de preus en el mercat i la manca de relleu generacional. Entre el preu al qual es venen les ametlles i les olives a la consumidora i la quantitat que ella cobra hi ha una gran diferència. Enguany, per exemple, el preu de la varietat d’ametlla marcona se situa al voltant de 6,60 euros el quilo, mentre que els grans supermercats la poden vendre per 25 euros el quilo.
