Kioko somriu. L’actriu mira a la càmera de costat, sorpresa. És un plànol continu i no podem tallar l’acció, s’interrompria la química de la conversa anterior. Cadascuna agafa la seva tassa de te o cafè. Aina acaricia Simba. Kioko ja no sembla impressionada/anestesiada per la presència de Simba. Simba es troba tranquil, distant, fred. Simba és un tigre bengalí i observa l’escena com un director teatral. Kioko s’asseu al sofà, torna a deixar a taula la seva tassa de te o cafè. Observa el finestral. A fora, la inconnexa ciutat de Barcelona emergeix com una falsa escenografia teatral de paper maixé, mal feta, feble. Kioko pensa llavors en Ryotsu, però Aina interromp aquest pensament i li ofereix el comandament de la videoconsola. Kioko agafa el comandament; és en aquest moment quan repara en el llibre que hi ha sobre la taula. Deixa el comandament de la PlayStation al sofà i agafa el llibre. Llegeix el títol en veu alta, sense fer sobreesforços.
—La dialèctica de l’amo i l’esclau en Hegel, Alexandre Kojève. Què és?
—Els meus deures…
—No. Què és?
—No vulguis saber-ho.
—Vinga!
—Està bé. Tinc un professor molt particular que ha demanat un treball per a finals de mes i m’he de llegir Hegel. Kojève va ser un atent rus que va entendre la fenomenologia de l’esperit i va donar unes classes a la Universitat de la Sorbona. El resultat d’aquelles classes és aquest complicat llibre que tens a les mans…
—Ah! —assenteix Kioko, ruboritzada per la seva ignorància en filosofia alemanya o francesa. I llegeix— L’home és autoconsciència. És autoconscient; conscient de la seva realitat i de la seva dignitat humana, i en això difereix essencialment de l’animal, que no supera el nivell de simple sentiment de si. L’home pren consciència de si en el moment en què, per primera vegada, diu: ‘Jo’”.
No ho acabava d’entendre. Llavors, Aina surt per explicar-li, veient la perplexitat de la cara de la jove japonesa que es trobava asseguda al seu sofà.
—Vol dir —alliçona Aina— que l’home és essencialment desig.
—Entenc.
—Juguem?
Si allunyem la mirada, si la càmera ho permet i obre pla, si us plau, veurem que rere la pantalla s’amaguen dos homes que revelen l’essència de la seva existència: lluitadors estripats i ferits pel frenesí de la batalla. Que comenci el joc, que comenci el vessament de sang, que comenci el duel a mort pel reconeixement, ja!
Aina tria Sub-Zero, un ninja blau amb el rostre ocult rere una màscara; el seu domini és el gel. Quan el seleccionen crida: “Aquesta serà la teva última lluita!”. Kioko, per la seva banda, tria Scorpion, un altre ninja de color taronja que llança boles de foc, i té el poder d’evocar dimonis de l’avern
—Imagina’t —contínua Aina— que aquests dos personatges són dos iguals en lluita per conquerir el desig de l’altre —Kioko assenteix—. Imagina’t que per conquerir el desig de l’altre han de lluitar a mort. És clar que lluitaran, perquè el desig, el seu propi desig, els empeny a actuar. Un desig que només podrà ser saciat per mitjà de la negació de l’objecte desitjat, la seva destrucció o transformació. L’home s’alimenta de desitjos. I allò que el satisfà més és el desig de l’altre. I desitjar l’altre és dominar-lo. Per tant, hi haurà una lluita per saber qui exercirà el domini i qui serà el dominat.
Però no pot ser a mort, perquè si el rival mor, ja no hi ha la possibilitat de dominar el seu desig.
—Exacte, un dels dos renunciarà al seu desig per poder viure. O sobreviure. El guanyador s’erigirà en amo, mentre que el perdedor…
—Serà l’esclau —interromp Kioko—. Em deixaràs llegir-lo?
—És clar. I ara? Juguem?
—I tant!
Aina tria Sub-Zero, un ninja blau amb el rostre ocult rere una màscara; el seu domini és el gel. Quan el seleccionen crida: “Aquesta serà la teva última lluita!”. Kioko, per la seva banda, tria Scorpion, un altre ninja de color taronja que llança boles de foc, i té el poder d’evocar dimonis de l’avern. A més de posseir un llarg ganxo amb el qual capturar als seus rivals. Aquest, en ser seleccionat, crida: “La lluita serà a mort!”. El combat començarà quan la pantalla carregui. No triga massa, tot just uns minuts, esperin. Soroll de motor, la presentació dels personatges tal com han estat descrits i el combat. Múltiples combinacions en una apassionant lluita de sang i intenses hemorràgies que envaeixen la pantalla d’un intens vermell. Combinacions (“combo”), amunt i avall, triangle, quadrat, R2 i salt, L2, rodona, mitja lluna, etc., etc. Puntades de peu, cops de puny, foc, gel, en una dialèctica que va minvant la vida dels dos rivals. Un acalorat ball, dansa macabra, que culmina amb l’Aina vencent l’avatar de la Kioko; com era d’esperar. Totes dues es miren, somriuen; sembla que la teràpia ha funcionat. I la lluita —encara que fictícia, teatral, exagerada— ha distret Kioko, que era l’important; la resta és o serà història.
