Aquestes setmanes, la presidenta Armengol ha rebut diverses cartes amb propostes o demandes per abordar la sortida de la crisi sanitària. De les que tenguem constància, en primer lloc i òbviament la que li vàrem remetre des del grup ecologista GOB. Li traslladàvem la nostra preocupació en “llegir que la sortida de la crisi de la COVID-19 que plantejau des del Govern es faci amb els mateixos termes del model que ens hi ha exposat més que cap altra regió d’Europa, de monocultiu turístic, en un escenari d’alta imprevisibilitat, que només ens pot conduir cap a una nova crisi mentre s’agreuja l’equilibri ecològic i social de les Illes. Per tot això, vos demanam que el diàleg social que voleu emprendre no només sigui amb les organitzacions empresarials i sindicals, sinó que també compteu amb les entitats socials i ecologistes, com el GOB, i que siguem convidats com a tals a totes les meses de treball. Volem que sigui fruit d’aquest diàleg entre tota la societat civil, i no només d’una part, que poguem establir les bases del model econòmic i social del futur per la gent de les nostres illes, especialment les classes populars i mitjanes, que representen la majoria de la nostra societat. Un model que, n’estam convençuts, i convençuts que també ho compartiu així, ha d’estar construït damunt els principis de sostenibilitat, sobirania ecològica i justícia social”.
Dies després, la Presidenta rebia la carta de més de 200 empresaris alemanys, que es creuen amb el dret d’exigir el retorn a les seves segones residències de luxe a Mallorca, que no es perllongui més l’estat d’alarma i que s’obrin els comerços i els camps de golf per als rics. Diuen que ho consideren “una violació inacceptable del dret de propietat privada”. Amenaçaven de destinar les seves inversions especulativo-immobiliàries a altres territoris “més segurs” i consideraven exagerades les mesures de l’estat d’alarma que òbviament comparaven amb les alemanyes per fer-nos saber que “ells sí que en saben”. L’Associació Balear Immobiliària Nacional i Internacional (ABINI), que agrupa les principals immobiliàries d’habitatges de luxe (ni més ni menys!, una associació balear per inversors immobiliaris de luxe fins i tot tenim!) va qüestionar aquestes reclamacions i va oferir la seva col·laboració per a crear una mesa de treball que desenvolupi mesures urgents per a rescatar i reactivar l’economia. Demanen, justament, el mateix que el GOB. Mira tu per on.
El que demanam ara és molt clar: que es posin les persones i la vida per davant del capital, que la sortida d’aquesta crisi es faci en termes de justícia social i ambiental
Per altra banda, segur que la Presidenta Armengol i també el President Sánchez comencen a rebre expressions de nervis i indignació del sector turístic. Del gros. Del poderós. No sé si en forma de cartes o en forma de telefonades directes. Gabriel Escarrer (Melià), president d’Exceltur, associació de la qual també formen part Riu, Matutes, Iberia, Balearia, etc. ja deu haver fet arribar també la seva “preocupació”. De fet, en declaracions a mitjans varen fer saber que estan disposats a fer un manifest que reculli les seves reivindicacions i reclami una estratègia comuna i un pla de reforma urgent perquè la situació no sigui irreversible. També demanen treballar una “estratègia comuna”.
No podem deixar de banda el que ha llançat la nova Aliança per la Competitivitat de la Indústria amb set patronals de pes (automoció, refineries, paper, química, alimentació, ciment i siderúrgia). Han presentat un decàleg de mesures clau per a la “seva” recuperació econòmica: estimular els projectes d’inversió, impulsar la demanda d’automòbils i la construcció i sectors annexos, reduir els costos energètics i continuar promovent l’exportació i el comerç exterior, aplicar mesures financeres i una moratòria en la imposició de nous impostos. D’aquests no tenc constància que hagin demanat seure a una mesa de treball. Directament demanden el que ells necessiten per continuar al punt en què estaven just abans de l’inici de la crisi o, fins i tot, aprofitar el benentès per llevar-se restriccions ambientals i impostos.
És evident que hi ha un problema greu i sense precedents. Que hi ha molts de llocs de feina que, temporalment o definitivament, deixaran d’existir. Que, a més, això passa de cop. De cop, tot ha caigut. I les mesures de “transició” cap al que sigui implicaran un trànsit amb un cost social elevadíssim i parteixen d’un estat de xoc, que mai és un bon punt de partida. La situació preocupa i molt. Sabem que al marge de les maneres formals dels sectors econòmics de reclamar diàleg i exigir mesures –que per cert, a voltes curiosament i quasi ridículament emulen les estratègies dels moviments socials: manifests, concentracions, etc.– també en tenen d’altres no tan ingènues per pressionar i incidir en la presa de decisions dels poders polítics, que consideren que els han de posar per davant de tot.
Ells tenen clar que els convé que tots continuem creient el mantra imposat pel capitalisme de què si a l’economia li va bé, a la societat li va bé. I no, els beneficis dels sectors econòmics dins de la lògica d’acumulació de riquesa del capitalisme globalitzat –que no entén de límits i està hiperconnectat– s’acumulen en mans d’uns pocs i no es redistribueixen. I davant el moment cruïlla que vivim, els governs han de ser capaços de ponderar bé la balança de les pressions i els interessos, donant prioritat a les que reivindicam precisament des dels moviments socials. El que demanam ara és molt clar: que es posin les persones i la vida per davant del capital, que la sortida d’aquesta crisi es faci en termes de justícia social i ambiental, acceptant el col·lapse del sistema econòmic capitalista biocida i la necessitat de fer front i revertir els desequilibris ambientals i socials generats. Només així anirà bé.
