(Con)tradic(c)ions alacantines i rols de gènere

“¡Acatad el poder de su hermosura!”. Carlos Fenoll, Llibret homenatge a la Bellea del Foc. Alacant, juny 1942.

“Des de l’òptica de la dominació masculina, es produeix un discurs i s’aplica una praxi sobre les dones capaç d’elevar-les a la categoria de reines simbòliques, a canvi d’apartar-les del control efectiu de la festa”. La reina fantasma, de Gil-Manuel Hernández, citat per Verónica Gisbert i Gràcia, en l’article “Ni mores ni cristianes: Gènere i poder en les festes de Moros i Cristians d’Alcoi”.

“El que ronda una fadrina, ha de dur-li, si és galant, la seua coca amb tonyina”.  Himne de les fogueres d’Alacant.

Es pot debatre tranquil·lament sobre els rols de gènere dins de les manifestacions culturals i festives? Mirarem de fer una reflexió sobre la política social dels rols de gènere dins de les festes a Alacant —extensible al País Valencià— i sobre el paper que, com ja sabeu, s’assigna a les persones en la nostra societat i que, inevitablement, ha de tindre ressò en les manifestacions festives. El xou fet amb les figures femenines pareix d’aparador, resultat de l’acció política i religiosa dels discursos essencialistes que han tingut el poder d’amarar les tradicions i canviar-les. Sí, he dit canviar-les. Parle de les veus que marquen patrons i et preparen un lloc —i ves alerta, no te n’isques— segons les interpretacions que fan del teu cos: feminitat o masculinitat, diguem-ne, tradicionals. La masculinitat és igual de performativa i limitant que l’altra de les dues possibilitats que se’ns ofereix. Construir la masculinitat duu temps —de buscar la roba que no els faça paréixer això que no s’ha de paréixer mai, no siga cas que els concedisquen el benefici del dubte—, esforços, contenció —sobretot de sentir—, etc. Al món fester, és d’esperar també que hi haja unes tasques concretes a dur a terme, preferiblement, pels subjectes masculins dins de les comissions, qui acompanya qui a segons quins actes, quines persones porten segons quins sants a les processons, com han reproduït el seu poder en els espais festers, com el cas de Riba-roja…

Què representen exactament les figures de la Bellea del Foc o les Re(g)ines de les festes? Intentem mirar l’espectacle de gènere en les etapes pre/durant/post la setmana de les festes amb ulleres queer de sol posades, com qui va a veure la mascletà

Que és més difícil jutjar-se a uni mateixi que a la resta, ho vam aprendre amb el Petit Príncep. Que el sistema actual en què vivim se sosté de contradiccions, ja ho sabem. Que certes tradicions entren en contradicció amb la societat actual, ja ho sabem. Que lis nostris avantpassadis eren contradictoriis, ja ho sabem. També sabem que es va canviar durant la dictadura franquista el model festiu tradicional valencià i molts actes que es volen tradicionals valencians són encara més contradictoris. Açò és una proposta per a capbussar-nos en la màxima “les tradicions ens recorden d’on venim i qui som”, anar a furgar tots els racons que puguem i intentar comprendre com més significats millor del que aquesta afirmació implica. I jo, aquí, no vull il·luminar ningú amb una veritat absoluta, sinó qüestionar la màxima “és aixina perquè sempre ha sigut aixina”, i parlar de la nova pandèmia apocalíptica de la ideologia de gènere que anuncien els que sí que pensen tenir l’objectivitat equànime mundial i s’imaginen que la seua relació amb la sexualitat i el gènere és “neutralitat” i la resta “doctrines”. D’exemples a Alacant de lis anti, segons ellis, ideologia de gènere; n’hi ha uns quants: des dels partits polítics d’extrema dreta fins al nou bisbe d’Oriola-Alacant, José Ignacio Munilla.

La figura de la representant de les festes pot entrar en contradicció amb la idea de societat igualitària promulgada pels partits dits, en el nostre cas, “del canvi”. Si parlem de tradició, el canvi s’enteranyina encara més. Sembla que la popularitat d’unes figures que entronitzen la imatge de la feminitat i la bellesa hegemòniques no es pot tocar, si després es pretén tenir una bona collita de vots. A parer meu, la canonització dels rols de gènere que aquestes figures evoquen col·lideix amb les aspiracions progressistes i les polítiques, ara anomenades, d’inclusió. A voltes, no es pot estar al plat i a les tallades i, potser, per fer festa no és necessari cap representant concret, més que la gent o comissió que l’organitza. Què representen exactament les figures de la Bellea del Foc o les Re(g)ines de les festes? Intentem mirar l’espectacle de gènere en les etapes pre/durant/post la setmana de les festes amb ulleres queer de sol posades, com qui va a veure la mascletà.

Tota aquesta ampul·lositat a les festes del País Valencià té uns orígens i una voluntat d’aburgesament —ja estudiat i interrogat per molts col·lectius, com les Fogueres Populars i Combatives— que s’arrelen en el franquisme

D’altra banda, és cert que hi ha tot un treball de defensa de les dones a les festes valencianes, com ho demostren algunes de les reivindicacions fetes per Susana Gisbert, mantenidora de les falleres majors de València (FMV) de 2017 i fiscal en la Secció de Violència; o col·lectius com Les Beatrius, que van crear un jurat feminista per a les falles de 2019. També tenen pretensions de crítica política els guardons Compromís i Foc, de la formació política del mateix nom a Alacant. Tot això és molt positiu, gradua i complexifica la relació que tenim amb la festa, però potser el problema rau directament en la figura en si mateixa. Si tots els ideals de bellesa han de ser-li atribuïts, la nit de l’elecció, a una única persona escollida durant un any, esdevé indissociable l’esperit de competició dels cossos. Una visió que pot arraconar les idees de bellesa fora de la d’eixos dictats i que, a la praxi, es tradueix en tot un ritual protocol·lari que destil·la elitisme: la crida, la “pedida”, l’exaltació, entrevistes, entrevistes, més entrevistes, presentació en societat, visites a les cases, representació del poble o la ciutat durant tot un any, assistència als actes religiosos catòlics, desfilada darrere del sant amb la vara de govern del poble o de la ciutat, una presència concreta i pressió estètica als actes… Si hi ha gent que ho vol fer —o a qui li ho deixen fer— endavant, però com s’acobla això amb haver de ser representant de tot un poble? Això condueix a una mena d’elevació a deessa simbòlica de la persona que ha estat triada. Amb un vel de pel·lícula que despunta cap al somni, són convidades, en paraules del dissenyador alacantí responsable de la marca José Fiestas al mitjà 20minutos, a “sentir-se com les més guapes del món”, amb abillaments que a més, són “complicats de portar i no es pot fumar ni arromangar-se”.

Tota aquesta ampul·lositat a les festes del País Valencià té uns orígens i una voluntat d’aburgesament —ja estudiat i interrogat per molts col·lectius com les Fogueres Populars i Combatives— que no ho eren i s’arrelen en el franquisme i en el menyspreu a les expressions populars que aquest va inocular —pensem en el sentit antagònic i subjectiu del binomi rural/urbà. Una mostra recent: les declaracions d’ara fa uns dies de l’organitzadora de la Palma Pride Week, Kristin Hansen. Un altre exemple més llunyà són les declaracions de l’alcalde de València franquista de 1939, quan definia els objectius de la Junta Central Fallera, creada el 1939:

Dins d’eixe paquet s’inclou una figura femenina amb una bellesa que responga a aquestes necessitats. A València, la FMV de 2014, Carmen Sancho, reivindicava al mitjà Comarcalcv.com que “ser Fallera Major de València suposa ser admirada per molts homes i moltes dones, la riquesa del paper de la dona dins d’aquesta festa fa que estiguem arribant a noves quotes de poder […], però encara no estem preparats per a tenir un Faller Major”. D’aquesta darrera afirmació de Sancho, podem interpretar que les nostres mentalitats no estan preparades per a acceptar canvis en les tradicions. Com ho sabem? Hi ha enquestes? Ho hem preguntat? I, sobretot, ens ho hem preguntat?

A la societat alacantina, la bellesa i els desitjos, afortunadament, es conjuguen en plural. Es tracta doncs d’una qüestió de representació i d’espai: hi ha reticències envers l’entrada de la pluralitat dels desitjos, dels cossos, a les esferes tradicionals. Em costa molt creure que la popularitat de la figura de la Bellea del Foc, la Fallera Major o la Re(g)ina del teu poble no sotmeta aquesta persona –i sotmeta a lis que parlen d’ella– a (pre)judicis corporals i estètics.

Si celebrem les tradicions perquè estiguen vives, també seria un bon signe de vitalitat pensar-les

Les normes s’han qüestionat des de les manifestacions populars. La institucionalització del que és popular ha comportat un enaltiment de la civilitzada urbanitat valenciana. La política Mònica Oltra, exvicepresidenta i exconsellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, qui va aprovar el 2017 la tan encertada Llei Trans, en una entrevista publicada per La Vanguardia el 13 de març de 2018 on se li preguntava sobre la cosificació de les dones a les Falles, responia: “Les Falles no són alienes a aquesta societat. Em fa la sensació que, a vegades, li demanem més que a la resta de la societat, però a les Falles no es cosifica la dona més que en altres àmbits.” D’això, en podem entendre que la cosificació de les dones, amb les quals totis estarem d’acord, té el seu homòleg en la festa en una sola persona, una sola cara que inunda tot l’espai públic fester durant 365 dies.

Un altre cas de desigualtat, de què s’ha parlat molt els últims anys, és la negació fins fa poc temps a la participació de la dona de forma equitativa en les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. El treball de Verónica Gisbert i Gracia Ni mores ni cristianes: gènere i poder en la festa de Moros i Cristians d’Alcoi parla des d’una perspectiva de gènere de les desigualtats en les festes de Sant Jordi. Ens presenta tota la tasca feta pel col·lectiu de defensa de la igualtat de les dones a les festes d’Alcoi Fonèvol. Al seu treball, cita com a resposta donada a peu de carrer: “D’acord, el passat és el passat, però tot té un límit. Què diria la gent de València, si un home volguera eixir vestit de fallera perquè la festa és massa feminista? El mateix que ací, que això és impossible. […] Estic segura que feminisme i festes no estan renyits, perquè, si fora així, l’ostentació no existiria”. Quin és eixe límit? Si tradició i límits s’han de pensar alhora, la tradició s’està convertint en peça museística perquè un dia o una setmana, a tot estirar, ens recordem de qui som –o de qui érem, millor dit. On s’ancoren els límits que no cal transgredir en la tradició? Què va fer José María Py i el grup Alicante Atracción si no va ser modificar la tradició dels llauradors d’Alacant quan l’any 1928 va decidir fer d’aquesta festa una festa “gran” –i, de retruc, turística– com ho havia fet València amb les Falles?

No vull que les Fogueres de Sant Joan d’Alacant s’acaben ni les festes de cap poble, sinó que baixem del reliquiari on un dia ens van ficar

El sociòleg Pierre Bourdieu, que esmenta Pedro García, parla del “capital social”, o siga, el conjunt de recursos actuals o potencials lligats a la possessió d’una xarxa durable de relacions més o menys institucionalitzades de coneixença i reconeixement intracomunitari. En altres paraules, de la capacitat d’acceptació i pertinença a un grup situat. Si passem per aquest sedàs les tradicions festeres de la societat valenciana i ho analitzem des del prisma del gènere, no està adherint-se molta gent a unes tradicions, que tampoc no són tan ancestrals, per socialització? No es pot fer una lectura del protocol del saber estar exigit, des de matrius catòliques i cisheteropatriarcals que enllacen amb la seua idea de família, de formalitat, de decència, de pudor i els rols de gènere fortament ideologitzats?

L’altra opció és acabar amb aquestes figures, perquè el ventall de possibilitats de “bellea alacantina” –les dels carrers– no cap, segurament, en una sola persona. Si celebrem les tradicions perquè estiguen vives, també seria un bon signe de vitalitat pensar-les. Si és la festa més “fermosa”, aquesta fermosura podria pensar-se en plural i no haver-ne de triar una. Mantenir viva una tradició és un fet completament diferent d’anar a un museu o guardar un vestigi a casa i només reconéixer-ne el valor una volta a l’any. De segur que molta més de la que ja ho fa, li agradaria viure altrament les tradicions. Perquè ni les posicions tradicionalistes conservadores dels qui defensen que la festa no s’ha de profanar, no estan exempts de no haver-ho fet. El protocol, la religiositat i tots els valors del folklorisme polític –i dretitzat– que invoca l’innatisme i el “com tota la vida” són més que relatius. Ah, sí? Tota la teua vida? Tota la vida de lis teuis avantpassadis? Lis avantpassadis de lis teuis avantpassadis? Estan explicant una gènesi a partir d’un moment temporal on els va bé començar a explicar. I no, no vull que les Fogueres s’acaben ni les festes de cap poble, sinó que baixem del reliquiari on un dia ens van ficar. Visquen les Fogueres d’Alacant sense rols de gènere!