La Diada de l’Onze de Setembre de 2020 es presenta enmig d’un escenari del tot impensable fa uns mesos. L’epidèmia de la COVID-19, foragitarà les imatges de grans demostracions de força multitudinària que el moviment independentista havia protagonitzat des de l’any 2012. Amb tot, partits i entitats com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) han mantingut la convocatòria d’actes i arreu del territori (amb mesures d’higiene i distanciament sanitari), encara que des del mateix Departament de Salut de la Generalitat s’ha recomanat durant les darreres setmanes no fer concentracions a la via pública en el moment actual d’evolució dels contagis.
De tota manera, el debat entre el dret fonamental a manifestar-se i el dret a la salut és un afegitó més de la llarga corrua de dilemes que viu el moviment autodeterminista, llastat per les desavinences cada cop més publiques entre els principals partits que defensen aquesta causa, que fins i tot han de gestionar pugnes internes. La dialèctica entre confrontació i estesa de mà per al diàleg amb l’estat o la necessitat o no d’eixamplar la base i atraure més persones i més representativitat social per enfortir el moviment són –entre altres– bucles en els quals l’independentisme dona voltes des del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017, sinó abans.
D’aquestes qüestions, però també de com viuran aquesta Diada diferent, n’ha parlat la Directa amb quatre persones representatives de diversos àmbits professionals i activistes de la societat principatina.
Eduard Ballesté, geògraf i professor d’antropologia social
“El camí que té per córrer l’independentisme ha de passar per aconseguir establir punts en comú amb altres lluites socials”
Com celebraràs aquest 11 de Setembre?
Aquest any segurament participaré de la manifestació estàtica de Barcelona convocada per l’esquerra independentista. Més enllà d’això, i en la situació que estem vivint, no crec que participi en cap més acte o acció.
Quines passes creus que hauria de donar l’independentisme a partir de l’escenari actual?
Primer de tot, jo crec que s’hauria de plantejar un moment de reflexió comuna sobre quins han estat els encerts però sobretot els errors que s’han anat cometent fins ara. És necessari, des del meu punt de vista, reflexionar col·lectivament per trobar aquells eixos d’acció que, com s’ha pogut comprovar, han permès aglutinar més gent. Parlo específicament de tornar a recuperar l’esperit tant de l’1 i el 3 d’octubre del 2017 com les respostes multidimensionals que es va donar als carrers contra la sentència aquest any passat. Les properes passes, si volem que tinguin possibilitats de construir camí en el futur, s’hauran de fer sota el consens social que es va establir aquestes dates assenyalades. Al mateix temps, crec que són passes que s’allunyen de la política institucional i fiquen al centre altres “actors socials” (persones, entitats, col·lectius, moviments socials i lluites transversals, entre d’altres).
Entre confrontació i negociació amb l’estat, quina estratègia et sembla més útil per al moviment autodeterminista?
La meva opinió és que una no exclou l’altra. És a dir, el que altera l’estratègia a seguir és l’ordre en què s’utilitza cadascuna i la correlació de forces que es poden agrupar en elles. Per la meva banda, apostaria per un increment de la confrontació amb l’estat erigida sota un ampli consens social. Aquest consens s’adquireix a través de processos de reconeixement comuns en lluites populars compartides que interpel·len a bona part de la població. Lluites totes elles que estem vivint en la nostra quotidianitat i que van des de la regulació dels lloguers o l’aturada dels desnonaments, fins a la derogació de la llei d’estrangeria, passant per les lluites feministes, pel clima, antiracistes o de classe. Un cop aquesta confrontació és produeix i és suficientment forta en l’acumulació de forces del moviment independentista, la negociació apareixerà com a l’únic camí possible per l’estat. L’estat només negociarà quan no hi hagi més alternativa possible.
L’independentisme ha tocat sostre? És possible atraure més gent? En quins sectors socials penseu que té camp per córrer?
No, no ho crec. L’independentisme ha tingut moments on ha aconseguit superar els seus marcs d’atracció i ha ampliat la base a altres sectors socials que normalment no s’hi havien sentit identificats. En aquests moments de creixement s’han donat diferents successos que han posat el fre i han impossibilitat observar quin era sostre “real”. Em refereixo, per exemple, a la dinàmica dels mateixos partits polítics i a la lluita institucional. Quan el focus del moviment independentista s’ha centrat fortament en l’acció partidista o institucional, s’ha frenat l’atracció popular i l’ampliació de la base social. Tant l’1 i el 3 d’octubre, com en les protestes postsentència, quan els carrers bullien de gent i la base creixia, el focus va tornar a la política partidista i certa gent es va desencantar. En aquest sentit, el camí que té per córrer l’independentisme es troba, des del meu punt de vista, en aconseguir establir punts en comú amb altres lluites socials que ja s’estan donant. De la possibilitat de construir un discurs i una acció política que superi l’independentisme per aglutinar més lluites, passarà el futur del mateix moviment i la possibilitat de créixer. Aquest exemple és bastant clar amb les joventuts. En moments puntuals com els citats anteriorment, els joves van prendre la “paraula” i els carrers. La resposta a la mobilització juvenil va ser una forta repressió i una creixent estigmatització tant en mitjans de comunicació com en els discursos polítics. Això permet entendre perquè molts joves se senten desencantats amb la lluita independentista més vinculada als partits o les institucions. En aquest sentit, hi ha camí per recórrer i molts sectors socials als quals interpel·lar si canvien els protagonismes dins del moviment independentista.
Montse Castellà, cantautora
“Podem seure a una taula però com a complement a la mobilització, no pas com a substitutiu”
Com celebraràs aquest 11 de Setembre?
Participant en un acte institucional de la Diada al Baix Ebre, on hi cantaré algunes cançons com a cloenda, després amb un dinar amb les amigues amb qui solíem anar de manifestació i al vespre sopant amb algunes de meves nebodes, amb qui també compartíem pancarta en dies com avui.
Quines passes creus que hauria de donar l’independentisme a partir de l’escenari actual?
No ens hauríem de desviar de l’escenari que mos va portar a l’1 d’octubre. La gent ha d’estirar del carro, encara que al carro hi haja representants polítics que no estiguen, ara mateix, a l’altura del que el país necessita i reclama. La llibertat no es demana, s’exerceix i la dignitat de la ciutadania mobilitzada és irrenunciable, malgrat que ara amb la pandèmia tot és més complicat. El lògic desengany per la misèria partidista actual no s’ha de transformar en desànim sinó en tindre més ganes de canviar les coses.
Entre confrontació i negociació amb l’estat, quina estratègia et sembla més útil per al moviment autodeterminista?
Hem arribat on som gràcies a la lluita al carrer i a la confrontació. La independència no ens la regalaran, ens l’haurem de guanyar. Es pot negociar però no per a quedar-nos on som ni recular i sense que la negociació implique renunciar a la confrontació. En tots els moviments socials on he estat, el poderós no t’escolta si no tens força al carrer, si no se sent amenaçat. Cal assumir riscos. Podem seure a una taula però com a complement a la mobilització, no pas com a substitutiu.
L’independentisme ha tocat sostre? És possible atraure més gent? En quins sectors socials penseu que té camp per córrer?
Hem arribat molt amunt però considero que no hem tocat sostre. Simplement, si puges molt ràpidament en poc temps, quan després vas més lent et pot semblar poc. Cal que la gent veja la independència com a una oportunitat per a millorar la vida de les persones i això afecta i implica a tots los sectors: justícia social, comunicacions dignes, cura del medi ambient, oportunitats de treball i tindre clars los pilans del benestar, com l’ensenyament, la cultura i la sanitat. La República Catalana tindrà defectes i haurem de ser exigents amb nosaltres mateixos però per a poder avançar cal primer soltar llast i l’actual Estat espanyol, ho és.
Julià de Jodar, escriptor
“Enredat com ara en la seva autocontemplació més o menys narcisista, més o menys victimista, l’independentisme no anirà enlloc”
Com celebraràs aquest 11 de Setembre?
Des de casa.
Quines passes creus que hauria de donar l’independentisme a partir de l’escenari actual?
Crear unitat popular més enllà dels partits actuals, nous lideratges, guanyar pròximes eleccions autonòmiques, parlament social, alliberar els presos polítics i retorn dels exiliats, nova arremesa per la DUI.
Entre confrontació i negociació amb l’estat, quina estratègia et sembla més útil per al moviment autodeterminista?
La més útil és la que sorgeixi d’una nova capacitat popular per crear poder propi i autoorganitzat, cosa que mena impepinablement a la confrontació directa.
L’independentisme ha tocat sostre? És possible atraure més gent? En quins sectors socials penseu que té camp per córrer?
En la mesura que encara no disposi de majoria social, no haurà tocat sostre. La part dèbil de l’independentisme té a veure amb una incapacitat teòrica i pràctica per creure en el poder de la gent i estimular-lo en tots els ordres. I per si sol, vull dir, enredat com ara en la seva autocontemplació més o menys narcisista, més o menys victimista, no anirà enlloc. Cal un revulsiu social, una onada de classe radical, un tsunami dels damnats que faci obrir els ulls als actuals partits nominats independentistes i posar-los al lloc exacte que els pertoca: pencar i pencar i pencar en llocs inhòspits, deixar-se de paternalismes dirigistes, i aprendre del poder des de baix.
Eunice Romero, sociòloga especialitzada en nacionalisme, migracions i diversitat
“Allò no escoltat durant més de mig segle, sobre la nostra diversitat interna, ens impedeix sentir-nos part del mateix nosaltres“
Com celebraràs aquest 11 de Setembre?
Atípicament, de ben segur. Els darrers anys venia sent un moment d’exercici de manifestació pública en família. Enguany, entre responsabilitats laborals i de cura, haurem d’organitzar-nos en torns per no deixar d’exercir aquest dret, però alterant les formes i seguint les recomanacions de distanciament social.
Quines passes creus que hauria de donar l’independentisme a partir de l’escenari actual?
N’hi ha un de molt important, del qual sembla que siguem expertes a escapolir-nos-en, que és la reflexió autocrítica per entendre què ens ha mancat i quines veus han deixat d’escoltar-se per no preveure un estavellament de la magnitud que vam tenir. L’astorament per la cruesa repressiva (per a una majoria, curiosament, inesperada), havia aportat la humilitat i silenci necessaris per permetre aquestes preguntes honestes. Malauradament, després d’unes eleccions dictades pel tempo de Madrid, la represa de “l’autogovern” ens ha mantingut entretingudes en una addicció al presentisme i els moviments tàctics, sense permetre’ns un marge per acordar l’estratègia. Ni tan sols, hem estat capaces de produir una diagnosi compartida del moment del moviment, i sense saber on som, és impossible saber cap on anem. Però tard o d’hora, la paràlisi s’haurà de trencar abandonant la superficialitat i les jugades en curt, que ja només poden satisfer per un temps molt breu les necessitats de protagonisme dels seus artífex. L’extenuació per l’avorriment de la repetició del soroll, sense deixar espai al dol pel resultat d’aquest primer embat, pot ser l’origen d’aquesta aspror en les relacions dels qui es troben ara en llocs de responsabilitat política. Estem acostumades encara a un tipus de lectura dels lideratges que menystenen el poder de l’acció col·lectiva, i per tant, tampoc sabem llegir la responsabilitat col·lectiva en haver perdut de vista l’angle mort. Una reflexió honesta conjunta, que llegeixi els símptomes de tot el moviment, és la passa eternament pendent i ara imprescindible. La por i el desconcert que acompanya la repressió política no hauria de seguir condicionant l’espai per a la visió, la imaginació política i el poder popular, que són àmbits que vam arribar a tastar al llarg del procés.
Entre confrontació i negociació amb l’estat, quina estratègia et sembla més útil per al moviment autodeterminista?
Jo crec que la dicotomia no és útil, qualsevol negociació seriosa implicaria una tensió que no exclogui la confrontació ineludible quan hi ha dos punts de partida tan distanciats.
L’independentisme ha tocat sostre? És possible atraure més gent? En quins sectors socials penseu que té camp per córrer?
És difícil respondre breument aquesta pregunta. Per tant, provaré de fer-ho brevíssimament: Sí, hi ha un sostre de vidre, que hem d’aspirar a trencar. No és impossible atraure més gent, però aquest és un plantejament erroni pel que fa al tempo de l’aspiració. Abans de plantejar-se el sentit dels guanys d’una hipotètica referència de Catalunya, molta gent encara ha de sentir que en forma part. Precisament, la manca de diagnosi valenta, seriosa i profunda del que ens ha mancat que esmentava abans, ens està fent donar per descomptat que es tracta només d’un repartiment de l’electorat que està esperant una oferta que l’interessi més entre el sí o el no. Però va molt més enllà d’això, es tracta d’un terreny més fondo, més emocional, que és el del sentit de pertinença, on entren en joc no només les ofertes de futur, sinó la necessitat de reparar ferides i omissions en la memòria nacional. Allò no parlat, però sobretot, allò no escoltat durant més de mig segle, sobre la nostra diversitat interna, ens impedeix accedir a universos emocionals i ens impedeix, encara, sentir-nos part del mateix nosaltres.
