Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Una nova cultura del territori

En un article anterior que vaig escriure a finals de juliol, referit al procés de turistització estudiat pel cas de Magaluf i que podria extrapolar-se a Mallorca sencera, esmentava el concepte “geografia d’interessos” que els autors del llibre d’estudi històric del procés, havien utilitzat. El concepte explica com el territori es va anar posant a disposició de la indústria turística i els negocis i activitats complementàries (la construcció, l’especulació, la financiarització, l’oci, fins i tot les drogues i la prostitució). Una geografia d’interessos econòmics, especulatius i privats que explica el que no és capaç d’explicar la geografia urbana, ni tan sols la geografia política i molt menys la geografia social (concepte creat per Éliseé Reclus). No. Probablement en el cas de Mallorca, totes aquestes “geografies” s’expliquen precisament a partir de la geografia d’interessos imposada pel monocultiu turístic. I crec que tots coincidiríem també en el fet que la “geografia d’interessos” d’economia i mercats explica també, a escala global i a grans trets, la situació de col·lapse ecològic i social, a la que ens hem abocat com a humanitat.

Tots coincidiríem també en el fet que la “geografia d’interessos” d’economia i mercats explica també, a escala global i a grans trets, la situació de col·lapse ecològic i social, a la que ens hem abocat com a humanitat

La revisió de com hem arribat fins aquí ens dóna una clara visió de com hem sotmès territoris i persones a l’objectiu últim imposat pel capitalisme global: entendre el progrés com una expansió permanent, un creixement infinit de beneficis econòmics i acumulació de riquesa (per alguns) a força de l’opressió i la despossessió d’altres. Com diu Joaquim Sampere en una entrevista arran de la publicació del seu darrer llibre Les cendres de Prometeu: “Això és nociu pel Planeta, per la biosfera, perquè vol dir una carrera permanent per apoderar-se i utilitzar més i més sectors de la biosfera i també del subsòl, de l’escorça terrestre on hi ha els minerals que estem explotant a fons. Quan dic que el capitalisme és inviable en el futur vull dir que és un sistema que és intrínsecament expansiu i que porta a una colonització incessant, un apoderament ambiciós, sense límit. Això és incompatible amb la vida humana”.

En termes similars es refereix Yayo Herrero en un dels seus darrers articles que es titula “Vida”, a l’analfabetisme ecològic de l’economia hegemònica. Diu Yayo: “La civilització industrial és energívora, petrodepenent, vertiginosa, extractivista, homogeneïtzadora, generadora de residus inabastables i competitiva. La cultura capitalista ha construït una “normalitat” que topa de front amb la realitat que sosté la vida (…) Després d’aplicar durant dècades a la natura viva la lògica de les coses mortes, caiem en el compte. Escalfament global, pèrdua de biodiversitat, superació de la biocapacitat de la terra, contaminació de sòls, aire i aigua, zoonosis, proliferació de malalties, pandèmies, desigualtats, feminicidis, explotació, expulsions… El desenvolupament en carn viva”

És més que evident doncs, la implacable urgència en què ens cal reconfigurar la geografia que expliqui el futur, si és que volem optar-hi, al futur. Això és reconfigurar el marc mental en el qual definim què és vida

És més que evident doncs, la implacable urgència en què ens cal reconfigurar la geografia que expliqui el futur, si és que volem optar-hi, al futur. Això és reconfigurar el marc mental en el qual definim què és vida. Un marc mental que ens aboqui a una nova cultura de vincle amb la terra com a element viu, i que ens ressituï en la necessitat urgent d’aprendre de com s’organitza la naturalesa, els cicles naturals i els límits. En la necessitat de decréixer en el consum intens d’energia i materials, amb i per justícia social i ecològica (suficiència i repartiment). Una nova cultura del territori que ens ressituï, relocalitzi i reconnecti amb allò que vertaderament sosté la vida, que estableixi una nova escala de valors partint de l’autoorganització i la cooperació, com a estratègies d’adaptació, i les cures com qüestió essencial i bàsica. Una geografia de l’interès comú, que es dibuixi a partir de la voluntat de cobrir les necessitats bàsiques essencials de manera universal i que entenguem que riquesa i vida són tenir cobertes aquestes necessitats per a tothom.

Enfocar cap aquí la política i l’economia no és una quimera. És una necessitat. En els contexts petits i locals dels territoris on vivim és possible. Cal una planificació estratègica, cal pedagogia ecosocial per entendre què és el que vertaderament sosté la vida – i en aquest sentit la pandèmia de la COVID19 ha estat una gran lliçó pels que volen escoltar-la – cal redefinir l’economia productiva (què produïm, perquè, on, com i per a qui) i cal reajustar pressupostos i esquemes fiscals deixant de banda interessos nocius i poderosos i actuant, políticament i socialment, des de la legitimitat que implica actuar des d’una perspectiva àmplia, global i a futur, enfocada a fer possible la vida en el futur. I no qualsevol vida, sinó vides dignes per a tothom.