A les biblioteques de Catalunya hi treballen més de 2.000 professionals integrades al Sistema de Lectura Pública, 500 de les quals a les 41 biblioteques del Consorci de Biblioteques de Barcelona. És precisament a la capital catalana on va arrencar la mobilització permanent del sector que després va fer el salt a l’àmbit de la Diputació de Barcelona i ara arriba al conjunt del país. Fins ara eren un sector invisibilitzat, però des del mes d’abril és recurrent veure als mitjans de comunicació i als carrers samarretes amb els lemes “Protegim les biblios, recuperem la ciutat!”, “Estimem les nostres biblioteques, defensem-les!” o “No és una samarreta, és un clam! Estimem les nostres biblioteques”. La CGT i La Intersindical lideren la lluita des de l’àmbit sindical, però s’organitzen de manera assembleària a la plataforma Biblioteques en Lluita. El passat 16 d’octubre van tancar per vaga 37 de les 41 biblioteques de Barcelona i més d’una quarantena a la resta de Catalunya.
Entrevistem Irene Lameiro, delegada de CGT al Consorci de Biblioteques de Barcelona i treballadora de la biblioteca gòtica Andreu Nin, i Laura Solà, delegada de CGT a la Diputació de Barcelona i directora de la biblioteca de Volpelleres, a Sant Cugat del Vallès.
Com vau començar la lluita?
Irene Lameiro: L’any 2019 arrenquen les primeres mobilitzacions per la manca de personal, pels horaris abusius, pel pèssim manteniment dels equipaments, per la falta de protocols contra les violències. Vam cometre l’error de creure’ns les gerències i els polítics, que tenien una clara estratègia de dilatació. Sempre ens tracten com un personal de segona que no equiparen a la resta del personal de l’Ajuntament i això ha fet que tornés a esclatar tot, aquest cop amb més força, perquè no ens els creurem fins que no hi hagi una solució real.
Amb qui negocieu a l’Ajuntament de Barcelona?
I. L.: Portem dotze reunions, entre cometes, perquè podríem dir que són reunions de dilatació, com la que vam fer amb Javier Pascual, gerent de les persones del consistori. També vam tenir una reunió amb el regidor Xavier Marcé [PSC], que no va servir de res, només perquè ell pogués dir a la premsa que s’havia reunit amb nosaltres. Durant un pregó de Sant Jordi al Saló de Cent de l’Ajuntament ens va demanar “si us plau, si us plau, no ens boicotegeu l’acte, em comprometo a reunir-me amb vosaltres”, però a la pràctica, quan ens reunim, ens acaba dient que ens entén, però que no pot fer res per millorar la nostra situació. No et sabria repetir ni una frase sencera dels seus arguments, comença una frase i no l’acaba. Aquest és el nivell.
Quines són les vostres principals reivindicacions?
I. L.: Volen imposar-nos uns horaris que perpetuen unes condicions laborals que patim des de fa vint anys, amb un o dos dies a la setmana amb jornada d’onze hores. Això està denunciat a Inspecció de Treball, perquè vulnera l’Estatut del Treballador. Ara ens diuen que de les onze hores només en fem vuit perquè ens donen flexibilitat al migdia. Això no serveix per a res, perquè no canvia que arribem a les nou del matí i sortim a quarts de nou del vespre encara que parem per dinar. Volem que se’ns apliqui el pacte del temps de l’Ajuntament i se’ns compacti la jornada, per dalt o per baix. Les nostres condicions van contra la salut i contra la conciliació. El que hi ha darrere és un problema de falta de personal. S’amplien els horaris, però no la plantilla.
Sentiu que no es reconeix la vostra professió?
“A les biblioteques no només prestem llibres. Treballem contra la bretxa digital, fem tallers, projectes d’educació infantil, som un calaix de sastre”
I. L.: A les biblioteques no només prestem llibres. Treballem contra la bretxa digital, fem tallers, projectes d’educació infantil, som un calaix de sastre i assumim tot allò que la resta de la ciutat no pot assumir. Som equipaments universals de portes obertes. Es dona el cas que una família amb menors desnonada que els mossos no saben on deixar les criatures ens les acaben portant a la biblioteca, i a veure si a la nit poden solucionar-ho. I encara més. El sensellarisme a la ciutat de Barcelona ha pujat un 45% en tres anys, els centres d’acollida no ho poden assumir i no donen accés a les persones que no tenen registrades i en seguiment. Què fan la resta? Doncs van a la biblioteca que està al costat. Podeu passar per la biblioteca de Nou Barris i veureu que és un segon centre assistencial.
Com afronteu aquesta complexitat?
I. L.: Necessitem educadores socials, necessitem treballadores socials, molts més recursos, que no s’estan posant com cal. També demanem un protocol contra les violències externes. Les biblioteques són una extensió del carrer i un reflex de la societat. Donem una imatge de falsa seguretat i tranquil·litat, però realment no és així. Patim casos de violència verbal i física, també assetjaments. No tenim un bon protocol, i és bàsic, juntament amb el personal i la formació adequada. Des de la institució se’ns diu que l’índex de conflictivitat és molt baix, però nosaltres que estem al dia a dia sabem que no és així, el que passa és que no es recullen bé les dades.
No només esteu lluitant a Barcelona…
Laura Solà: Hi ha problemàtiques específiques de Barcelona, però hi ha reivindicacions comunes de tot el sistema de lectura pública de Catalunya. Som un sector menystingut i invisibilitzat, sempre hem estat en silenci, sempre hem sigut molt barates. Partim de l’escola de bibliotecàries de la Mancomunitat, on s’agafaven a dones sense càrregues familiars perquè eren més barates, i d’aquells orígens ens venen tots els mals. Ja partíem d’un nivell molt més baix pel fet de ser un sector feminitzat. No tenim cap mena de conciliació laboral i se’ns imposen tipologies horàries que estan al marge de qualsevol acord laboral de les nostres administracions. Sempre hi ha un asterisc als acords en què hi posa “excepte biblioteques”. És un full en blanc que no contempla la conciliació laboral. A part dels baixos sous i la invisibilització, el que estem demanant és que hi hagi normes de joc, un conveni general que ens doni una seguretat jurídica.
I per això us sumeu a la lluita…
“Si no fos per les professionals aquest servei no funcionaria. Estan acostumats al fet que la nostra vocació ho cobreixi tot”
L. S.: Si no fos per les professionals aquest servei no funcionaria. Estan acostumats al fet que la nostra vocació ho cobreixi tot. El 22 d’abril vam fer una primera jornada de vaga comuna del Consorci de Barcelona i de la Diputació de Barcelona i, a partir d’aquí, vam convocar jornada de vaga els dissabtes de forma indefinida. El mes de juny es va estendre la vaga a tot el personal del sistema de lectura pública, també als tècnics auxiliars de biblioteques que treballen per als ajuntaments. La realitat a Catalunya és molt divergent, tenim nombrosos municipis on les biblioteques són unipersonals, on hi ha una relació molt caciquil amb l’alcalde o el tècnic, i moltes companyes estan collades i se’ls aplica de forma molt discrecional les condicions laborals i el sou. No hi ha un marc regulador i això porta al fet que no hi hagi límits ni marges. Hi ha companyes amb conveni laboral del lleure, per exemple.
Tot el personal coneix els seus drets?
L. S.: El que estem fent és molt difícil. Hi ha zones de Catalunya on no estaven organitzades, Tarragona i Lleida sobretot. Durant els mesos de juny, juliol i agost hem estat teixint, fent xerrades al territori, perquè no s’havien mobilitzat mai i no existia la xarxa que ara hem començat a teixir. És molt important el que hem fet, ja no hi haurà marxa enrere. Hem alçat la veu i hem pogut fer-ho conèixer a la ciutadania, integrant-la en la lluita, perquè defensar la biblioteca pública és defensar els últims espais democràtics i lliures. Som el servei més ben valorat per la ciutadania, però demanem que no només el valorin sinó que el defensin. Anem cap a una realitat política i social que ens fa més imprescindibles i necessàries que mai.
Com perceben les usuàries la vostra lluita?
I. L.: Tenim molt suport. Des de la compra de samarretes fins als missatges d’ànim dels estudiants, malgrat trobar-se les biblioteques tancades durant la selectivitat. És sorprenent i gratificant confirmar el valor social que ens reconeixen. Som un lloc que desperta emoció i bons records. A les xarxes, tota classe de suport de persones conegudes, escriptors, fins i tot dels grups polítics, que han presentat moció a l’Ajuntament de Barcelona per posar remei a la situació de les biblioteques tancades, amb l’excepció del PSC. El govern de Collboni està responent amb dilatació, menfotisme i molta repressió. Tenim companyes encausades injustament, patim repressió sindical de tota mena. Tenim un company que, durant una protesta, les forces de seguretat li van estirar la bandera que duia i el van tirar a terra, a l’entrada de l’edifici de l’ajuntament de la plaça de Sant Miquel. El van immobilitzar, l’estaven gairebé ofegant, té un informe de lesions i van acabar denunciant-lo a ell per agredir a l’autoritat, cosa que no s’entén de cap manera.
Aquesta repressió és una decisió política de l’alcalde?
I. L.: Absolutament. Ho estan fent amb les biblioteques, però també amb tot el sector social de l’ajuntament que està en lluita. Parlo d’escoles bressol, de la institució municipal de Serveis Socials, de les oficines d’atenció ciutadana, de molts serveis de feminismes i d’ajuda a la infància i l’adolescència. Tots els sectors feminitzats relacionats amb les cures i que alhora són un escut social de la ciutat, han patit retallades amb aquest nou conveni i pateixen repressió directa que ve des de dalt. I la interlocució és del tot inoperant: el gerent Ferran Burguillos, de qui hem demanat la dimissió i la cap de recursos humans, la senyora Carme Rangel, juguen a què tenen les mans lligades perquè “nosaltres depenem del que digui l’ajuntament”.
I per part de la Generalitat?
“Hi ha un desequilibri entre la imatge arquitectònica de les biblioteques i la poca importància que l’administració dona a la qualitat dels nostres llocs de treball”
L. S.: Vam anar a parlar amb en Xavier Fina, director general de Drets Culturals, Creació i Biblioteques, el màxim càrrec polític de la Generalitat que decideix sobre biblioteques públiques d’aquest país. Ens va reconèixer que estem en un moment d’emergència laboral, després d’explicar-li totes les barbaritats que patim, de les que no n’era coneixedor. Des de la Generalitat deleguen la gestió del personal als municipis, els consorcis i les diputacions i tanquen els ulls, perquè diuen que no tenen competències en recursos humans. Aquest any la Generalitat té un 40% més de pressupost en cultura. Xavier Fina es va comprometre a reunir-se amb els grups parlamentaris per incentivar l’espai de negociació des de la plataforma de Biblioteques en Lluita i va assegurar que estava d’acord en el fet que el primer punt hauria de ser el conveni col·lectiu del sector. Després d’això li van fer una entrevista on va dir que arran de l’augment del pressupost estava molt content perquè es construirien no sé quantes biblioteques. Tornem al mateix, confonen el que és l’edifici amb el servei. Evidentment que no estarem en contra de la construcció de biblioteques meravelloses, les millors del món, però hi ha un desequilibri entre la imatge arquitectònica i la importància cabdal de la qualitat dels llocs de treball en el que podem anomenar “palaus del poble”. El problema és que es queden en la primera capa, només per penjar-se la medalleta.
Hi ha un criteri erroni d’on es destina el pressupost?
L. S.: Construeixen les biblioteques i l’any següent no hi ha pressupost de manteniment ni de recursos humans. Deixeu de mirar edificis, horaris d’obertura i espais. Tenim unes ments pensants al capdavant que no saben el que hi fem. Quan anem al Parlament tothom ens dona suport, però no saben res de nosaltres. Les biblioteques són l’àgora del poble, el primer accés a la informació de qualsevol estudiant, família, nouvingut, immigrant. Dic immigrant perquè és l’exemple més flagrant de gent que arriba sense drets i amb espais vetats, però la biblioteca no se li veta mai i el carnet de la biblioteca és un dels elements que ajuda a certificar l’arrelament. Se’ns ha arribat a dir que si era molta càrrega de feina reduíssim l’horari de fer carnets, perjudicant així les persones més vulnerables. Amb més personal això no seria un problema.
Veig que teniu un contacte molt directe amb les persones.
L. S.: Som un espai on les relacions analògiques són molt importants. La gent busca el contacte humà, els clubs de lectura estan plens. Un dels projectes de la sanitat pública de Catalunya és la prescripció social, persones amb carències però sense diagnòstic de malaltia mental, se’ls prescriu anar a espais públics per establir contacte amb la comunitat. Tots els nostres clubs de lectura i tallers amb famílies entren dins de la prescripció social, estem en contacte amb la sanitat pública perquè la gent que té problemàtiques per sortir de casa i relacionar-se se l’enviï a les biblioteques, a espais on es treballen dinàmiques perquè aquestes persones puguin gaudir durant una hora de lectura i conversa. Aquí a Volpelleres [Sant Cugat del Vallès] tenim l’espai nadó, un espai de trobada de famílies, per vehicular-les a la comunitat, on encara ve més gent quan a l’hivern fa fred i a l’estiu fa calor. Funcionem com una xarxa associativa i comunitària, per això estem sempre plenes.
