Fa una dècada que la plataforma Trans*forma la Salut, que aplegava gran part del moviment de persones trans a Catalunya, va aconseguir l’objectiu pel qual va crear-se: despatologitzar el model d’atenció a la salut.
Fins llavors, ser diagnosticada com a persona amb disfòria de gènere era el requisit per accedir a una hormonació i unes intervencions quirúrgiques de les quals, per a moltes persones trans, en depèn el lliure desenvolupament de la personalitat. L’encarregada de fer el triatge i avaluar si algú era prou home o prou dona com deia ser per continuar el circuit d’atenció sanitària era la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Realitats com ser una dona trans lesbiana, no sentir aversió cap als propis genitals, no aparentar suficient feminitat o masculinitat en la vestimenta conduïa a avaluacions desfavorables per poder fer un pas més en el circuit d’atenció
El mecanisme per avaluar-ho era un test carregat d’estereotips de gènere i recolzat en el manual de l’American Psychological Association (APA).
Realitats com ser una dona trans lesbiana, no sentir aversió cap als propis genitals, no aparentar suficient feminitat o masculinitat en la vestimenta o tenir aficions que se surten dels paràmetres sexistes tradicionals, conduïa a avaluacions desfavorables per poder fer un pas més en el circuit d’atenció previst, en què la persona no tenia capacitat de decidir el ritme del procés social —quan i com sortir de l’armari— i forçava a completar la reafirmació del gènere —és a dir, a sotmetre’s a determinades intervencions quirúrgiques—, que, en tot cas, havia de ser binària (home o dona).
La “t” de “trastorn” ja havia caigut de la sigla del servei (anteriorment, UTIG), però a la UIG la concepció de la identitat trans com a malaltia mental determinava l’atenció a les persones, malgrat que la Llei 11/2014 —substituïda ara per la Llei 13/2025, dels drets de les persones LGBTI i l’erradicació de l’LGBTIfòbia, en vigor des d’inici d’any— establia un model de salut despatologitzat.
L’any 2016, assolir un model d’atenció a la salut basat en el dret a la lliure determinació de la identitat i l’expressió de gènere era una lluita prioritària i sense escletxes, i va aplegar la gran majoria d’organitzacions pels drets de les persones trans al país, que ho reclamaven com una porta d’entrada a molts altres drets del col·lectiu.
“L’activisme va dir prou al maltractament institucional, i va fer-ho amb potència, en un moment en què el govern va voler escoltar les necessitats”, explica Lina Mulero, part de la plataforma Trans*forma la Salut
“L’activisme va dir prou al maltractament institucional que les unitats d’identitat de gènere suposen, i va fer-ho amb potència, en un moment en què el govern, amb un conseller de Salut part del col·lectiu LGTBI [Toni Comín, d’ERC, dins la coalició Junts pel Sí], va voler escoltar les necessitats”, explica Lina Mulero, part de la plataforma Trans*forma la Salut.
I afegeix un tercer ingredient, amb nom propi, a la fórmula que va aconseguir “un canvi de paradigma pioner al món”: la doctora Rosa Almirall, en aquell moment, directora de l’ASSIR (Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva) Esquerra de Barcelona, al CAP Manso.
“A la seva consulta, va començar-hi un servei transfriendly, que en algun moment va anomenar Trànsit, sense que fos oficialment reconegut. Va voler donar una atenció propera, acompanyar en el mínim que necessitaven les persones trans que, de boca-orella, hi acudien cada vegada més, perquè allà eren escoltades i podien accedir a l’hormonació”, recorda Mulero sobre el germen de les vuit unitats del servei Trànsit que avui té el sistema sanitari català en diversos punts del país.
Un tercer ingredient, amb nom propi, és la doctora Rosa Almirall, que a la seva consulta va voler donar una atenció propera i acompanyar les persones trans. És el germen de les vuit unitats del servei Trànsit que avui té el sistema sanitari català
“Ara ets tu qui diu en quin punt vols situar-te, si necessites modificacions corporals i fins on les necessites, i si vols suport per a tu mateixa o per a comptar amb l’acompanyament de la família”, destaca Mulero sobre el servei que va substituir la UIG com a porta sanitària de referència per a l’afirmació de gènere.
Si bé la despatologització de l’atenció sanitària a les persones trans hauria d’estar garantida a escala estatal —d’acord amb la coneguda com a llei trans, en vigor des del 2023—, el model català, basat en un acompanyament biopsicosocial, continua essent una excepció. En altres territoris, tot i que ja no es requereix un diagnòstic per accedir a tractaments i al canvi de nom i sexe en el registre, la tutela mèdica, especialment la psiquiàtrica, es manté en les experiències de les persones trans, segons lamenta la ginecòloga Rosa Almirall, ja jubilada. “Aquí s’aplica un veritable model de decisió lliure informada, que és el que s’hauria de fer en qualsevol consulta mèdica; que les persones puguin escollir quin creuen que pot ser el millor camí per a si mateixes”, defensa.
Un model valuós, però “estancat”
Tanmateix, la plataforma Trans*forma la Salut crida l’atenció sobre les passes pendents de fer. Troben que hi ha mesures i millores que han quedat aturades, cosa que, observen, no pot desvincular-se de l’espai que els discursos trànsfobs han trobat en els darrers anys tant a la política institucional com en mitjans de comunicació.
La plataforma Trans*forma la Salut crida l’atenció sobre les mesures i millores que han quedat aturades, cosa que, observen, no pot desvincular-se de l’espai que els discursos trànsfobs han trobat en els darrers anys
Alerten que les unitats de Trànsit desplegades per Catalunya no tenen els equips de què haurien de disposar al complet, formats per professionals mèdiques, psicòlogues, per qui desitgi el suport o per acompanyar l’entorn familiar; i treballadores socials, per atendre les necessitats que poden derivar del procés de reafirmació de gènere. També les usuàries hi han de trobar personal trans, per facilitar-los l’aproximació al servei. Les condicions completes hi són en un dels vuit, el de la capital catalana, cosa que crea “inequitat territorial”, denuncien.
Des de la plataforma consideren, a més, que el procés de descentralització de l’atenció ha de continuar. Reclamen que el recurs arribi a altres territoris, com el Baix Llobregat, el Garraf o el Baix Penedès, per tal de reduir el volum d’atencions i l’espera per les visites —d’entre un i dos mesos—, especialment al servei de Barcelona.
A més del desplegament territorial “estancat”, mostren preocupació per les llistes d’espera de les cirurgies. Des del 2017 ha augmentat la quantitat d’intervencions que es fan cada any, de manera que llistes d’espera que, recorda Mulero, arribaven als trenta o quaranta anys, ara són de sis a deu. La plataforma reconeix el canvi que suposa, alhora que recorda que no haurien de superar els dos o tres anys d’espera, com qualsevol altra cirurgia.
Entre les millores pendents, Almirall afegeix que en la cartera de serveis aprovada hi ha més intervencions de reafirmació de gènere de les que s’estan oferint a la pràctica. També, planteja que calen “més esforços” del departament de Salut davant el desabastiment de medicaments. Per exemple, des de fa mesos, és pràcticament impossible accedir a l’estradiol, un estrogen que les dones trans utilitzen —i també les dones cis pels símptomes de la menopausa.
Una legislatura sense el seguiment previst
La comissió de seguiment del model d’atenció a la salut de les persones trans és la responsable de supervisar-ne la implantació i d’avaluar-la, però en la darrera legislatura el departament d’Olga Pané no l’ha convocat, segons denuncia la plataforma Trans*forma la Salut. Afirmen haver intentat establir-hi comunicació i no haver rebut resposta des de fa dos anys. En el moment de publicar l’article, Salut no ha respost a la consulta d’aquest mitjà sobre els motius.
La comissió la conforma personal del departament, organitzacions mèdiques i organitzacions pels drets de les persones trans i s’hauria de reunir com a mínim dues vegada a l’any, cosa que es va complir fins al 2024, coincidint amb l’arribada del govern de Salvador Illa.
“Els grups antidrets trans són molt minoritaris i al sistema de salut hi ha professionals formats que tenen molt clar el model d’acompanyament; això em dona molta esperança”, assenyala Almirall
Entre els punts que, a parer de la plataforma, urgeix desencallar, hi ha concretar el circuit d’atenció a les infàncies i adolescències. “Hi ha unitats d’endocrinologia pediàtrica que no s’estan ajustant al model d’acompanyament; no de tutela”, diu Mulero. Deixar clar “qui els pot atendre i qui no, i la manera com han de fer-ho” és un punt que costa de desencallar, afegeix l’activista, perquè “la pressió dels grups transfòbics ha generat por”.
Almirall recorda que Trànsit va aparèixer perquè hi va haver “una onada de suport institucional” i observa que, ara, “hi ha una frenada en diversos aspectes”. “Els grups antidrets trans són molt minoritaris i al sistema de salut hi ha professionals formats que tenen molt clar el model d’acompanyament; això em dona molta esperança”, afegeix.
Atenció a les més joves
La idea de les conseqüències de les “detransicions” –que es refereixen a les persones que havien iniciat processos de reafirmació del gènere sentit i que es tornen a identificar amb el gènere assignat en néixer– s’ha fet un lloc en el relat que critica l’atenció a les menors trans. Això, malgrat que els darrers estudis sobre la qüestió les situen en un percentatge ínfim.
Mulero aclareix que “deixar les hormones no vol dir renunciar a la teva identitat”: “vol dir que ja en tens prou de la modificació corporal. Hi ha persones que volen reconnectar amb les seves regles, per exemple. És divers el que cada persona necessita”.
La doctora Almirall reivindica que a Trànsit no s’allunyen de la pràctica mèdica que ha d’haver-hi en qualsevol consulta: “Abans dels setze anys no es pot iniciar cap procediment si no tenen l’aprovació dels tutors legals”. A més, assegura que fins i tot quan les persones tenen la majoria d’edat per prendre decisions sanitàries, a partir dels setze anys, sempre que “depenen afectivament i econòmicament” de la família, intenten no començar un tractament fins que no compten almenys amb una persona adulta de casa. “Trànsit treballa perquè la família ho pugui entendre, perquè fer-ho sense és molt dolorós. Així que hi ha situacions en què hi ha moltes visites abans de donar hormones, també amb gent de vint anys, perquè necessitem adultes que les acompanyin”, detalla Almirall.
“Hi ha situacions en què hi ha moltes visites abans de donar hormones, també amb gent de vint anys, perquè necessitem adultes que les acompanyin. Fer-ho sense la família és molt dolorós”, detalla Almirall
Davant les veus que consideren que entre el jovent hi ha identitats trans que responen a decisions immadures o influïdes per altres, i que alerten de les conseqüències no reversibles dels procediments d’afirmació de gènere, la doctora remarca que “una identitat no té una aparició impulsiva:” “Quan ho diuen als pares porten un procés intern de mesos o anys, donant voltes a qui són i sentint incomoditat. Té costos socials i emocionals, pot suposar molt de patiment; les adolescents no es contagien les unes a les altres la identitat trans o no binària; no és comparable a la música o la roba”, explica.
Per Almirall, cal reivindicar com un èxit de les polítiques aconseguides i la formació i la sensibilització desplegades que hi hagi 500 menors socialitzades com a persones trans al sistema educatiu i als espais d’oci a Catalunya. “Hi ha LGTBIfòbia, però som una de les comunitats de l’Estat i un dels territoris del món en què portem més anys sembrant una llavor de respecte”, subratlla.
“Allò que es deconstrueix repensant el propi gènere és el patriarcat, i per això fa tanta por”, planteja l’activista Lina Mulero
En l’àmbit sanitari, més enllà de les unitats especialitzades, són milers les professionals que s’han format per atendre adequadament les persones dissidents de gènere. Tanmateix, segons identifiquen des de la plataforma Trans*forma la Salut, topar amb la incomprensió, especialment, de les identitats no binàries, no deixa de ser habitual en moltes consultes. “La deconstrucció del gènere és una oportunitat magnífica per repensar l’estructura social i les relacions de poder entre homes i dones. La realitat mostra que no hi ha només aquestes dues caixetes. Allò que es deconstrueix repensant el propi gènere és el patriarcat, i per això fa tanta por”, planteja l’activista Lina Mulero.
