Democràcia és una paraula que està de moda; tothom defensa el que entén per democràcia. En l’esfera pública, tothom es vindica com a demòcrata. I com passa amb els termes que estan en boca de tothom, això pot acabar buidant-los de contingut. Per a les persones que participen en organitzacions de base, democràcia sempre ha sigut un concepte complex que no es redueix a establir un sistema de votació per prendre decisions sinó que ha d’anar molt més enllà, esdevenint la manera com col·lectivament podem construir allò que és millor per a totes.
Podem parlar de molts tipus de col·lectius organitzats des d’una base social: ateneus populars, cooperatives, grups d’eco-consum, criança o habitatge, associacions de famílies d’alumnes, caus i esplais, sindicats… Tot i els matisos, les necessitats i els objectius diversos que poden tenir, tots comparteixen reptes a l’hora de garantir la participació de les persones que en formen part i, sobretot, perquè aquesta sigui horitzontal. L’espai per excel·lència que simbolitza aquesta horitzontalitat és l’assemblea, però aquesta estructura s’ha de complementar amb altres eines per assegurar una bona participació democràtica.
És imprescindible dotar-se d’espais de participació ben delimitats: per temàtiques, grups de treball, comissions, etc. i que tothom tingui clar què pot fer per participar-hi, així com quins espais són consultius i quins vinculants
D’una banda, un repte generalitzat és el de fomentar la participació: com aconseguir que totes les persones que formen part d’un col·lectiu formin part de la presa de decisions? Sabem que una organització democràtica ha d’oferir espais participatius a totes les seves membres i no crear nuclis de presa de decisions rígids i impermeables als quals no poden arribar les veus de totes les integrants. No volem replicar la lògica jeràrquica de l’economia capitalista i establir uns càrrecs de govern que prenen decisions a porta tancada. Això, però, no és senzill, especialment en organitzacions grans on no tothom pot estar en totes les preses de decisions perquè el model esdevé insostenible. Per aquest motiu, és imprescindible dotar-se d’espais de participació ben delimitats: per temàtiques, grups de treball, comissions, etc. i que tothom tingui clar què pot fer per participar-hi, així com quins espais són consultius i quins vinculants. Això implica, òbviament, sistematitzar d’una banda el traspàs de la informació perquè tothom pugui decidir en igualtat de condicions i, a la vegada, un bon sistema de retorn de les decisions vinculants cap als espais de coordinació perquè es puguin implementar.
En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que la informació és poder: ens permet analitzar millor les situacions i entendre les conseqüències de les decisions que prenem. En col·lectius amplis i oberts, és comú que hi hagi persones amb més antiguitat, que estan implicades en més espais o en alguns en què es tracta més informació. És saludable poder reconèixer aquesta diversitat i saber escoltar les persones que disposen d’aquests coneixements, però també entendre que aquest fet les situa en una posició de privilegi respecte a la resta. Per aquest motiu, per construir col·lectius democràtics és imprescindible evitar l’acumulació de poder en poques persones. Així, la gestió de la informació ha de ser d’una banda, transparent –per fer-la accessible a totes les persones que la necessiten per prendre decisions– i, d’altra banda, ordenada –per fer-la comprensible.
Així com la gestió de la informació ha de ser ordenada, també ho ha de ser la presa de decisions. Si bé cal crear espais informals de relació per establir llaços que vagin més enllà de les relacions de treball, militants o organitzatives, per forjar una identitat col·lectiva que ens faci més fortes, és crucial separar aquests espais dels de presa de decisions. En una societat capitalista, masclista i racista, la informalitat tendeix a ser capitalista, masclista i racista. A banda que no tothom té la mateixa disponibilitat ni desig de participar en aquests espais més distesos, cal no perdre de vista que no són el lloc adequat per prendre decisions.
Es poden aplicar mesures com ara definir la periodicitat de les reunions, garantir-ne l’accés telemàtic si és necessari, enviar prèviament l’ordre del dia i la documentació associada o moderar prioritzant les veus que no s’han sentit amb anterioritat
Per no caure en males pràctiques inconscients, es poden aplicar mesures com ara definir la periodicitat de les reunions, garantir-ne l’accés telemàtic si és necessari, enviar prèviament l’ordre del dia i la documentació associada o moderar prioritzant les veus que no s’han sentit amb anterioritat. Tot plegat afavoreix l’aparició d’aportacions més col·lectives que una consulta ràpida per whatsapp en què unes quantes persones diuen la seva durant una estona sense un sistema de presa de decisions establert. Una reunió ben dinamitzada controla les intervencions, defineix a priori del temps que se li dedicarà a cada tema i el tipus de punt que es tractarà (informatiu, consultiu, de debat…) i així millora l’eficiència i té eines per evitar el monopoli de l’ús de la paraula i les intervencions massa llargues, que donen lloc a reunions tedioses que desincentiven la participació.
Totes aquestes mesures poden ser molt útils, però si obviem les relacions i els rols de poder no aconseguirem una participació realment horitzontal. De la mateixa manera que l’antiguitat o la participació en certs espais atorga certs privilegis, en qualsevol grup humà ens trobem amb altres privilegis vinculats a la capacitat de l’ús de la paraula (relacionat a vegades amb el nivell d’estudis i/o el coneixement de l’idioma), el gènere o l’edat, entre d’altres. Si volem garantir que s’escoltin totes les veus és imprescindible una reflexió col·lectiva per localitzar on es concentren aquests rols de poder i definir mecanismes que fomentin que les veus amb menys pes es puguin expressar i siguin escoltades. D’aquesta manera, tindrem aportacions més riques i podrem evitar falsos consensos que són en realitat dissensos silenciats.
Caminar cap a la qualitat democràtica suposa un esforç conjunt per establir tots aquests mecanismes i a la vegada un treball personal de cada membre per reconèixer els seus rols i capacitats, de tal manera que la seva participació contribueixi positivament a la construcció col·lectiva.
