Arreu de les Illes s’escampen paisatges secs. Ametllers nus caragolen les branques, figueres i garrovers serveixen d’ombra a les poques guardes d’ovelles que queden. De tant en tant, algun camp sembrat. El rostoll i l’abandó de terres s’ha anat imposant en les darreres dècades. Hi ha a qui li preocupa la degradació del paisatge per estètica, per la seva importància turística. Però el que sobretot està en risc és la riquesa dels agroecosistemes que el formen, que depenen absolutament de ser cultivats, aprofitats, cuidats. Una de les conseqüències és que el consum de producte local ha arribat a mínims històrics. L’agricultura ecològica, que any rere any es consolida i arrela fort al territori, pareix l’únic alè d’esperança.
Si consultem les dades macro, podem fer-nos una idea de l’estat en què es troba la sobirania alimentària i l’autoabastiment al territori insular. L’any 2018 hi constava una població d’1.128.908 persones, i durant aquests dotze mesos, segons dades que elabora l’Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), hi van transitar 16.596.194 turistes. El 25 de juliol de l’any passat fou quan es va batre un nou rècord d’índex de pressió humana: 2.039.552 persones sobre la superfície de les Illes, pràcticament el doble de la població estable. Tant les expertes com l’administració coincideixen: encara que s’aprofités tota la superfície agrària útil –201.173 hectàrees, un 40% del total del territori–, no seria suficient per alimentar la població fixa ni molt manco les persones visitants. Ivan Murray, doctor en Geografia, professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i expert estudiós del turisme, explica que la petjada ecològica del model econòmic illenc es pot calcular a partir del que mancaria per ser autosuficients. Segons detalla en els seus estudis, es necessitaria 16 vegades el territori cultivable per abastir-nos; és
a dir, 16 arxipèlags.
En l’última dècada s’ha reduït a la meitat la quota d’autoabastiment alimentari al territori insular
Ara bé, aquests càlculs no haurien de servir de justificació, ja que si fem una retrospectiva, comprovem que la tendència ha anat a pitjor en la darrera dècada. Segons estimacions de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca balear, l’any 2008, “la quota d’autoabastiment alimentari era del 25% respecte al total d’aliments consumits a les llars i els establiments de restauració i hoteleria”. El 2016 el percentatge d’autoabastiment era del 12%. El 2019 no s’espera cap millora. “Tenint en compte el creixement poblacional i l’increment constant de visitants, aquesta quota és notablement descendent d’any a any”, afirmen les mateixes fonts del govern. Pel que fa als aliments frescos, la quota actual és significativament superior, entorn d’un 20%. “Aquestes dades evidencien la nostra gran petjada de carboni”, destaca la biòloga Aina Calafat, membre de Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE). És a dir, la despesa en energia i combustible pel transport dels aliments i el seu impacte al medi ambient és superior al dels territoris peninsulars.
El 12, el 20 o el 25 en producte fresc?
Aquests percentatges s’han d’agafar amb prudència. “Hi ha una forta mancança de dades dins el sector agrari. No tenim cap estadística altament fiable”, explica Xisca Parets, gerent de la Unió de Cooperatives Agroalimentàries. Ens alerta que les dades s’han de llegir com una aproximació feta a partir de cabrioles estadístiques. De fet, Parets les posa en dubte: “Aquest 20% en producte fresc em sembla moltíssim; segurament dins aquest percentatge hi han ficat empreses que només són magatzems reguladors de mercaderies que venen de fora”, a més, “hem de tenir en compte que el sector carni gairebé ha desaparegut, llevat d’alguns ramaders d’oví”. El que ningú del sector ni de les administracions posa en dubte, a banda de l’exactitud de les xifres, és que l’autoabastiment actual és insuficient –per no dir anecdòtic.
La resposta fàcil i ràpida de com hem arribat fins aquí és que la situació és conseqüència directa del monocultiu turístic. I sí, o bé, en part sí. Però cal anar una mica més enllà. “Hem arribat aquí per les lògiques del capital”, apunta el professor Murray. “A través del model d’organització de la societat i l’espai, es va imposant el que es coneix com la divisió internacional del treball, i els diferents espais o territoris es van especialitzant en funcions productives concretes”. Llavors, “a les Illes, el que articula el funcionament del sistema capitalista és el nexe entre el turisme i el sector immobiliari i, per tant, la resta de sectors s’han sacrificat”. Passa al contrari a altres zones, com al sud de la península, d’on venen la major part dels productes alimentaris que utilitzem a les Illes, “allà s’han sacrificat alguns sectors per apostar-ho tot al sector agrari”.
L’especialització de les Illes ha requerit des dels seus inicis, a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60 del segle XX, mà d’obra abundant i barata. Per això, segons explica el doctor en Geografia i professor titular de Geografia Humana a la UIB Jaume Binimelis, “malgrat que l’agricultura va anar evolucionant com a la resta de comunitats autònomes, modernitzant-se i generant un model d’industrialització i mecanització del camp i fent-se més dependent del consum de combustibles que de la mà d’obra”, a mesura que anava creixent el turisme “bona part de la població deixava de dedicar-se a l’agricultura i passava a ser picapedrera o a fer feina al sector serveis; podem, inclús, parlar d’un canvi de mentalitat”.
La caiguda ha estat constant des de 1960, quan les Illes tenien un 32% de població activa en l’àmbit agrari
Si anam a les xifres, trobam que al cens de 1960, just quan s’iniciava l’arribada del turisme a gran escala, de les 197.656 persones censades per grup professional a les Illes, 63.474 ho eren a l’àmbit agrari: agricultura, caça o gestió forestal. Un 32% del total. Dues dècades més tard, l’any 1981, de les 213.370 persones treballadores censades només 20.516 ho eren en el conjunt del sector agrari: un 9,6%.
La gran demanda de mà d’obra del nexe entre el turisme i el sector immobiliari s’ha complementat amb l’arribada de plantilles de temporada, en un inici principalment de la península i en les darreres dècades d’arreu del món, fins al punt de tenir “taxes de nouvinguts que superen, en els darrers vint anys, qualsevol altra regió de l’Estat espanyol, experimentant un canvi demogràfic importantíssim”, apunta Murray.
Ara bé, el professor alerta que “tampoc s’ha d’idealitzar” el model agrícola anterior a l’especialització. No era un sector autosuficient tal com ara definim la sobirania alimentària; “era un sector agrícola fonamentalment abocat als mercats exteriors, on la major part de la producció tenia una vocació exportadora de productes que alguns autors anomenen colonials. En comptes d’exportar serveis turístics, s’exportaven ametlles, albercocs, porcs, etc.”. Fins i tot, a principis dels anys 70, Mallorca i Eivissa estaven a la llista de regions més exportadores d’ametlles de tot el món. “El que sí que és ver, i se li dona poca importància”, continua Murray, “és que a banda d’això hi havia una fracció prou important, que moltes vegades no estava ni tan sols quantificada dins els registres estadístics, que anava a satisfer les necessitats locals i domèstiques, centrada als mercats locals. Les hortalisses i els productes frescos es cobrien amb producció local”.
El que acabà de rematar de veritat l’agricultura a les Illes fou l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea, i en conseqüència al mercat global. La competència amb els preus exteriors va ser fulminant per a moltes productores. A les Balears i les Pitiüses, la insularitat (en el cas de Mallorca i la doble insularitat de les altres illes) suposava –i suposa– un cost afegit en molts productes, ja sigui per l’abastiment de la pagesia o pel transport, i el preu final no pot ser competitiu. “A Menorca, per exemple, una fàbrica com El Caserío, que va comprar Kraft, amb l’obertura al mercat mundial podia comprar la llet a Amsterdam, on produir un litre de llet és més barat que fer-ho a Menorca, perquè pasturen al camp i no han de donar pinsos a les vaques”, posa com a exemple Núria Llabrés, geògrafa i integrant de l’associació Justícia Alimentària VSF. Actualment encara és prou palesa aquesta situació: “És surrealista. Aquí rebem carn de xot de Nova Zelanda”, revela Murray com a exemple de la seva investigació sobre els fluxos de mercaderies que entren a les Illes. “Com pot ser que surti més bé de preu comprar un mè [ovella] de fora que dels pagesos mallorquins? Aquesta és la pregunta que els ramaders es fan dia rere dia”, diu Sebastià Ordines, portaveu d’Unió de Pagesos.
Avui dia, en termes generals, la situació va empitjorant. Segons les darreres dades de l’IBESTAT, el 2016 hi havia 10.264 explotacions agrícoles actives en el conjunt de les Illes, mentre que el 2003 la xifra era de 13.903. Malgrat això, cal destacar “que la producció ecològica no davalla, ans al contrari, augmenta anualment i aconsegueix ser més rendible amb menys superfície i té la mitjana d’edat de les productores menor que la convencional”, destaca la biòloga Calafat. Així i tot, la majoria de fonts consultades es lamenten que encara existeix el biaix d’associar l’activitat agrària amb un treball endarrerit i extremadament dur “quan la resta de treballs als quals estam abocats a les Illes sí que són treballs indignes. Hem de trobar la manera de dignificar els treballs al camp i canviar aquesta percepció social”, assevera Murray. “El sector agrícola de Mallorca és un sector envellit, amb poc relleu generacional, malgrat que existeixen ajudes importants per a la incorporació de joves agricultors. Però, al cap i a la fi, el que s’està vivint a fora vila avui dia és que els pocs pagesos que queden han de conrear majors superfícies per poder sobreviure”, destaca Ordines.
El desmantellament del sector agrari ha servit per engreixar un dels puntals del capitalisme balear: la construcció
Aquesta ruptura de dues o tres baules de la cadena de transmissió de coneixements “ha fet perdre gran part de l’agrobiodiversistat local”, alerta Aina Socies, tècnica de l’Associació de Varietats Locals. “Per exemple, vaig entrevistar un home de Petra que em va contar que feia set o vuit varietats de melons, però ara ja només en fa dues i per a l’autoconsum”. I segueix Socies: “Com que els seus fills no han estat pagesos, no hi ha hagut un trasbals d’aquestes llavors ni dels coneixements, i, és clar, aquestes cinc varietats s’han perdut”.
A més, aquest relleu generacional repercuteix directament a la nostra cultura. “Quan es perd la funció, es perd la cultura. Per molt que els estudiosos i els filòlegs ho intentin documentar, si desapareix la pagesia, desapareix una part de la nostra cultura”, apunta Binimelis.
Tothom vol el seu xalet a fora vila
El desmantellament del sector agrari i la reestructuració de la societat balear han servit per engreixar l’altre puntal del capitalisme balear i principal amenaça en la pèrdua d’hectàrees de sòl fèrtil: la construcció. El neologisme rurbanització (unió de rural i urbà) és el terme que usa el professor Binimelis per explicar el procés d’urbanització del camp: “Fruit d’unes expectatives residencials, des de finals dels anys 70, i del creixement demogràfic, veim com la classe mitjana comença a adquirir terrenys per tenir hortets, segones residències o xalets amb piscina”, i amb els anys “aquestes expectatives són les mateixes que varen dur estrangers adinerats a fer el mateix. Això que ara ens sembla normal abans no era així, abans hi havia una frontera clara entre l’esfera rural i la urbana”.
L’organització ecologista Terraferida feia públiques aquestes dades fa uns mesos: entre l’any 1995 i el 2018 a Mallorca s’han concedit 9.387 llicències per edificar xalets al camp. Només en l’exercici de 2018 la xifra va ser de 613 noves llicències, un nou rècord després d’una crescuda exponencial en els darrers anys que atribueixen “al boom del lloguer vacacional”. “Això distorsiona completament el mercat de la terra, el terreny deixa de tenir un valor en funció de la seva hipotètica funció agrícola i passa a tenir un valor immobiliari”, emfatitza Binimelis. A més, les entitats ecologistes posen al punt de mira les piscines. A Mallorca ja hi ha prop de 70.000 piscines privades i se’n construeixen 1.600 cada any, el que suposa el desviament per a usos lúdics de grans quantitats d’aigua, un element fonamental per als cultius i un bé escàs a les Illes.
La distribució, un condicionant més
A les dues amenaces del sector s’hi han de sumar els canvis en les dinàmiques de consum i en els models de distribució d’aliments. “Hi ha estudis que demostren que hem passat de consumir sobretot producte fresc a que aproximadament un 70% de la nostra dieta sigui a partir d’aliments processats”, explica la geògrafa Núria Llabrés. “Abans compràvem als mercats locals i ara anam als supermercats, on normalment tot ve de fora”, afegeix, i assenyala que els canvis en el consum creen situacions poc racionals: “A Menorca les tres fruites que consumim més són els plàtans, les taronges i els kiwis. Dues d’elles són fruites tropicals que no es produeixen a l’illa. És necessari tenir consciència i demanar-se d’on ve el que consumim i fer alguns canvis cap a producte local i de temporada”. Xisca Parets, gerent de la Unió de Cooperatives Agroalimentàries, assenyala el sistema de distribució com una de les grans problemàtiques del sector: “Les grans cadenes distribueixen els productes a preus baixos i amb això, com és evident, el sector agrari de les Illes difícilment hi pot competir”.
A Mallorca hi ha prop de 70.000 piscines, el que suposa desviar per a usos lúdics grans quantitats d’aigua
Una queixa habitual entre la pagesia és que “el sector turístic ha donat l’esquena al sector agrari”, ja que les grans cadenes hoteleres s’abasteixen a les seves centrals de compres, que sovint no estan ni tan sols ubicades a les Illes. “Tenim un sector turístic abocat al que és el life motive de qualsevol empresa capitalista: maximitzar el benefici”, apunta Murray. “Les grans cadenes compren, amb el seu gran poder de negociació, a partir d’ofertes directament als mercats internacionals, i distribueixen els productes als seus encreuaments turístics. Això s’ha de tenir en compte. No és que siguin una excepció, tot l’empresariat funciona amb aquesta lògica”, conclou.
Una nova llei agrària menys urbanística
Dins els acords de governabilitat de l’anterior legislatura estava previst elaborar una nova llei agrària. El motiu principal era que es considerava que l’anterior, aprovada el 2014 i modificada el 2016, “tenia aspectes molt urbanístics” i a la nova “s’han agraritzat els continguts”, explica el –fins al maig de 2019– director general d’Agricultura, Ramaderia i Desenvolupament Rural, Mateu Ginard. En aquesta nova llei, diu, “es fa una forta incidència en la promoció de l’agricultura ecològica i el cooperativisme i toca alguns temes potents on es pot fer molta feina, com són la contractació pública de productes agroalimentaris”.
En general, la valoració per part dels principals actors del món agrari és positiva. Destaquen que s’hagi eliminat el sector equí com a estratègic: “La prioritat del sòl ha de ser dedicar-lo a l’agricultura i no a la urbanització, ni als camps de polo ni als camps de golf”, consideren des d’Unió de Pagesos, i afegeixen “aquesta llei posa en valor els pagesos professionals, fet que consideram molt encertat”. Des de la Unió de Cooperatives Agroalimentàries pensen que “plasmar dins una llei un capítol específic per al sector cooperatiu i fomentar la integració cooperativa és molt positiu i un pas important respecte de l’anterior llei”. Pel que fa al sector agroecològic, Nofre Fullana, coordinador de l’Associació de la Producció Agrària Ecològica de Mallorca (APAEMA), diu que la nova llei “és molt millor que l’anterior. Posa el sector eco com un sector estratègic i preveu controlar l’excés de les plantacions de transgènics i la protecció del sòl fèrtil respecte de certes infraestructures com horts solars o projectes urbanístics”. Pel que fa a les varietats locals i la diversitat cultivada, la llei preveu l’intercanvi i la comercialització de les varietats, cosa que en l’àmbit estatal, si les llavors no estan registrades, no serà factible. A banda de la llei, també es va fer un decret de varietats locals i interès agrari de les Illes que contenia un catàleg de les diferents varietats locals per tal de donar-les a conèixer.
El sector veu amb bons ulls que la nova llei agrària prevegi l’intercanvi i la comercialització de les varietats locals i reclama una major dotació econòmica provinent de l’impost de turisme sostenible
“Com a societat no estam conscienciats que un sòl tarda milions d’anys a formar-se: tenir un sòl fèrtil és un tresor que mai hem valorat, i perdre aquest sòl fèrtil o fer-lo malbé a vegades és qüestió d’uns quants mesos d’una mala gestió”, explica la biòloga Aina Calafat. La llei preveu la creació de les zones d’alt valor agrari i segons Calafat “és una figura que ben utilitzada podria servir per protegir sòls d’alta fertilitat i reservar terres a l’activitat agrària”. Tot i que encara no s’han definit aquestes zones, avança que “la UIB està fent feina per fer una proposta de definició d’aquestes zones d’alt valor agrari de manera que es tengui una definició objectiva no condicionada per pressions econòmiques o interessos”. I conclou: “Ara que ja tenim el marc legal, el que ens falta és pressió social perquè es desenvolupi”. Precisament, a finals de juny, en el paraigua del nou pacte de govern entre el PSIB-PSOE, Podem i Més, es confirmava la creació d’una nova Direcció General de Sobirania Alimentària dins la Conselleria d’Agricultura, que recaurà en mans de Podem.
Reptes de futur
En la mirada posada en els propers anys i amb l’objectiu de millorar la situació de la producció local i en conseqüència de l’autoabastiment, el més repetit a banda “d’evitar la continuada pèrdua de terres fèrtils”, “que es reconegui la insularitat” i “d’assegurar el relleu generacional”, és la necessitat d’adaptació al canvi climàtic. “Abans de plantejar-nos incrementar el consum local, hem d’aconseguir fer les nostres explotacions més rendibles i tenir controlats el cost i l’accés a l’aigua i l’energia, ja que són factors clau davant el canvi climàtic”, argumenta Xisca Parets, de la Unió de Cooperatives. Les varietats locals també s’hauran d’adaptar al nou clima i, segons Fullana, “això és feina de la pagesia i no de les empreses, que s’aprofiten de la nostra diversitat genètica i pretenen lucrar-se amb llavors que són resultat de la feina d’anys de selecció per part de la comunitat i per tant són patrimoni de tothom”.
A més, per a la nova legislatura, des del sector volen “seguir apostant per una dotació econòmica cap a l’àmbit de l’agricultura provinent de l’impost de turisme sostenible”, reclama Sebastià Ordines. “D’aquest impost haurien de sortir pagaments per a serveis ambientals que fan ses finques agràries. I no xerr de fer un paisatge guapo, sinó de fer un agroecosistema viu, que es pagui a les pageses i pagesos que cuiden el territori”, puntualitza el portaveu d’Unió de Pagesos.
