Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

De nou al centre del tauler

L’espai exsoviètic de l’Europa de l’Est és ara mateix el ring on es disputen l’hegemonia mundial els Estats Units, Rússia, Alemanya i la Xina

Putin i Xi Jinping (Directa 481) / Arxiu

El 1997, la persona qui dues dècades enrere havia estat consellera de Seguretat Nacional del govern de Jimmy Carter als Estats Units, Zbigniew Brzezinski, esbossà una estratègia perquè el seu país conquerís el món. Ho va fer en el llibre El gran tauler mundial, i un element central era, segons la seva anàlisi, aconseguir el control geoestratègic de l’espai euroasiàtic. Avui, de nou, les grans potències en competència per l’hegemonia mundial centren l’atenció en el triangle del Bàltic, l’Adriàtic i el mar Negre.

La decisió d’excloure els Balcans occidentals de l’ampliació de la Unió Europea, el tractament com a actors de segona d’estats com Romania i Bulgària, l’aparició d’estats euroescèptics com Polònia i Hongria –en paral·lel a l’existència de satèl·lits proamericans (Estònia, Letònia i Lituània)– i el voraç apetit de Rússia i la Xina són elements que converteixen la zona en un lloc clau per al destí del planeta.

L’espai exsoviètic és ara mateix el ring on es disputen l’hegemonia quatre centres de poder: Washington, Berlín, Pequín i Moscou. Els Estats Units juguen la carta de la seguretat i el poder militar, Alemanya assumeix el seu rol comercial per imposar el domini econòmic, Rússia utilitza el monopoli energètic com a arma i la Xina estén un poder silenciós però imparable a través de crèdits i inversions en infraestructures.

A Washington, la idea de l’administració d’Obama de construir davant les portes del gegant rus un mur vertical que vagi des del Bàltic fins a Grècia ha trobat continuïtat en el govern de Trump. Una solució pensada originàriament pel pare de l’Estat polonès modern, Joseph Pilsudski, i que ara centra la visió dels Estats Units respecte a Europa oriental. Per desenvolupar-la compta amb aliats històrics com Polònia i Croàcia, i amb socis preferents com els estats bàltics.

La Xina sap que per imposar la seva hegemonia necessita dominar aquest espai que uneix Europa amb el continent asiàtic

Per la seva banda, Alemanya i Rússia fa temps que practiquen una guerra freda, amb una tensió creixent a l’est d’Ucraïna des de l’annexió russa de Crimea. Ni tan sols la construcció del gasoducte Nord Stream 2 ha pogut suavitzar-la. No obstant, existeix un important lobby berlinès a Moscou que treballa per relaxar les relacions entre ambdós estats, uns moviments que neguitegen de valent el Departament d’Estat estatunidenc. L’objectiu de la majoria de les forces alemanyes és aconseguir una Europa amb Berlín com a referent, i per fer-ho no miren París o Roma, sinó l’Europa de l’Est.

A Moscou, en canvi, la principal preocupació del règim de Putin és evitar la construcció del mur antirús, i els seus esforços s’han centrat en el desafiament que suposa l’extensió de l’OTAN a l’Europa de l’Est i les ingerències occidentals a Ucraïna i Geòrgia.

Per la seva banda, la Xina sap que per imposar la seva hegemonia necessita dominar aquest espai que uneix Europa amb el continent asiàtic, i l’apropament del tigre xinès a la boca del llop dels Balcans es veu com una nova ruta de la seda que en deu anys ja ha deixat 12.000 milions d’euros en inversions a Sèrbia, Montenegro, Macedònia del Nord, Bòsnia, Albània i Kosovo. Brussel·les observa amb comprensible inquietud aquesta sigil·losa extensió, en especial Sèrbia –principal motor econòmic de la regió.

Així doncs, sembla que la implosió de l’Europa de l’Est i els Balcans en petits estats ha anat sedimentant la vella tradició de l’intervencionisme de les grans potències a la zona i l’explotació interessada de les rivalitats i els somnis irredemptistes. En paral·lel a la lluita dels grans poders polítics i econòmics, es consolida d’una banda el triomf dels populismes conservadors en un sòlid grup de països i, de l’altra, es reactiven les velles friccions nacionals en territoris com Crimea i Kosovo, amb un risc evident del retorn de cruentes guerres al cor d’Europa.

Hi ha, amb tot, un bri d’esperança en la consolidació i l’increment dels moviments socials en alguns d’aquests països. A Polònia, el moviment feminista ha aconseguit al llarg d’aquests anys frenar l’onada ultraconservadora contra l’avortament i l’homosexualitat. Més recentment, a Bòsnia, arran de la mort en estranyes circumstàncies d’un jove a Banja Luka nasqué el moviment anticorrupció Justícia per a David. A Sèrbia, des de fa mesos, milers de persones es manifesten cada dissabte al centre de la capital per demanar democràcia i llibertat de premsa, i denunciar el règim corrupte i despòtic d’Aleksandar Vucic.

A Praga, fa tan sols un mes, una manifestació històrica demanava la dimissió del primer ministre Andrej Babis, acusat de malversació de fons per la Comissió Europa. Del futur d’aquests moviments cívics depèn, en definitiva, l’assoliment d’un fet històric: que els pobles de l’est recuperin per fi la seva autonomia per construir un futur de progrés en pau i en llibertat.

Article publicat al número 481 publicación número 481 de la Directa