Les persones que pretenem canviar el món imaginem els camins a recórrer com a projectes dissenyats en abstracte, que després han de ser aplicats a la realitat. En suma, construccions teòriques que haurien de guiar les nostres pràctiques concretes, de la mateixa manera que enginyers i arquitectes projecten edificis i ponts. Caldria dir que, en la mesura que s’apliquen de dalt a baix, sense ni tan sols consultar-ho amb les persones i amb la mare terra, projectes que inevitablement les afecten, es tracta de maneres de fer patriarcals i colonials. En les línies que segueixen, descartem una transició dirigida pels estats nació, pels partits polítics o per altres institucions que segueixen un model centrat en l’estat, per endinsar-nos en algunes complexitats que es deriven d’aquesta posició.
En la vida real coexisteixen altres modes de fer, de viure i de ser en comú/comunitat, que seria necessari tenir en compte per imaginar una transició cap a mons sostenibles, tant des del punt de vista social com ambiental. Per començar, podríem preguntar-nos: qui està vivint de manera sostenible i com ho fa?
En el continent on visc, camino i somio, són els pobles originaris, negres i pagesos, els qui viuen d’aquesta manera. No tots ni totes, però sí una porció important dels mateixos que, per tant, posen esment a conservar les seves maneres de viure/ser, en contra d’això que anomenem modernitat i desenvolupament. Mentre escric aquestes línies, unes quatre-centes comunitats de la província argentina de Jujuy s’oposen a l’extracció de liti, i per això fa setmanes que viuen a les carreteres, a més de tres mil metres d’altura, desafiant les nits gelades i les bales de la gendarmeria. Mesos abans van ser els pagesos aimares del Perú els qui van desafiar el poder d’una presidenta impostora, i van acabar pagant un enorme cost en vides per afermar-se en les seves conviccions.
Els pobles originaris no divideixen els temps entre passat, present i futur o, si més no, els assignen continguts diferents dels occidentals
Continuar sent qui són és la seva aspiració bàsica. Per què senten i pensen així? Quina manera d’habitar el món porta aquests pobles a resistir el mal anomenat desenvolupament? I el més important: tenim alguna cosa per aprendre d’aquests modes d’habitar el planeta que molts polítics i científics consideren un “endarreriment”? Voldria destacar que els pobles originaris no divideixen els temps entre passat, present i futur o, si més no, els assignen continguts diferents dels occidentals. Per exemple: el que està davant, cap a on van, és el passat, no pas el futur que mai sabrem de què es tracta.
Per respondre aquestes preguntes, voldria desenvolupar algunes idees, prenent com a punt de partida el fet que travessem transicions que ens ensenyen un món caòtic: un món que, per tant, ens resulta impredictible i no es pot planificar. Així i tot, el punt central radica en el fet que no és possible reduir ni repartir sense continuar sent conforme amb un sistema que ha fet del creixement i de l’acumulació incessants el seu mode de vida, els seus senyals d’identitat que han estat adoptats per àmplies capes de la població a tot arreu. Enfrontem llavors l’enorme desafiament de lluitar per una transició a contrapel de la cultura dominant, en un món sense estabilitat i en crisi permanent.
Transicions (des)ordenades
El sociòleg estatunidenc Immanuel Wallerstein, en un text del 1992, sosté que el pitjor camí que poden prendre les forces antisistèmiques és el de la conquesta del poder estatal, perquè sempre inclou el risc de la relegitimació de l’ordre social existent (Wallerstein, 1996, p. 247). Critica també la cultura política d’aquestes forces que van considerar que l’estructura organitzativa seria més eficaç com més unificada i centralitzada estigués, una cosa adequada per a la presa del poder, però que, amb el temps, va transformar la ideologia socialista en liberalsocialista (ibídem).
Per això defensa que les forces anticapitalistes haurien de ser molt flexibles, moure’s a diferents velocitats, expandir-se en l’àmbit de les comunitats de base, sense pretendre la unificació dels moviments. En suma, la ruptura amb les velles estratègies hauria de ser completa, i no solament discursiva o limitar-se a les idees. En aquells anys, Wallerstein va reflexionar amb perseverança sobre les velles estratègies de les forces anticapitalistes, perquè considerava que en elles es trobava l’arrel dels fracassos històrics de les grans revolucions.
El sociòleg estatunidenc Immanuel Wallerstein sosté que el pitjor camí que poden prendre les forces antisistèmiques és el de la conquesta del poder estatal,
En paral·lel, el sociòleg cridava a repensar la nostra metàfora de la transició, que hauria de desprendre’s de la dualitat entre els camins revolucionaris i els evolutius (Wallerstein, 1998, p. 186). En la seva opinió, tots dos camins sempre han estat reformistes, perquè, d’acord amb els dos, es va creure que la transició és un fenomen que pot controlar-se. El problema és que una transició controlada i organitzada jeràrquicament tendeix a implicar una certa continuïtat de l’explotació, és a dir que hi ha un algú que la dirigeix, i aquest algú és la futura classe dominant. Apareix aquí un balanç senzill i gens pretensiós de tota una cultura política que va dominar (i encara continua dominant) el camp anticapitalista des de la Comuna de París:
Hem de perdre la por d’una transició que pren l’aspecte d’esfondrament, de desintegració, i que és desordenada: en certa manera pot ser anàrquica, però no necessàriament desastrosa. Les revolucions fins i tot poden ser revolucionàries en la mesura que promoguin aquest esfondrament. Les organitzacions poden ser essencials per obrir camí, tot i que és poc probable que puguin edificar la nova societat (ibídem).
Crec que aquesta posició dialoga amb la dels qui sostenen que el sistema-món i la civilització occidental van cap a una mena de col·lapse. Però aquesta imatge pot ser contraproduent si considerem el col·lapse com a un succés, un mode ancorat de veure les coses en el temps curt molt arrelat a la tradició occidental. Per contra, la fallida de la civilització industrial no ocorrerà de manera sobtada i total, sinó que serà un procés llarg, complex i diferencial, amb alts i baixos, assenyala un dels més sòlids treballs sobre la fi del nostre món basat en els combustibles fòssils (Fernández Durán i González Reyes, 2014, Vol. 2, p. 337).
Per això, Durán i Reyes defensen la hipòtesi del llarg declivi de la societat industrial, que forma part de la crisi de la civilització actualment en curs. Encara que aquest col·lapse té causes estructurals (com ara la fi de l’era dels combustibles fòssils, o la crisi energètica, climàtica i social), no s’abonen a un determinisme cec o mecanicista, sinó que sostenen que seran els pobles organitzats o els moviments socials els responsables dels canvis necessaris. Això, ens diuen, és només una possibilitat, perquè l’ensorrament pot quedar com a molt en això, en la catàstrofe. Evitar qualsevol determinisme (des de la missió històrica de la classe obrera fins al pic del petroli), ens pot ajudar a comprendre millor el llarg viratge que viu la humanitat.
Si és cert que podem passar del que és complex, gran, ràpid i centralitzat, al que és senzill, petit, lent i descentralitzat (ibídem), aquesta transició no pot ser dirigida ni planificada, ni forma part de la ideologia del progrés, de l’avenç cap a alguna cosa superior, sinó una mena de retorn a la vida senzilla del passat. No un retorn a un passat impossible, sinó una cosa més interessant: de fet, hi ha motius per creure que, mitjançant la lluita, aconseguirem entrar en un gir de l’espiral, que se situï en paral·lel a les antigues societats igualitàries (ídem, p. 340).
La transició no pot ser dirigida ni planificada, ni forma part de la ideologia del progrés
Aquest ensorrament o llarg declivi (Wallerstein no ho especifica de la mateixa manera que ho fan Fernández Durán i González Reyes), no ens condueix al socialisme o cap a una mena de societat preestablerta, sinó cap a la pèrdua de complexitat i, probablement, en aquest procés iniciarem una reorganització social que, estimen, pot durar fins a dos-cents anys. Tot i que Wallerstein estimava la crisi del sistema-món en cinquanta anys aproximadament, els autors d’En la espiral de la energía xifren la reorganització en almenys dos segles. Totes dues cronologies —crisis i recomposició— són perfectament plausibles. Hem de recordar que les grans transicions (de l’antiguitat al feudalisme, i del feudalisme al capitalisme) van demandar segles i col·lapses de l’abast de la pesta negra, que entre el 1346 i el 1353 va posar fi a la vida de dues terceres parts de la població europea.
La pesta negra va accelerar l’enfonsament de les estructures i mentalitats econòmiques feudals, i l’aparició d’una economia de mercat dinàmica, preponderantment capitalista, i de les actituds i mentalitats innovadores que la van acompanyar; i això va accelerar la transformació de la societat i la civilització europees medievals, cap a la seva forma històrica moderna (Benedictow, 2020, p. 521). L’escassetat de mà d’obra va forçar innovacions tecnològiques i socials, noves formes econòmiques i un nou esperit, que van implicar una cultura més laica i urbanitzada que podem associar al Renaixement.
Superar les dificultats recuperant tradicions
Seria d’escassa utilitat establir un programa o una ruta d’acció per a la transició cap a societats sostenibles, sense destacar dos aspectes crucials: els subjectes encarregats d’impulsar-la, i els obstacles més importants a esquivar. He descartat que siguin els estats i els partits els qui promoguin la transició ecològica i social, però encara falta per abordar la qüestió dels subjectes que, necessàriament, seran subjectes col·lectius.
Una entrevista amb un dels referents de la Teia dos Povos, Erahsto Felicio, va posar llum sobre alguns aspectes del paper dels subjectes que, en el cas d’aquest moviment brasiler, encarna una aliança de pobles indígenes, negres i pagesos, i de perifèries urbanes. Es necessita molt de temps perquè la cosmovisió, el respecte a la mare terra i l’horitzó de lluita concreta contra el capitalisme arrelin en una comunitat, perquè és com una llavor: no se li pot exigir que germini instantàniament (Zibechi, 2021, p. 149).
En el cas dels sectors socials amb els quals treballen, estan convençuts que no es poden aconseguir aquests objectius sense superar l’addicció històrica a l’alcohol, així com els abusos de qualsevol droga i el masclisme imperant en les comunitats que integren la Teia. Els canvis d’actitud dels col·lectius humans estan en marxa, afirmen en els seus textos, però no es poden assolir en poc temps. Aquest canvi d’actitud no només demanda temps, sinó que implica modificar els models de funcionament dels moviments fins ara. En els quilombos hi ha pràctiques d’assemblea, però també un gran pes de la paraula dels ancians, dels responsables de la tradició espiritual d’aquest lloc (Zibechi, 2021, p. 151). D’altra banda, tot i que això pot resultar desconcertant per als qui provenim de la tradició revolucionària clàssica, també s’explica perquè al Brasil la tradició marxista va ser molt menys reeixida que les rebel·lions populars.
Les esquerres se senten més confortables practicant el mode d’acció, colonial i patriarcal, dels qui arriben des de fora a les comunitats enarborant la paraula
Es refereix, en realitat, a les maneres d’actuar que comparteixen totes les esquerres, de qualsevol orientació, que qualifiquen d’espontània qualsevol activitat que no controlen. Se senten més confortables practicant el mode d’acció, colonial i patriarcal, dels qui arriben des de fora a les comunitats, enarborant la paraula, és a dir, el programa, ja decidit en altres espais; i així pretenen convèncer i arrossegar els pobles a sumar-se a un projecte que no han debatut, i que sovint només coneixen parcialment. Per contra, enfront d’aquesta actitud moderna i racional, aposten per les tradicions ancestrals.
Comencen afirmant que, en aferrar-se al materialisme, gran part de l’esquerra no va entendre el paper de les tradicions ancestrals als pobles. I afirmen que és possible entendre això com la memòria dels pobles, els seus registres de lluites, sofriments, victòries: en altres paraules, el camí que van fer per arribar fins aquí. La preservació i respecte de la memòria van a contrapèl del capitalisme, que necessita aixafar el passat (fer taula rasa) per imposar els seus interessos, entre els quals, el consumisme.
Les tradicions ancestrals contribueixen a la cohesió del poble, ja sigui pels continus rituals que realitzen en el territori, pel treball col·lectiu tradicional o per l’intercanvi de coneixements entre la gent gran i les generacions futures (ídem, p. 151). Apareixen en aquesta reflexió tres aspectes notables que, com sabem, seran decisius en qualsevol transició cap a un món més senzill: el treball col·lectiu, l’intercanvi de coneixements entre generacions i els rituals en un territori determinat. Sobre cadascun d’aquests elements, es podrien escriure llibres sencers, però voldria fer una crida perquè es reflexioni sobre l’últim: el menys obvi dels tres.
El progressisme com a obstacle a superar
No vull finalitzar sense una reflexió que considero urgent: els governs i els partits progressistes s’han convertit en un gran problema, ja que es decanten per aprofundir el capitalisme i l’extractivisme, tot i que ho fan amb un discurs políticament correcte. El més recent d’aquesta llorigada, el de Gustavo Petro, ha despertat expectatives pel discurs aparentment radical del president.
El professor colombià Miller Dussán, membre d’Asoquimbo (Associació d’afectats pel projecte hidroelèctric El Quimbo), un col·lectiu de pagesos, pescadors, treballadors i famílies locals que, des del 2009, resisteixen a la construcció de la resclosa El Quimbo, posa en evidència alguns aspectes centrals del govern de Gustavo Petro. Si l’extractivisme va ser el fonament material de la primera onada de governs progressistes, la nova generació progressista està sotmesa a la financerització, al deute públic i a la militarització de la naturalesa, amb èmfasi en la bioeconomia, concebuda com a serveis ecosistèmics i actius financers per a l’acumulació del capital i el control (imperial) de la naturalesa i dels territoris (Dussán, 2022).
Els governs i els partits progressistes s’han convertit en un gran problema, ja que es decanten per aprofundir el capitalisme i l’extractivisme
Colòmbia es proposa monitorar amb satèl·lits l’Amazònia, en el marc de la política internacional dels Estats Units per a l’expansió dels mercats verds, establerta en una ordre executiva per abordar la crisi climàtica a l’interior i a l’estranger, de 2021. Allí s’estableix una estratègia climàtica com un element essencial de la política exterior i la seguretat nacional dels Estats Units, que els permetrà exercir el seu lideratge davant de la crisi global del clima, però a través de mecanismes basats en el mercat. Entre ells, figura un pla per promoure la protecció de la selva amazònica i altres ecosistemes crítics (ibídem).
La política ambiental del govern de Petro (i de Lula també) consisteix a canviar deute per acció climàtica, cosa totalment alineada amb l’estratègia de Govern de Biden, ja que, en el seu programa de campanya, deia que usarien al màxim els bons de carboni, amb la garantia de recuperació de la selva amazònica, i que en farien partícips les comunitats que l’habiten.
Segons Dussán, es tracta de la imposició dels “mercats verds”, dels bons de carboni i dels pagaments per serveis ambientals sota el supòsit de millorar els ingressos dels indígenes i pagesos, convertint-los en els nous assalariats precaris, encarregats de cuidar els negocis del capital financer, que es va apropiant dels seus territoris i de les funcions de la naturalesa, a través de la despulla per compensar les seves emissions, fet que requereix un gran mercat de carboni per accedir als bons corresponents i monetitzar l’Amazònia (Dussán, 2022).
A aquesta proposta caldria sumar-hi la militarització per al control territorial com a element essencial de la seguretat nacional dels Estats Units, que ve avançant no solament amb l’enviament d’helicòpters Black Hawk, sinó també amb la proposta de Petro de la intervenció (amb tecnologia avançada) de l’OTAN, sota el supòsit de protegir l’Amazònia, quan s’ha demostrat que qualsevol intervenció militar ha estat per imposar l’hegemonia imperial i per enfrontar-se amb les resistències populars.
La recent Cimera Amazònica realitzada al començament d’agost a Belém (Brasil), on es van reunir els membres de l’Organització del Tractat de Cooperació Amazònica (OTCA), que reuneix Colòmbia, Bolívia, Brasil, Equador, Guyana, Perú, Surinam i Veneçuela, va ser un autèntic fracàs ambiental, malgrat les declaracions dels governants. Tot i dissertar sobre el canvi climàtic i la protecció dels boscos, la declaració final no aborda compromisos concrets per detenir l’expansió de la frontera de petroli i gas a l’Amazònia. Tampoc es van col·locar límits a la desforestació i la mineria.
Un fort debat sobre l’ampliació de l’explotació d’hidrocarburs a l’Amazònia travessa l’esquerra brasilera, però el govern ha aconseguit minimitzar-lo
Un fort debat sobre l’ampliació de l’explotació d’hidrocarburs a l’Amazònia travessa l’esquerra brasilera, però el govern ha aconseguit minimitzar-lo. El Brasil de Lula da Silva, el productor més gran de petroli del grup, va cap a un augment de l’exploració a la regió, sosté Sumaúma, que informa de seixanta-cinc blocs petroliers que ja han estat adjudicats a empreses (si bé encara no estan produint petroli i gas), i altres cent vint-i-set que l’Agència Nacional de Petroli, Gas Natural i Biocombustibles (ANP) ha posat en venda (Antunes, 2023).
El progressisme s’ha revelat com un mecanisme per apaivagar les protestes i confondre els moviments, per dur que sembli. Els qui viuen en l’Estat Espanyol poden preguntar-se quina actitud haurien pres els moviments socials si la dreta hagués estat al govern quan es va produir la massacre de Melilla (trenta-set morts i setanta-sis desapareguts, segons Amnistia Internacional), en la més brutal repressió des de les acaballes del franquisme. Regna la impunitat judicial i social, gràcies al silenci del PSOE i a la indolència de Podemos.
Si pretenem impulsar moviments i actituds col·lectives cap a una transició ecosocial que passi per la reducció de la producció i del creixement, no podrem eludir els conflictes que es deriven d’això. Existeix una llarga tradició de lluita i mobilització contra les dretes, en gairebé tots els països d’Amèrica i d’Europa. No obstant això, sovint estem desarmats, culturalment i políticament, davant les veus meloses que entonen cants molt similars als habituals entre els moviments de carrer. Així i tot, és l’escenari més intricat per als qui pretenem una cosa tan forta i potent com una transició cap a un món nou, de justícia ambiental i social.
Bibliografia
ANTUNES, Claudia. «Cumbre Amazónica: la sociedad quiere frenar el petróleo, pero en Brasil la tendencia es explotarlo más». A: Sumaúma [en línia], 3 agost 2023. <https://sumauma.com/es/cupula-amazonia-sociedade-quer-barrar-petroleo-brasil-tendencia-explorar-mais/> [Consulta: 12 agost 2023].
BENEDICTOW, Ole. La Peste Negra 1346-1353. La historia completa, Madrid: Akal, 2020.
DUSSÁN, Miller. «La nueva ola del progresismo en América Latina». A: Blogia [en línia], 2022. <http://millerdussan.blogia.com/2022/111901-la-nueva-ola-del-progresismo-en-america-latina..php> [Consulta: 28 agost 2023].
FERNÁNDEZ DURÁN, Ramón; GONZÁLEZ REYES, Luis. En la espiral de la energía. Colapso del capitalismo global y civilizatorio. Vol. 2, Madrid: Libros en Acción: Baladre, 2014.
WALLERSTEIN, Immanuel. «El colapso del liberalismo». A: Después del liberalismo. Mèxic: Siglo XXI, 1996 [1992], p. 231-249.
WALLERSTEIN, Immanuel. «Marx y el subdesarrollo». A: Impensar las ciencias sociales. Mèxic: Siglo XXI, 1998 [1985].
ZIBECHI, Raúl. Tiempos de colapso II. Los pueblos rompen el cerco. Málaga: Zambra, 2021.
